No puc saber en quina franja social s’inscriu vostè, benvolgut lector. No sé si té o no dificultats per arribar a final de mes o si viu o no angoixat per la possibilitat de caure en la precarietat o se sent vulnerable. No sé si es considera classe mitjana o treballador qualificat. Potser és un jubilat amb estalvis o viu del que li paga l’Estat. Tal vegada es considera classe mitjana alta i viu sense cap preocupació. Les casuístiques són moltes.
El que sí que sé és que, en general, des de fa molts anys i encara ara, el nostre país ha estat essencialment articulat per la classe mitjana i treballadora. Paradoxalment, la mateixa classe mitjana que està vivint un moment de notable desgast, desorientació i desencís en termes ideològics, polítics, econòmics i culturals. I si el desgast, la desorientació i el desencís continuen i la classe mitjana flaqueja, no tinc cap dubte que el país dels catalans deixarà de ser el que és. I m’aventuro a dir que no resultarà millor que el país que hem mantingut fins ara.
En termes estadístics, la gran majoria dels catalans pertanyem a la classe mitjana i treballadora. En som, diuen els especialistes, els que vivim en famílies amb una renda situada entre el 75% i el 150% de la renda familiar mitjana del país (41.959 € per llar). Diuen que, amb aquest criteri, s’hi poden incloure entre el 55% i el 65% de les llars catalanes.
Evidentment, també posen en relleu que dins de la franja hi ha diferències molt notables. Almenys entre un 20% i un 30% té ingressos per sobre de la mitjana. Vol dir que gaudeix d’estabilitat laboral, capacitat d’estalvi, un consum regular, protecció davant d’imprevistos, treball de qualitat, formació, habitatge estable, jubilació còmoda i fills que poden encaminar la seva vida laboral i residencial sense especials dificultats.
Però el fragment més gran, entre un 40% i un 60%, agrupa ciutadans que estan per sota de la mitjana. Tenen feina, però se senten insegurs; poden cobrir les despeses essencials, però tenen dificultats davant dels imprevistos i una capacitat d’estalvi molt limitada o nul·la. Molt a prop s’hi troba el segment de ciutadania, entre el 18% i el 24%, que es defineix com a classe treballadora. Està just per sobre dels nivells de precarietat, però amb baixa estabilitat laboral, sous baixos i una forta dependència dels serveis públics no sempre eficients o curosos.
En paral·lel, les estadístiques assenyalen el creixement dels sectors vulnerables, entre el 18% i el 25%. Viuen per sota del llindar de la pobresa, amb inseguretat econòmica i laboral i privació material recurrent. Òbviament, en l’altre extrem de l’escala, hi ha un sector reduït, no més enllà del 10–15%, acomodat, amb ingressos elevats, patrimoni consolidat, capacitat de consum sostinguda i importants avantatges socials, educatius i laborals. I en aquesta nomenclatura encara caldria incloure tres categories especialment exposades a la incertesa i la precarització: joves, jubilats i dones.
Hores d’ara, a diferència de fa cent anys, quan burgesia i proletariat ocupaven espais molt compactes i homogenis, la classe mitjana i treballadora és una amalgama de fronteres poroses i inestables. Es concreten en segments que se superposen, es barregen i es desdibuixen i que proveeixen trajectòries vitals que poden canviar d’un moment a l’altre. En realitat, doncs, la majoria dels catalans, més enllà de les etiquetes sociològiques, vivim en un context d’alta imprevisibilitat, en el qual sembla que el país se’ns està escapant de les mans. Decreixen ostensiblement les oportunitats per als més joves i creixen les pors dels més grans. Es multiplica la sensació de fragilitat i de malestar.
Tot impulsat per diversos factors que, almenys en el cas català, ningú sembla capaç d’afrontar amb una certa coherència. Em refereixo a coses tan diverses com els canvis en l’estructura social amb el creixement de la població i l’arribada massiva d’immigració; l’empenta anticatalana de l’espanyolisme estatal des de l’aplicació del 155; la indiferència dels estats europeus i l’europeisme davant del cas català; l’impacte tecnològic; la crisi de la democràcia; la reaparició del nacionalpopulisme i la dificultat de representació dels partits polítics independentistes; la progressiva disminució de la qualitat dels serveis públics; o la consolidació de falles estructurals com la falta d’habitatge i una mobilitat més que irritant.
