L’estiueig demana tranquil·litat i despreocupació. Tant és així que aprofitant que estic uns dies a la costa vaig decidir anar a la platja. Sol. No sempre és senzill ser pare d’adolescents. Ni tampoc ho és ser una espècie de vampir. En tot cas, amb el meu para-sol, la meva bosseta de tela i un llibre d’espies cap a la platja. Soc home de comoditat somera i d’estar-me amb poques històries. Pragmàtic, en diuen ara. Així que vaig enfilar cap a la platja de pedretes de la vila on soc, que a més és reduïda i sempre ofereix un petit espai perquè el gran públic només vol fina arena. Arribo, trobo un punt on plantar el parasol com si fos Neil Armstrong i, un cop amagades les quatre coses que porto dintre de la bossa, vaig a mar. No he pres les sabates de goma, el que fa que la meva entrada aquàtica no sigui molt elegant. Sembla que tingui rampes a les cames mentre rellisco entre pedretes i còdols. Un homenatge no volgut a Chiquito de la Calzada. Decideixo tirar pel dret, i quan l’aigua m’arriba pels genolls, em llanço com si fos un gos llanut al líquid element. L’aigua no és freda. Res és el que era. I faig tres braçades com si fos Michael Phelps i em planto a meitat de port, a mig camí de la famosa plataforma on els nanos pugen i des d’on es tiren milers de cops. No soc un gran nadador, tampoc, però sí que posseeixo una depurada tècnica de quedar-me flotant tot estirat, això que se’n diu fer el mort. Doncs tan tranquil allà em teniu. Repassant la riba, els nens que juguen, els pares que s’ho miren, senyores llegint en cadires plegables. Tot correcte, estiuenc i com cal. 

Però de sobte m’adono que dues famílies de quatre membres cadascuna entren a la platja pels dos únics accessos. Est i oest. Ambdós grupuscles van directe cap al que sembla que és l’únic espai per colonitzar en la petita platja de pedretes. Casualment, sí noi, és al costat del meu petit campament. Amb tot el que em permet l’astigmatisme contemplo una cursa lenta, les pedres van contra tothom no només contra mi, entre ambdues famílies cap al meu fortí. I l’instint em reclama que surti de l’aigua, que faci cap a la riba, que la cosa es posarà complicada. I efectivament, amb els segons veig com ambdós comandos arriben alhora al punt X de marca el mapa del tresor. I de sobte, veig com un senyor de banyador blau elèctric, gorra vermella gastadeta i samarreta blanca prova de moure’m el para-sol mentre guaita que ningú l’enxampi. Però jo t’he clissat. Ah amic, això no. Frédéric Bastiat digué que “la propietat, la llibertat i la seguretat són drets naturals i imprescriptibles; són anteriors i superiors a qualsevol legislació humana”. I mentre portava aquesta cita d’una de les figures clau del liberalisme clàssic del segle XIX al cap, vaig enfrontar-me a la crua realitat: com sortia de l’aigua? La rampa de pedres relliscoses i còdols punxeguts m’esperava. Però m’estaven fotent la paradeta. Només se’m va acudir una cosa, posar la directa i sortir a totes com un d’aquells cotxes tot terreny que enfilen dunes impossibles al desert. I així va ser, amb potència desconeguda i repassant Adam Smith, John Locke, Milton Friedman i tot el que parlés de propietat privada, que vaig emergir a la platja de pedretes. A tercera fila i vaig prendre la tovallola, i tot dient un sonor “perdoni”, em vaig assecar suaument tot ben plantat mentre ambdues bandes usurpadores van tirar enrere. És veritat que vaig sortir del mar com si fos James Bond, però el que els va foragitar no va ser la meva hercúlia presència, sinó la presència en si mateixa i, sobretot, l’actitud. 

