Catalunya planta bandera a la Xina

«La nova delegació del Govern a Pequín és una aposta per trobar nous socis i projectar país allà on es decideix el futur econòmic del món»

25 de juliol de 2025

Salvador Illa ha anunciat des de Pequín l’obertura d’una delegació de Catalunya a Pequín. En altres temps, un moviment com aquest hauria estat objecte d’un terrabastall mediàtic i polític, amb reaccions indignades des de les clavegueres madrilenyes i editorials patriòtics alertant d’una nova “ambaixada catalana” o un nou “xiringuito”. Però vet aquí que ara, amb la pacificació a tot drap, aquestes notícies ja no trepitgen ulls de poll a la meseta.

L’obertura d’una delegació a la Xina no és només una notícia institucional, sinó un gest de contingut polític real, en majúscules. Significa tenir veu pròpia en un dels epicentres del poder global, en un moment en què Europa va perduda i els Estats Units apugen aranzels a discreció i abracen un proteccionisme que semblava una cosa del passat. Si Catalunya vol jugar en la primera divisió de l’economia internacional, ha de ser-hi. I ser-hi vol dir això: obrir finestres al món, establir presència, i mirar més enllà del Pirineu i del BOE.

La Xina no és una destinació qualsevol. És un gegant econòmic, un actor cada cop més protagonista en els organismes multilaterals que Trump abandona, i un soci incòmode però ineludible. Si volem que les empreses catalanes no depenguin només dels mercats atlàntics, cal començar a mirar cap a l’est.

També és un moviment intel·ligent per atendre la diàspora catalana a l’Àsia, que creix en nombre i influència. Científics, professionals, estudiants, emprenedors… Tota una generació que ja no demana permís per ser al món. Donar-los suport no és només un deure institucional, és una manera de reforçar la nostra xarxa global com a nació amb voluntat de futur.

Aquesta delegació serà la número 22 de la xarxa exterior del Govern. És una molt bona notícia que se suma a l’aprovació del Pla de Consolidació de les delegacions a l’exterior. Vol dir que, malgrat els pactes, les renúncies i els equilibris impossibles, l’acció exterior catalana no retrocedeix. Potser va més lenta. Potser és menys èpica. Però va endavant. I això, en els temps que corren, ja és molt.