Davant de tot això —en realitat un immens trencaclosques— ni les administracions, cada dia més burocratitzades, ni els partits polítics, amb les seves disputes caïnites, no ajuden a portar tranquil·litat i claredat d’idees i solucions a la societat catalana. El resultat pràctic és que el gran bloc central de la societat catalana, el seu centre de gravetat, se sent desprotegit i mal representat.
Així, doncs, les classes mitjanes catalanes viuen en una perillosa disfunció. D’una banda, són el motor de l’economia nacional i estatal; són un element fonamental de la cultura nacional; són un factor essencial de gestió de la complexitat urbana, en els barris, en les escoles, en els entorns de treball i pel que fa a les identitats i les llengües. En tot cas, han sigut el principal factor d’integració i estabilització social. I també el màxim inductor de meritocràcia i tot el que suposa: treballar, formar-se, assumir responsabilitats, esforçar-se i progressar. Durant dècades han sigut l’epicentre de l’ascensor social que funcionava en la societat catalana.
D’altra banda, però, en l’actualitat, les funcions i responsabilitats de la classe mitjana catalana viuen en una realitat política plena d’esquerdes i amb creixent desconfiança sobre el seu propi paper. Cada cop més joves altament formats encadenen contractes temporals, sous baixos, horaris irregulars i dificultats enormes per accedir a un habitatge digne. L’ascensor social que semblava clar —treballar, estalviar, progressar— s’ha omplert de plantes bloquejades. Molta gent que ha crescut en famílies de classe mitjana comença la vida adulta des de la precarietat: lloguers elevats, inestabilitat laboral, impossibilitat d’estalviar. Això genera una sensació de fragilitat estructural que traspassa generacions i s’estén als jubilats (que veuen com el seu nivell de vida s’estanca o retrocedeix) i a les dones (que continuen assumint una càrrega més gran de cures i pateixen més parcialitat i bretxa salarial).
Encara més. Al llarg de les dues darreres dècades, la renda disponible de moltes llars catalanes s’ha estancat i, en molts casos, simplement ha retrocedit. Mentrestant, el cost de la vida —especialment l’habitatge i altres despeses fixes— ha crescut per sobre dels salaris i els serveis públics (sanitat, educació, transport, dependència) pateixen dèficits creixents (llistes d’espera, saturació, burocràcia, manca d’inversió) i no compleixen la seva funció compensatòria. De moltes llars ha desaparegut l’estalvi, o la possibilitat d’ajudar els fills, o les vacances i, en general, la tranquil·litat i el benestar.
I una cosa més. Som cada dia més els catalans que ens preguntem per quina raó alguns territoris de l’Estat augmenten la seva renda per càpita per sobre de Catalunya. Per què Madrid disposa de condicions fiscals més favorables? Per què la capital del Regne concentra una inversió estatal infinitament superior a la catalana? Per què la majoria dels indicadors econòmics són favorables a la capital estatal? Per què la renda per càpita familiar a Madrid ha passat en pocs anys a ser un 15/20% superior a la catalana?
És que els catalans hem perdut el talent, la força i la capacitat de treball? Evidentment, no és això. La Comunitat de Madrid guanya pes econòmic mentre Catalunya en perd perquè Catalunya viu en un marc institucional tan descarnadament desfavorable que resulta insostenible i greument perjudicial per a les classes populars. En realitat, les polítiques de centralització, de fiscalitat i d’inversió pública de recursos estan donant un notable avantatge als sectors poderosos madrilenys en detriment, sobretot, de les classes mitjanes catalanes.