Aquesta historieta basada en fets reals em serveix, per fer notar l’absència, el seu poder devastador. Ben usat pot impulsar el valor de la presència, però també pot provocar buits irrecuperables, abismes punxeguts. Perquè la presència és un regal; l’atenció, el seu embolcall. S’hi ha d’estar, diríem. I ara no vindré amb ser i estar, un altre dia. Perquè sense estar-hi hi sóc. I ho saps. Ja se sap, i es diu tan sovint, que val més sol que mal acompanyat. O jo afegiria que poc acompanyat, que no t’importa gaire amb qui estàs. Allò de què està aquesta, però podria ser una altra. Però mentrestant anar fent, vés, tira, tira. “L'absència és una casa amb murs plens de silencis”, ens clava a tots Pablo Neruda. I jo hi sóc i hi seré. Malgrat que poso al coll a la vista del ganivet terrible de l’oblit. O pitjor encara, i si tant te fa, i si ja no enyores cap racó, cap carícia, cap somriure, cap mirada, cap remor.

Crec, però, que hi ha un risc major. Una por autèntica. I quan ens tornem a veure? I quan de nou es freguin les nostres pells? Em voldrà tornar a prendre de la mà? La continuïtat és un gran misteri. Cadascú ho sent diferent. No tothom ho ha pausat de la mateixa manera. Jo vaig parar al quilòmetre quinze, i tu al vuitanta-tres, potser. I jo marcant la posició de la meva tovallola i el meu para-sol. Retrobar-se, tornar-se a trobar no és senzill. Retornar. Aquest bypass al temps. Allà on eres, allà on ets, i de passat demà ja ni en parlem. Torna a Sorrento. Complicat. Només les ganes, quina cosa tan poc científica, fan que la cosa funcioni. Aquesta i qualsevol. La voluntat en direm. Però sobretot aquella manera de voler, aquella fam, aquella set que tens de l’altre.  Suposo que ha de ser així. I potser per l’altre només és un joc. Potser això et passa, ho vius així, com un parèntesi del parèntesi. Tampoc m’has dit altra cosa. Doni’m una altra carta crupier. De vegades guanyes, sovint perds. Potser ens banyen els peus el mateix mar, la mateixa Lluna ens vigila a les nits, i la calor ens fa suar de la mateixa manera. Però no és el mateix. Jo segueixo plantat al costat de la meva tovallola i del meu para-sol. No hi ha com estar convençut, suposo. 

Al passeig del Mar. Jo anava cap a casa, carregat del supermercat, amb totes aquelles coses que no ens calen, més una barra de pa i l’esmorzar per la pubilla i l’hereu. D’hora, però no tant. I a banda de la gent que surt a córrer, com si fossin perseguits pel diable, al passeig hi ha poca gent. De lluny, sento un home, de la meva edat, de veu greu, que parla amb algú. Durant els primers metres noto que escolta i va fent que sí amb el cap. Amb aquell posat que fan alguns senyors quan parlen de negocis i sembla que estiguin comprant o venent Microsoft o la Torre Eiffel. Gran importància. Un altre poca-solta de barba retallada i sabatilles lluents penso. Però a mesura que m’acosto vaig escoltant i reconstruint la conversa. Un dels meus superpoders. I ell apunta: “Però és que ara estem lluny”. I de sobte cara de sorpresa. Mirada cap amunt. “Ah, això per a tu és millor?”, respon el nostre home. Es creua de braços i fa que escolta i prova de parlar, però des de l’altra banda del telèfon no li deixen. I mentre m’allunyo, ja cap a la porta de l’apartament, sento que li diu “si a tu et va bé, a mi també, sí, d’acord, ja parlarem quan puguis, fins després”. Punt en boca. Cadascú amb una cara diferent, a quilòmetres de distància, i en planetes diferents. 

La gestió de les absències sempre és difícil, i en l’estiueig sembla obligada, i per tant aporta un element de resignació ben curiós. Un observador neutral i extern diria que, vaja, si vols estar amb algú estigues i si no, bon vent. Un altre que tinguis paciència. L’altra que no hi ha problema. Cada dia surt el Sol, és un nou dia i és un nou món. He defensat la meva tovallola, la meva bossa de tela i el meu para-sol. Perquè sóc això. M’he recordat a mi què soc. Qui ho demostro cada dia amb més errors que encerts. Soc un paio que defensa dos metres quadrats de pedretes en una platja. I també soc qui ha decidit que d’aquí no em moc i que derrotaré el temps com he guanyat a la incertesa i la pròpia incredulitat.