“Pere i el llop” és el conte on el pastor adverteix diversos cops de l’arribada del llop per fer una broma als vilatans, fins que, quan la fera arriba de veritat, ningú ja fa cas dels seus crits d’auxili. L’arribada de l’ultradreta i el retorn del postfranquisme dels populars és el llop en boca de Pedro Sánchez, Salvador Illa, i amb els cors acompanyants a càrrec de Comuns /Sumar i, a voltes, dels relats d’alguns dirigents republicans. Tornem a trobar-nos en una campanya de “Si tu no hi vas ells tornen”. Però, per què les forces d’esquerra no són capaces de visualitzar en la seves accions polítiques que el macronisme de Sánchez-Illa ha permès que ells puguin tornar?  

Canviant el sentit del conte, potser el que passa, és que els llops estan ben preservats en una reserva natural on proliferen i, fins i tot, alguns es vesteixen d’ovella; i són alimentats per aquells que criden, de tant en tant, “que ve el llop”, només quan la llopada decideix amb suport popular, fer-los fora temporalment com a gerents del parc animalístic. En la versió espanyola del conte, els pastors-gerents del parc es repartirien els papers d’una representació: els uns alertant contra els partidaris del llop, d’altres apreciant que els llops no son pas tan dolents. Però, els llops continuarien allà. I les ovelles sacrificades sempre serien: les llibertats, la justícia social i el respecte al plurilingüisme i la plurinacionalitat.

Assistim a maniobres de distracció dels bi-gestors de la llobatera i de la pleta, per tal que no ens adonem que la llopada autoritària nia a Espanya en els fonaments de l’estat. Una llopada que el règim de democràcia limitada postfranquista del 78, no ha volgut expulsar. Un règim, hereu d’altres anteriors, assentat sobre una base socioeconòmica on Madrid ha esdevingut capital financera i seu de les grans companyies, totes les que han d’influir en les decisions de l’estat.  

L’invent de Madrid porta cinc segles actuant per donar consistència socioeconòmica a la capitalitat per una decisió que va ser político-ideològica. Felipe II no va triar ni Toledo, ni Sevilla, ni Lisboa, ni, ja no diguem, Barcelona o València, que amb una lògica estrictament econòmica o demogràfica haguessin estat candidates ideals a la capitalitat. Espanya és concebuda des de l’inici com un estat extractiu al servei de l’oligarquia rendista i l’alt funcionariat. Sobre el paper, al segle XIX, les potencialitats objectives podien haver permès una agricultura competitiva i el desenvolupament d’una incipient indústria en totes les nacions marítimes peninsulars. Però, el rendisme postaristocràtic va imposar-se a una possible burgesia comercial o industrial que aflorava en llocs com Cadis o Màlaga, per exemple. Un estat repressor i d’esquena a l’economia industrial. Tot i que en la llarga ona es pot afirmar que les estructures econòmiques determinen la superestructura (governs, institucions, cultura), en l’ona curta i mitjana, són els models autoritaris de domini polític que acaben condemnant els països a un tipus d’economia i societat retardades.  

Franco, com abans Primo de Rivera, o tots els governs liberal-conservadors del segle XIX, ja van trobar el camp adobat. El dictador va intervenir perquè el model no perillés. Actuà contra la revolució antilatifundista al camp; i contra el moviment obrer que, sense el cop d’estat, podia haver evolucionat cap el laborisme i un estat del benestar en sintonia amb el que s’anava implementant a l’Europa més avançada. Actuà contra les vel·leïtats federalitzants dels territoris amb burgesia industrial. I ratificà i consolidà el model d’economia centralitzada i concentrada. Endegà els fallits polos de desarrollo. Assajà la desindustrialització de Catalunya a cop de decret, però no se’n sortí. La paradoxa fou que la resiliència catalana permeté a centenars de milers de persones pauperitzades en el bàndol dels perdedors de la guerra, sotmeses al pacte de la fam, fluir cap als territoris on es creaven llocs de treball a la indústria i a la construcció. És la gent que havia sobreviscut a autèntiques massacres dels exèrcits franquistes com les de la plaça de toros de Badajoz o la Desbandà de Màlaga, homologables als progroms nazifeixistes. Franco estructurà un potent capitalisme d’estat, nacionalitzant iniciatives perifèriques en electricitat, gas, telefonia, radiodifusió, assistència social etc. En la direcció de les noves companyies confluïren la vella aristocràcia rendista, part de la burgesia col·laboracionista amb nous títols nobiliaris i els agraciats amb l’ascensor social del Movimiento o la Falange. Al costat d’aquesta base econòmica estructurada des de dalt, s’havien d’alinear les institucions, depurant qualsevol membre sospitós de no addicte i omplint de feixistes l’exèrcit, la justícia, la policia, els mitjans de comunicació.....