A qui pot estranyar, doncs, que entre les classes mitjanes catalanes s’estigui estenent una percepció difusa però poderosa: l’economia va bé, diuen les xifres macroeconòmiques, però a casa som cada any una mica més pobres. Al meu entendre, aquest és el problema. El discurs dels partits espanyolistes acostuma a atribuir la pèrdua de valor de l’economia catalana al procés. És una explicació falsària. Les dificultats de les classes mitjanes catalanes tenen a veure amb dèficits d’inversió, amb una productivitat estancada i amb la falta d’infraestructures d’Estat.
Les dificultats de les classes mitjanes, no ens enganyem més, tenen a veure amb polítiques que afavoreixen l’efecte capitalitat de Madrid i que suposen beneficis directes sobre les classes mitjanes i benestants que controlen i monopolitzen l’Estat. Mentre això passa, la societat catalana observa la pèrdua de pes econòmic i la tradueix en una sensació de futur encallat. A Catalunya, dins d’aquest context, emergeix i creix amb força la franja grisa: famílies que no són prou pobres per ser considerades vulnerables, però tampoc prou estables per sentir-se plenament classe mitjana.
Una franja creixent de catalans viu amb una ansietat soterrada: fer números cada mes, ajornar projectes vitals, renunciar a tenir fills o a independitzar-se, reduir la vida cultural i social per estalviar. Quan aquesta sensació d’inseguretat s’estén, òbviament es multipliquen les conseqüències polítiques. I si els partits democràtics no encerten en les respostes, augmenta la desconfiança en les institucions, es generalitza la idea que la política no serveix per a res i es crea un terreny propici perquè arrelin discursos que prometen solucions populistes simples i esbiaixades a problemes complexos.
El nacionalpopulisme —sigui de dreta o d’esquerra, d’arrel espanyolista o catalanista— és fill d’aquestes circumstàncies. Se n’aprofita: assenyala culpables, proposa receptes màgiques i evita entrar en la complexitat de les reformes estructurals. Quan la gent té por de perdre el que té, la temptació de creure en salvadors fàcils augmenta.
Atenció, doncs, perquè a Catalunya es pot produir un terrabastall polític de greus conseqüències. Històricament, les classes mitjanes catalanes han estat el motor dels grans avenços polítics: democratització, modernització, desplegament de l’autogovern, mobilitzacions pel català i per les llibertats i, més recentment, l’onada independentista. Avui, però, part d’aquestes classes mitjanes i treballadores se senten desencaixades. Cap dels partits que les han representat històricament dins o fora del poder institucional els ofereix un projecte clar de transformació social i d’autogovern veritable.
El PSC proposa una normalitat desproveïda de crítica a l’Estat. La falsa consciència de normalitat està esdevenint una trampa que consolida un statu quo que beneficia el nacionalpopulisme i l’extrema dreta. L’independentisme, que durant uns anys va simbolitzar per a molts l’esperança d’un canvi profund, viu marcat per la frustració post-2017, per la incapacitat de reconstituir un lideratge compartit i per disputes internes que han esgotat la paciència de molta gent. En general, l’espai polític apareix com un camp de batalla partidista, més preocupat per les tàctiques de curt termini que per la reconstrucció d’un projecte nacional i social ambiciosament democràtic.
Aquesta desconnexió política es combina amb un malestar generacional molt clar. Els joves que van viure l’octubre del 2017 com un moment de ruptura es consideren sovint enganyats o abandonats; els joves que han crescut després, més directament colpejats per la precarietat i el preu de l’habitatge, tendeixen a desconnectar de la política complexa i a refugiar-se en l’escepticisme que distribueixen a dojo les xarxes socials. La gent gran, per la seva banda, està desenganyada després de dècades d’esforç sense el retorn col·lectiu esperat. Tot plegat afavorit per un ecosistema informatiu condicionat pels algoritmes, la simplificació i el sensacionalisme. Tot menys el debat rigorós. Tot està afavorint la pèrdua del nexe històric que ha articulat la classe mitjana catalana: el catalanisme.
