Ha irritat en certs àmbits la crida de Björk als groenlandesos perquè es deixin de romanços i facin el favor d’independitzar-se, que és tard i vol ploure, i si es descuiden es trobaran tots parlant danès als seus nets a l’hora de sopar. Björk és islandesa, no pas groenlandesa, però, com sabem, quan hom desacredita algú perquè opina sobre una qüestió que no li pertoca, generalment el que està dient és que aquesta opinió li ha molestat molt. Quan les opinions ens agraden, tant ens fa que qui les emet estigui tècnicament autoritzat o no per expressar-les.
Però val a dir que Björk parla amb un cert coneixement de la situació cultural a Groenlàndia, aquest país que fa gairebé quatre penínsules ibèriques i que té la població de Cerdanyola. Senzillament, perquè és ben a prop d’Islàndia, perquè hi té amics i perquè sempre ha manifestat una sensibilitat per les llengües, sobretot les que tenen la història i la geopolítica en contra. Els seus primers discos eren en islandès: el debut en solitari quan tenia dotze anys (1977), també els del grup juvenil Tappi Tikarrass, als anys vuitanta, i aquella incursió jazz-swing anomenada Gling-gló (1990). Tot seguit, per mirar de menjar-se al món, va decidir que cantar en anglès semblava una idea més convenient, i no som aquí per discutir-ho, però la seva discografia internacional inclou peces en islandès i dobles versions.
En el seu missatge, Björk diu que si Islàndia no s’hagués independitzat de Dinamarca el 1944, els seus fills, efectivament, ara parlarien danès, però això deu ser perquè no coneix gaire Catalunya, ni el País Valencià, ni les illes Balears, on la independència és un remot referent que es perd en la nit dels temps i, tot i això, la llengua ha perviscut, transmesa de pares a fills. I això que en els darrers tres segles ha estat molt més temps prohibida i vetada que no pas incorporada a la legalitat.
El nostre és un cas excepcional, sí. Sabem de moltes altres llengües europees sense estat que les abanderi que es veuen abocades a la marginalitat. Per entendre per què ser independent sol ser bo per a una llengua només cal mirar a l’altre cantó de la península i comparar el portuguès amb el gallec, històricament el mateix idioma, el galaicoportuguès. A la part independent de la franja atlàntica, normalitat total, conservació, respecte. A l’altra, fan el que poden (i hi ha això que en diuen ‘castrapo’, gallec castellanitzat, força comú). Per tant, d’acord amb Björk amb la conveniència d’un autogovern com més elevat millor perquè una llengua sobrevisqui. És difícil discutir aquesta idea. Una altra cosa és que t’importi un rave la conservació o l’extermini de les llengües. També és una posició.
Afegeix Björk que els groenlandesos s’haurien de desempallegar del poder “colonial” danès i fer la independència, i aquí caldria afegir alguns detalls. Groenlàndia depèn econòmicament de Dinamarca, que li transfereix una morterada cada any, i el 2008 va aprovar un estatut que, a més d’establir el groenlandès com a única llengua oficial, reconeixia al país el dret a l’autodeterminació. Fascinant, oi?
És a dir, que si de debò desitgen ser un estat independent, l’objectiu és, si més no, políticament a l’abast i d’una manera pactada i sense conflicte. Ara bé, si pensen fer el pas, compte amb l’amenaça que s’albira des de l’altre cantó de l’oceà, on se’ls mira amb desig un president nord-americà aparentment poc avesat a la cura de les cultures minoritzades i als drets dels pobles oprimits. El preu a pagar, és clar, i el fred de la solitud. Ser independent també, o sobretot, és això.