Arriba l’agost i, qui més qui menys, surt a voltar. Ofegats pel turisme de masses molts catalans tomben el món amb la síndrome del Coronel Tapioca, reivindicant-se com a viatgers en un món de turistes. Deu idees sobre viatges amb ànima ara que el turisme marca Hacendado ha fet el ple.
- Un viatge s’anticipa i es prepara, el turisme senzillament es compra. Amb les experiències passa com amb els productes. Semblaria que quan una cosa és teva comences a gaudir-la, però sovint és ben bé al contrari, quan l’aconsegueixes és precisament quan deixes de gaudir-la.
- Un viatge és lent, el turisme és apressat. Viatjar, viatjar de debò, és viatjar a peu. La resta és una degradació més o menys accelerada cap al turisme i la fugacitat de l’experiència empaquetada, repetitiva i escalable. El turisme és una fugida.
- Un viatge et canvia, el turisme t’entreté. No cal caure ferit pel mal d’Stendhal ni renéixer entre la brutícia del Ganges, però un viatge és una experiència que, per ser-ho, ha d’anar més enllà del gaudi per ser llavor de maduració.
- Un viatge és llarg i viscut, el turisme és fugaç. Hi ha coses que demanen temps i no es poden forçar: fer créixer un arbre, la criança d’un vi o el pas del vell a l’antic. Una escapada de cap de setmana o un tour d’Europa en sis dies i cinc nits poden ser una gran cosa, però difícilment seran un viatge.
- El viatge és la gent i la conversa, el turisme és la visita. Un lloc es pot enllaunar, a Las Vegas en saben, però convertir una cultura i la gent que la viu en un producte pla és una mica més difícil. Fins i tot els encontres casuals d’un viatge poden tenir llum quan s’encaren amb un mínim d’obertura i interès.
- El viatger es perd i fuig dels llocs marcats, el turista no abandona l’itinerari. La massificació turística no és de països i ciutats, és dels quatre llocs concrets que tanta gent aspira a afegir al seu Instagram. Una col·lecció de cromos molt limitada que oblida els mil racons extraordinaris fora de les llistes de Tripadvisor.
- El viatger veu menys i viu més, el turista potser veu més coses, però gairebé sempre a través de la càmera del mòbil. La vivència directa per sobre l’acumulació preventiva de memòries. No viatjar per recordar sinó viure amb intensitat per recordar allò viatjat.
- El viatger reserva temps per no fer res, el turista sempre acaba necessitant vacances d’unes vacances massa farcides. Pair demana calma i els viatges, com el menjar, es digereixen millor menjant a poc a poc i amb sobretaules llargues.
- El viatger viu els imprevistos com una sorpresa i una oportunitat, el turista els viu com una nosa. Els pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume diuen que les meravelles del Camí seran ben rebudes, però les dificultats també perquè són part de l’experiència de creixement que estan buscant.
- Els viatgers no existeixen, els turistes tampoc. Tots som turistes perquè qualsevol viatge, fins i tot el més paquetitzat, té alguna cosa d’exploració. L’esnobisme de qui es creu viatger amaga sovint la confusió entre l’exclusivitat i l’autenticitat. La mateixa trampa que porta alguns rics a confondre el luxe i l’artesania. Com més viatger et creus, més turista ets.
Entre el Camí de Sant Jaume, caminant d’alberg en alberg, i un creuer pel Bàltic amb barra lliure de còctels hi ha diferències, clar, però també molts paral·lels. Ser viatger és una aspiració impossible, més el com que el què, però tendir-hi ja és alguna cosa.