La, temporalment, mig frustrada operació de compra massiva d’accions del BBVA al Banc Sabadell ha actualitzat, entre d’altres, el debat sobre la grandària dels bancs. A saber, què és el que, respecte al volum de les entitats bancàries, convé al conjunt de la societat. Tanmateix, seria útil partir de la certesa que, als bancs i, en general, al conjunt del sistema financer allò del benefici col·lectiu no li importa ni poc ni gens, bàsicament perquè aquesta variable no surt al compte de resultats. En efecte, segons és bo d’intuir les fites i els referents dels bancs es mouen per uns paràmetres ben diferents de la satisfacció de l’interès social, paràmetres que tenen a veure amb una diversitat d'ítems que se’ns escapen, però que es relacionen íntimament, no només amb el lucre directe i tangible, sinó també o sobretot amb el poder que l’entitat en qüestió podrà arribar a assolir. Amb les conseqüències inabastables que això comporta.

De manera que, quan parlem de concentracions d’emporis financers, parlem alhora —i n’hauríem de ser conscients— de la capacitat de condicionar les decisions dels governants, o si més no d’adaptar-les de forma directa o indirecta (que no es noti o es noti poc). És a dir, en el fons de la voluntat de comprar un banc per fer-se, el comprador, més gran, rau la mal dissimulada perspectiva d’assolir quotes de domini que facin que l’entitat engrandida sigui, per un costat, sistèmica i, per un altre i derivat de la característica anterior, intangible. Vet aquí que, com va quedar demostrat amb motiu de la gegantina crisi financera del 2008, quan els bancs entraren de ple, per les seves pròpies errades, en una dinàmica de fallida en aparença irremeiable, els estats hagueren de sortir a rescatar-los perquè eren massa grans per deixar-los caure. S’ha entès? Si ets gran i més gran i encara més gran, tot t’estarà permès i no hauràs de patir gens pel teu futur perquè, si venen mal dades, els contribuents et pagaran la festa i ningú et demanarà mai que en retis comptes. I, a més a més, cal insistir-hi, viuràs en una relació simbiòtica amb el poder a partir d’un entramat societari de força complexes connexions, tan complexes com indesxifrables.

Aleshores, per més que la Unió Europea aconselli, amb una retòrica recurrent que sembla dictada pels mateixos potencials beneficiats, les fusions bancàries sense límits, la conveniència dels ciutadans hom diria que camina per uns altres viaranys. Una de les grans paradoxes d’aquesta dinàmica enfollida vers la concentració bancària és que contradiu el principi de la lliure competència —interpretable ad hoc, segons s’ha constatat sovint— i limita o posa en qüestió els drets dels ciutadans en tant que consumidors de béns i serveis. I això, per una dualitat de motius: en primer lloc, perquè cada vegada hi ha més pocs bancs per poder triar i més poques oficines a prop de casa on anar a clamar perquè algú t’atengui personalment, i, en segon lloc, perquè no s’albira quin és l’argument que pugui justificar que les concentracions són positives per als ciutadans quan les experiències viscudes no fa gaire, que comportaren una ingent despesa de diners públics que mai es recuperaran, acrediten justament tot el contrari. Ben a les clares, la regulació del món financer tendeix al liberalisme sense traça i a posar tant de poder a les mans dels grans bancs, dels grans fons d’inversió i de les seves societats derivades que esdevinguin entitats pràcticament incòlumes de per vida.

Com que l’època de les visions angelicals d’allò que ens envolta ha passat de llarg, serà sa establir que les finances i la política no són experiències que habitin en mons paral·lels, sinó que són realitats que viuen permanentment entrecreuades. En conseqüència, què? Bancs petits? Sens dubte. Bancs petits i caixes d’estalvi petites, per evitar la perniciosa acumulació de poder de les elits financeres del món. L’equació és òbvia: si el poder financer creix, els marges dels governants per prendre determinacions es fan cada cop més estrets. En definitiva, bancs petits i caixes d’estalvi petites, sense interrelacions que puguin provocar efectes en cadena, també per prevenir la propera crisi bancària i evitar que, una vegada més, l’hàgim de pagar entre tots. Al cap i a la fi, les regulacions estatals i/o de la Unió Europea haurien de poder i saber explicar als ciutadans quins beneficis els reporta aquesta promoguda política de concentració i engrandiment.