Només el catalanisme ha ofert un relat coherent sobre el país —democràcia, progrés, autonomia o independència com a camí de modernització, cultura i benestar compartit— que avui està afeblit. Sense relat, una part de les classes mitjanes i treballadores es troben a la intempèrie ideològica: desproveïdes d’un projecte il·lusionant, atrapades entre la resignació i el ressentiment, temptades per discursos que prometen ordre, identitat simple i resposta ràpida a les pors. I quan la identitat del propi país està en dubte, els canvis globals —transformació tecnològica, crisi climàtica, migracions, polarització cultural— encara fan més mal. Quan aquestes pors semblen irresolubles, es transformen en irritació, i d’això viu el populisme.
Una Catalunya en què les classes mitjanes estan irritades i desmobilitzades, acceptant un sistema polític que les empobreix, les inhibeix políticament i les perjudica culturalment, és un país que està perdent la seva principal força transformadora. N’hauríem de prendre nota els partits catalanistes. El catalanisme ha estat durant dècades el paraigua que ha permès desplegar un país més democràtic, just, pròsper i benestant.
Avui el catalanisme independentista està a la baixa perquè no ha sabut consolidar una estratègia que obri camí a il·lusions futures i obtingui resultats tangibles per al present. La gestió autonòmica no funciona i la retòrica futurista tampoc. Mentrestant, el nacionalpopulisme, només aprofitant les pors derivades de la crisi econòmica, de la immigració, de la inseguretat, de la desconfiança en les institucions, va fent forat. I seguirà creixent si no s’hi oposa un projecte nacional clar i democràtic, capaç d’interessar i mobilitzar les classes mitjanes i treballadores.
Davant d’aquest panorama, la qüestió clau més immediata és qui aconsegueix representar-les. Cal una organització clara en les idees, el menys sectària possible, oberta, capaç de pensar i de fer; que tingui com a prioritat reconnectar la societat catalana amb el seu futur i reescriure el contracte social trencat. Això passa per reconstruir el vincle entre la diversitat social i la política, entre la vida quotidiana i el projecte nacional. Cal refer el pont entre política, catalanisme i republicanisme, deixant enrere el vell nacionalisme excloent i resistint la temptació del populisme.
La independència, si vol continuar essent l’horitzó de bona part del país, ha de començar per tractar d’unificar la majoria de catalans al voltant de les virtuts de la democràcia, de la prosperitat compartida, de la cohesió social, de la diversitat i del cosmopolitisme. Virtuts que han d’alimentar un projecte que posi les persones reals —amb les seves feines, famílies, pors i esperances— al centre del debat polític.
Això suposa lluitar per una institucionalització adequada: un govern democràtic, inclusiu i eficient que pugui governar; un Parlament capaç de legislar quan cal i sobre el que cal; un sistema judicial modern i efectiu. En definitiva, un marc institucional que permeti afrontar tant els reptes universals (crisi climàtica, desigualtats globals, transformació digital) com els específics de Catalunya. Per aconseguir-ho, cal una nova cultura de lideratge que arribi al cap i al cor de la ciutadania.
Avui, el lideratge polític català sembla fora d’època, desconnectat i fracassat; no aconsegueix liderar la incertesa, anticipar i preservar l’ambició de millora, el compromís de la gent. Calen partits ben avinguts, amb sentit d’Estat català i consciència de contraestat espanyol. Ferrater i Mora va advertir que hi ha pobles que, en determinats moments, viuen com somnàmbuls. Quan això passa, la primera tasca és desvetllar-los i recuperar la pròpia essència.
Aquesta essència no ve donada; sorgeix de la mirada humil però ambiciosa sobre el país. L’ambició, avui, passa per refer un projecte nacional clar i convincent per a les classes mitjanes i treballadores del país. Són elles les que han de recuperar la veu i esdevenir de nou el gran subjecte polític del país, capaç de reconstituir el catalanisme democràtic i republicà que afrontarà els reptes actuals i transformarà el país.
Recentment un grup de persones es va reunir a l’Orfeó Martinenc de la ciutat de Barcelona per crear un partit nou: MesCat. Tot i no ser-ne associat, em va interessar la voluntat dels integrants de la nova formació de representar justament els anhels de les classes mitjanes i treballadores del país. Si ho aconsegueixen, estaran fent una notable contribució a la major part de la ciutadania i, per tant, al conjunt de la gent honrada del país, la gran majoria.