Una nit d’aquestes festes. No una nit qualsevol. L’última de l’any. Aquella que la gent s’engalana. Elles, talons, llavis vermells i una mica o molt de brilli-brilli. Ells, camisa i corbata. El "dresscode" a punt i tota la voluntat de passar-s’ho bé peti qui peti. I nosaltres, sopant foie i bevent vi francès en un restaurant de la rue Reáumur de París. D’aquells amb finestrals entelats. Amb vistes a l’edifici de la Borsa i amb una llumeta a la taula que li donava un toc entre romàntic i demodé a la nit. A la dreta, una parella de turistes seguint el mateix ritual i a l’esquerra una taula buida. Per poca estona. Mentre imaginàvem qui serien els nostres acompanyants d’aparador, arribava una dona sola. Enfundada en un abric negre de pèl, prenia posicions com si esperés algú. Algú altre que no arribaria mai. Algú amb qui mai compartiria la copa de vi blanc que va demanar.  

Com devia acabar l’última nit de l’any aquella dona misteriosa? Potser es va perdre entre la multitud d’inconscients que vam intentar veure l’espectacle de focs artificials dels Champs-Elyseés. Jo no la vaig saber trobar, com tampoc res del que va passar allà entre tants caps i telèfons mòbils. O potser va acabar la copa o unes quantes més i va marxar cap a casa. On no l’esperava ningú. Només l’escalfor dels radiadors que mitigaven el gèlid Cap d’Any parisenc. Per què va sortir sola una nit que la majoria vol viure acompanyat? Potser no tenia parella. O qui sap si la van deixar tirada a última hora. Quina mala llet fer-ho just l’últim dia de l’any. Sigui com sigui, com qui sent l’obligació de celebrar alguna cosa perquè tothom ho fa, ella es va posar el seu millor vestit i va sortir a sopar sola. 

Les nits especials i jo fa anys que no tenim una relació idíl·lica. Allò de fer el que toca perquè toca em genera un cert neguit. Quan era petita, perquè ho feien pares i amics, d’adolescent perquè ho organitzava la colla i de més gran, per aprofitar els dies de vacances i fer un viatge. No m’agraden ni les brillantors ni els talons d’agulla. No suporto les abraçades forçades ni les felicitacions per quedar bé. I encara menys, el raïm que m’ennuega ni les aglomeracions de gent. Mentre feia puntetes per intentar veure l’Arc de Triomf, em preguntava un cop més què hi feia allà. Per què havia tornat a caure en la meva pròpia trampa. Amb ganes de tornar a l’apartament, amb ganes de no veure a ningú. De llevar-me al matí sense ressaca i aprofitar el primer dia de l’any per seguir passejant per la capital francesa. De fer vida normal en una data que per a la majoria és especial. 

Som de celebrar. De fer-la grossa. De focs artificials i de cava. No està ben vist que ens quedem a casa i en pijama en dates assenyalades. Ets l’estrany, el Grinch. I fins tot t’ho arribes a plantejar. La culpabilitat per no voler treure el teu millor somriure quan no en tens ganes. De no voler estar acompanyat, quan preferiries estar sol mirant la teva sèrie preferida. Em preguntava si és que ja res em fa il·lusió, si deu ser que amb l’edat he perdut la flama per aquests dies. I si jo seria capaç de sortir sola només perquè és la nit de Cap d’Any. I no. Clar que en tinc d’il·lusions. Potser que he canviat les prioritats. Que soc més de petit comitè que de grans trobades. De seleccionar qui vull i no vull al meu costat. De regalar temps i de rebre’n dels que més estimo. Sigui l’últim o el tercer dia de l’any. I de respectar que cadascú celebri com li vingui de gust. També a la senyora sola del restaurant i a les solitàries patates fregides que va sopar.