Normalment, les enquestes electorals serveixen per fer titulars periodístics a partir de les projeccions de les dades obtingudes. Sobretot, en el cas de les aproximacions demoscòpiques encarregades pels mateixos mitjans. De fet, però, les informacions més rellevants per a poder auscultar l’estat de la societat tenen poca relació amb les projeccions electorals. La informació més descriptiva la troben en “les tripes” de l’enquesta. Particularment, en el cas d’enquestes oficials com ara les del CEO o el CIS. I, de fet, la fiabilitat d’una enquesta està directament relacionada amb la representativitat de la mostra i la publicació de totes les respostes.
De tant en tant, hi ha enquestes, però, en les que la sola projecció electoral conté informació clau per copsar el que Eugeni d’Ors en deia “les palpitacions del temps”. Aquest és el cas de la darrera enquesta del CEO. Com sempre, la informació que permet una lectura del moment més aprofundida la tenim en els encreuaments de les diferents respostes. Però només amb la projecció electoral ja en tenim prou per a certificar la consagració d’un canvi de cicle polític. Un canvi de rasant històric. La consolidació d’una extrema dreta catalanista en condicions de competir amb Junts o Esquerra té dimensió disruptiva. Trenca amb la lògica del catalanisme polític dels darrers 150 anys.
Si a això li afegim la consolidació d’una extrema dreta espanyolista en condicions de condicionar l’agenda temàtica d’un PP cada cop més neofranquista, el paisatge resultant és més aviat inquietant. Segons l’enquesta del CEO, la suma de PP, Vox i Aliança conformen un bloc autoritari prou fort per condicionar la vida política de dalt a baix, encara que no prou per esdevenir alternativa de poder. Una situació inèdita que incorpora la complexitat específica catalana amb l'encreuament dels dos eixos: catalanitat/espanyolitat i esquerra/dreta. Així, ens trobem amb l’aparent paradoxa de les freqüents votacions coincidents del nacionalisme català d’extrema dreta amb el nacionalisme espanyol d’extrema dreta.
El fet que a Catalunya també hagi pres forma l’emergència democràtica global no ens hauria de sorprendre. Al cap i a la fi, compartim una bona part dels factors de risc que estan minant la salut de les democràcies occidentals. Amb incidències singulars, però amb afectacions comparables. Probablement, la força el procés sobiranista (tant en la seva fase ascendent, com en la seva fase descendent) va endarrerir l’aparició dels símptomes. En contrapartida, però, l’emergència d’Aliança no s’explica sense la frustració generada per la pèssima gestió dels fets d’octubre del 2017.
L’èxit global de l’extrema dreta no s’explica per un sol factor. Ara bé, més enllà de l’èxit dels relats antifeministes o xenòfobs, una raó estructural és l’augment de les desigualtats. El premi Nobel Joseph Stiglitz fa temps que crida l’atenció sobre aquest fet. Estem parlant dels efectes socials del capitalisme desregulat i neoliberal imposat en els darrers 40 anys. En aquest context, la desigualtat econòmica porta a la desigualtat política. El mal funcionament de l’estat del benestar i la manca de perspectives de futur engrescadores pels joves alimenten desconfiança en el “sistema” i desprestigi de la democràcia liberal. Aquest és el brou de cultiu de discursos populistes i antipolítics. Si això coincideix amb una mutació d’un ecosistema comunicatiu desregulat, ja tenim tots els elements d’un còctel explosiu.
Pel que fa als mitjans de comunicació, res no és casual. Així, per exemple, gràcies a la Secció 230 de la llei d’honestedat en les comunicacions del 1996, les empreses amb seu als EUA no tenen responsabilitat pel que publiquen tercers a les seves plataformes, ni per la majoria dels altres danys socials que causen (per exemple als adolescents). La coincidència de la “revolució digital” amb el desplegament del capitalisme neoliberal ha tingut uns efectes molt perversos sobre la qualitat democràtica de les comunicacions electròniques locals i globals.
Però aterrant en la política catalana, com afecta el canvi de rasant històric capturat per la darrera aproximació demoscòpica del CEO? I com reconfigura les seves interrelacions amb la política espanyola i europea? Intentaré aportar algun element d’anàlisi i interpretació en una segona part d’aquesta peça periodística.