Cinquanta anys després de la mort de Franco, prop dels cinquanta de democràcia formal, la dreta, que va canviar la camisa blava per la blanca, ha governat la meitat del temps. Però el PSOE i el PSC, l’altra meitat. I la qüestió de l’estructura autoritària de l’Estat i el poder econòmic i mediàtic que el sustenta, no s’ha tocat. Quan s’ha fet algun tímid avenç, sempre ha estat per la pressió de forces nacionals perifèriques. Però, els qui pretenen liderar -PSOE-PSC- el rebuig al retorn dels post i neofranquistes al govern, no han fet gran cosa o res per fer-los fora del poder real. Res per demostrar que actuen com a reformistes, a favor d’un marc de plenes llibertats, de qüestionament real del poder oligàrquic i de devolució del poder d’autogovern a les nacionalitats assenyalades a la Constitució. 

Els successius governs socialistes han continuat inflant el Madrid, forat negre de l’"España vaciada” ; han condecorat i promocionat a membres de les forces d’ordre protagonistes d’accions de dubtosa legalitat; han tirat aigua al vi de la Memòria democràtica, amb un exemple flagrant com el de Via Laietana; han tolerat o promogut el supremacisme lingüístic en l’acció quotidiana dels aparells funcionarials; no han suspès les legislacions autoritàries com la llei mordassa; continuen sense aclarir l’ús del programari espia Pegasus contra els dissidents; han continuat fent la gara-gara a l’oligarquia de la Llotja del Bernabéu, al capitalisme del BOE, protagonista com a corruptor de tots els escàndols; no han batallat seriosament contra el sistema de corrupció que assoleix fites espectaculars en els governs del PP; han dissenyat un model migratori que posa dificultats a la regulació laboral, a la renovació de permisos (com és notícia aquets dies en la delegació de Girona); han optat, com les dretes espanyolistes i catalanes, per una economia de baixa qualitat, de serveis mal pagats o d’economia submergida que fa un efecte crida a la immigració; han estat corresponsables, amb molts altres partits i institucions, del drama de l’habitatge assequible; han incomplert els acords sobre inversions, finançament i autogovern.  

Aquestes polítiques de preservació del règim del 78, mostren com la direcció del PSOE actua com una força no reformista, com una força de centre-dreta macronista, conservadora en molts camps estratègics. Val a dir que les esquerres tampoc no han sabut marcar de prop aquesta deriva i han abandonat les batalles culturals i ideològiques entorn del poder, de qui l’exerceix i de quina manera. Aquesta absència, només va ser superada, a Catalunya, en el parèntesi dels anys culminants del procés cap a l’autodeterminació, on la construcció d’un Estat propi era una esmena a la totalitat al model espanyol. No vam ensortir-nos-en; i com diu el conte de Monterroso: “quan vam despertar, el dinosaure encara estava allà”: l’estat secularment autoritari i el règim gattopardià del 78.  

O sigui que, la manca de voluntat o la covardia del PSOE-PSC per abordar les reformes de fons i la incapacitat de la dreta democràtica i de les esquerres per a forçar-los a abordar-les, deixen a la població, jove i no tan jove, davant d’una paradoxa greu: si la democràcia formal ( a Espanya més que enlloc) no és capaç d’afrontar seriosament les carpetes de les llibertats, del treball de qualitat, de l’habitatge, de les identitats plurinacionals inclusives, d’un model migratori endreçat, entre d’altres qüestions, cal estripar la baralla. Cal votar autoritarisme per tal que aquest encara abusi més dels aparells autoritaris vigents a l’Estat espanyol, que són els causants de fons de la majoria de problemàtiques que pateixen les classes populars.

Arribats a aquest punt hipercrític, podem apuntar dos temes. El primer és que només la societat civil organitzada, des d’entitats, empreses i des del món local es pot ser capaç de crear oasis de llibertat, prosperitat compartida, inclusió i identificació nacional. El segon és que la correlació de forces, o de febleses com deia algú, obliga les forces polítiques al davant d’institucions locals o autonòmiques a esgarrapar el que es pugui o a frenar el que no convé, gràcies a acords tàctics amb les forces del règim. Ara bé, aquests acords necessiten que siguin transparents, calendaritzats i avaluables. I que no es vulguin sobredimensionar amb adjectius d’històrics el que són minsos avenços, molts cops encara per assegurar. I en tot cas, els acords tàctics, mai poden servir per maquillar les polítiques continuistes de les forces del règim. 

Mai es pot blanquejar, mai concedir l’etiqueta d’esquerra a qui no n’exerceix. La crida a l’antifeixisme no és creïble si no s’apliquen les reformes claus. De la mateixa manera, l’esquerra que es vulgui alternativa, sense angelitzar el PSOE, ni demonitzar la postconvergència, ambdós puntals històrics d’un règim amb ADN autoritari, ha de cridar ambdós a combatre seriosament la tendència socioelectoral cap a l’extrema dreta. I per tant, exigir i ajudar ambdós a que, més enllà de discursos abrandats i tuits ocurrents, canviïn de polítiques de complicitat amb l’oligarquia, de model econòmic de serveis, de limitació de llibertats, de no reconeixement de la plurinacionalitat, per tal que es freni o capgiri el pas de les capes populars cap a les opcions més autoritàries, que quan tornin al govern ja trobaran la feina feta en massa camps.

Per tot això, cridar que ve el llop, des de certes posicions, és increïble mentre aquestes es dediquin a alimentar i criar la llopada que resideix a casa, a Espanya.