El títol d’aquest escrit es remet a la novel·la L’assassí que llegia Vidal Vidal de Miquel Àngel Estradé, que és conegut, bàsicament, com a polític: ha estat alcalde, diputat i senador. Llicenciat en dret i en filosofia i ciències de l’educació i jurista de professió, sempre li hem seguit l’opinió de la rabiosa actualitat política, social i cultural en articles de premsa o en publicacions seriades, però Miquel Àngel Estradé forma part de la nòmina d’escriptors en llengua catalana, per bé que fins ara l’encasellàvem en l’assaig polític, gènere en el qual li hem llegit Del Catalanisme possibilista al nacionalisme radical, El fracàs d’un Estat i Nacionalisme i globalització.
Molts lectors potser desconeixien el Miquel Àngel Estradé escriptor de ficcions fins que guanya la 3a edició del Premi Gregal de novel·la històrica convocat a Maçanet de la Selva, amb L’home impassible (2014), una obra contextualitzada entre el setembre i l’octubre del 36,en una societat amb una revolució en marxa. Estrenar-se en el món de la ficció amb un premi, sempre és un aval, és una garantia de confiança per al lector.
Però que després de l’estrena, l’any següent, un autor “novell” en el gènere s’emporti l’“Andròmina” de Narrativa dels Premis Octubre en la XLIV edició dels premis per excel·lència dels Països Catalans, vol dir haver fet entrada de cavall sicilià en el terreny de la novel·la. No ho dic com a elogi, que també i més que merescut, ho dic perquè ho corroboren els fets. Però enguany els Octubre no es convoquen. I les institucions d’aquí dalt haurien de reaccionar. Perquè encara hi som a temps, si no volem que la dreta i la dreta més extrema ens vagin destruint i anorreant els referents.
Els Octubre ja tenen aquesta pàtina de ser “els premis” en llengua catalana, amb noms de prestigi en els jurats, com és el cas de M Antònia Oliver, en l’edició d’aquest Andròmina de Miquel Àngel Estradé, que després va ser reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, L’assassí que llegia Vidal Vidal ja no podia tenir més bona carta de presentació com a garantia de qualitat. Després d’haver-la llegit, la novel·la, ho certifiques. És cert que quan formes part de jurats de premi, sempre penses quan emets veredicte que potser un altre jurat en triaria una altra d’obra, per qüestió de sensibilitat, de gustos... Però en el cas d’aquesta, diria que el jurat devia tenir una deliberació ben relaxada: pel que té de novetat trencadora dins el gènere.
D’entrada i pel títol, L’assassí que llegia Vidal Vidal, és un llibre doblement sorprenent: pel fet d’aparèixer-hi un assassí com a subjecte de l’acció ja prejutgem que ens acarem a una novel·la policíaca, al gènere negre, ara tan de moda, però no ben bé. Doblement sorprenent, pel subjecte acusatiu. No perquè un assassí no pugui ser lector i un bon lector, sinó que sorprèn l’encert i la gràcia de l’autor de fer-hi aparèixer un escriptor en actiu, i el seu conjunt d’obra referenciada en títols. Però no només, perquè Vidal Vidal apareix en el llibre com un personatge més dins la ficció: amb veu i en acció.
Sorpresos pel títol, quan ens endinsem en el llibre ens trobem una novel·la de personatges l’acció de la qual no la sabem a través de la narració, la descripció i els diàlegs, sinó, bàsicament a través de la narració del “jo” dels protagonistes. Amb Lleida ciutat com a escenari literari, un assassí en sèrie hi mata per avorriment i per sacsejar la vida de la ciutat. Segons una periodista d’un dels principals diaris de la ciutat, l’assassí llegeix obra de Vidal Vidal. Que com ho sap la periodista que l’assassí llegeix La nit endins, per exemple? Doncs perquè ella en rep unes cartes, a través de les quals es veu que hi ha relació entre els 3 assassinats i un...... i les novel·les d’en Vidal. En les cartes hi ha citacions de llibres de Vidal Vidal. I el mateix escriptor, Vidal Vidal, dóna la seva opinió en una entrevista per a mitjans estrangers sobre si hi pot haver relació entre la seva obra i els crims comesos.
Per tant, tres assassinats i un... els sabem a través del que ens van dient els personatges protagonistes que entren en acció: un agent dels mossos i els seus equips que inicien la investigació aplicant els protocols inicials, els mitjans de comunicació, una periodista que a mesura que la ciutat va vivint amb més commoció els assassinats va agafant més protagonisme professional i social. Una altra periodista estrangera, que internacionalitza el cas i situa Lleida al món. Els responsables polítics de la ciutat, sobretot el paer en cap i una regidora, a les portes d’unes eleccions municipals. El conseller responsable d’interior. Un psicòleg que treballa amb els equips d’investigació, l’assassí, un intern amb molt de recorregut, un jovent organitzat animant l’assassí per somoure la ciutat, i, a l’altra banda, les ànimes pietoses que preguen la intercessió celestial per posar fi a tanta desgràcia a la ciutat. També l’editor de Vidal Vidal.
Per tant, tot i tenir un assassí en sèrie com a fil conductor, que ens pot portar a qualificar el llibre de novel·la negra, diria que no ho és ben bé. En té els ingredients, cert, però no ho és menys, de cert, que la investigació criminal, en el llibre, és del tot secundària, jo m’inclino més per qualificar-la de novel·la d’humor negre. Sense ser una novel·la de gènere i prou. L’humor negre és un estil de fer sàtira, en aquest cas, en què els temes de la paròdia són relacionats amb la mort, la desgràcia, la lletgesa. Són temes políticament incorrectes, tabú, delicats o desagradables que l’humor transgredeix i capgira, per treure’ls la màscara.
L’humor negre es pot practicar de manera intel·ligent o grollera. Quan es practica de manera intel·ligent, tal com fa Miquel Àngel Estradé, la ironia prové de la contraposició entre la realitat i les paradoxes i hipocresies de la societat. Les interconnexions entre els temes són més subtils i l’efecte satíric molt menys aparatós, però molt més intens. Això es veu molt bé en les accions i les reaccions dels responsables polítics. En les ambicions professionals de periodistes o de cossos de seguretat i de la resta de perfils que tipifiquen la societat.
Al nivell del millor humor negre de Sebastià Alzamora o de Quim Monzó, Miquel Àngel Estradé no ens presenta una novel·la de gènere i prou. No tracta de tres crims i un..., L’assassí que llegia Vidal Vidal és un retrat de les violències –moltes i molt diferents- amb què convivim. Una ciutat, el paisatge literari aquest al qual Lleida queda elevada, on els personatges llisquen a poc a poc pendent avall. És un relat ple de personatges ben reals, que no poden aguantar la mirada davant el mirall. I, alhora, una dosi de crítica social i molt humana. Un mosaic que els lectors anem construint a mesura que ens endinsem en aquest pou de bona llengua.
Allò que passa en el paisatge literari d’aquesta Lleida que serveix de marc de l’acció és una radiografia de la seva sociologia, però que eleva l’anècdota a categoria. El servilisme, una ciutadania sense ambició, que no se sent malament de no actuar davant les injustícies, uns mitjans sotmesos als poders que els mantenen, per tant amb una sempre qüestionada llibertat de premsa. Una denúncia, doncs, de moltes històries de violència quotidiana que trobem normal. Ara, quan apareixen casos truculents que els mitjans atenen, llavors reaccionem. Vivim, doncs, només, el que és notícia en el sentit periodístic del terme? Tot això amb l’encert i gràcia que un bon llibre no és interessant només pel què diu, sinó per com ho diu.
Sense la convocatòria dels Premis Octubre l’any 2015, L’assassí que llegia Vidal Vidal no hauria estat reconegut per un jurat amb noms de prestigi i no hauria estat donat a l’estampa per Tres i Quatre. Ara, des del País Valencià, des de Catalunya, des de les Balears, des de la Catalunya Nord amb les entitats que vetllen per la llengua, la cultura i el país hem de guanyar aquesta dreta que ens ofega. Aquesta dreta que ofega els Països Catalans en tot el seu abast, polític, social i cultural.