Si el lector vol acostar-se a la veritat sobre el finançament pactat entre ERC i el govern espanyol, li recomano la lectura de l’entrevista que Ferran Casas i Lluís Girona li han fet al negociador republicà, Lluís Salvadó. Reconeix que no és un concert, reconeix que no se n’han sortit amb els objectius que el nou model tingui en compte la població real i el cost de la vida, reconeix que l’ordinalitat serà un resultat del model acordat i no una premissa, reconeix que està pendent la negociació sobre qui recapta els impostos –i en aquest sentit es marca com a objectiu que Catalunya tingui un paper “molt més rellevant” en la recaptació de l’IRPF, sense parlar del 100%–, i, finalment, reconeix que l'Agència Tributària de Catalunya no tindrà personal i capacitat tècnica per recaptar tot els impostos fins d'aquí a 5 anys, és a dir quan ves a saber on serà Pedro Sánchez.

Precisament perquè diu la veritat, la seva defensa és més bona d’empassar que no el triomfalisme de Junqueras, que ha arribat a posar-se a la boca la paraula sobirania (i en majúscules, en un tuit) per allò que és una simple millora del règim comú dins de la LOFCA. Salvadó exposa les dificultats que s’han trobat i quines han estat les prioritats reals dels republicans: 1) més diners; 2) tenir-los en temps real per no dependre tant de les transferències tardanes de l’estat, cosa que obliga la Generalitat a endeutar-se per aguantar la tresoreria; i 3) una ordinalitat de facto, ja que els socialistes es neguen que sigui de iure. Salvadó ve a dir: això és el que hem aconseguit ara, i quan hi hagi una nova finestra d’oportunitat s'haurà d’aconseguir més. Peix al cove clàssic, ”mirada llarga” en diu ell. I acaba animant Junts a millorar el resultat en el tràmit negociador al Congrés.

Tothom recorda que els republicans van justificar la investidura de Salvador Illa –gripau important– amb l’argument que la Generalitat tindria la clau de la caixa dels impostos. I, de fet, això és el que deia la literalitat del pacte: “(Acorden) que sigui la Generalitat la que gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els impostos suportats a Catalunya…”. I també: “La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya corresponen a l'Agència Tributària de Catalunya, llevat dels de naturalesa local”. Això vol dir que l’acord presentat ara és dolent que cal tombar-lo? No, només vol dir que –per variar– el PSOE no ha complert i que ERC, a canvi d’una millora substancial respecte de la situació actual, ha acceptat –també per variar– que Sánchez i el PSC no compleixin.

És molt important que els polítics no tractin els ciutadans com si fóssim ximplets. ERC ho fa si pretén fer creure que l’acord assolit és el que es va pactar per investir Illa, i també ho fa Junts quan diu que hi votarà en contra perquè no és el concert econòmic. Un partit que ho havia de cobrar tot per avançat i no ha aconseguit ni la cessió d’unes competències de pa sucat amb oli en matèria d'immigració, no està en condicions de criticar elresultat de la negociació d’ERC, i encara menys de fer creure que el concert econòmic és un objectiu realista ara mateix. Els de Puigdemont potser haurien d’escoltar el carrer i les seves pròpies bases: a Catalunya tothom sap que això no és el que va vendre ERC, i al mateix temps tothom vol aquests 4.700 milions per a la Generalitat, és a dir per a les escoles, els hospitals, els mossos i els serveis públics en general.

Permetin-me una reflexió final sobre l’especialitat dels polítics independentistes, que és saltar per sota del llistó que ells mateixos s’han col·locat prèviament. No n’aprenen: sobreactuen, marquen objectius engrescadors, generen grans expectatives –en aquest cas, “la clau de la caixa”–, i sistemàticament salten per sota. Va passar amb l’Estatut, després amb la independència i ara amb el finançament. L'únic que aconsegueixen amb aquesta manera d’actuar és que acords raonables, o fins i tot bons acords, siguin percebuts com una derrota o una baixada de pantalons, i fer créixer la frustració de les seves bases electorals. Si es vol generar il·lusió, i sobretot recuperar confiança, és preferible posar el llistó més baix i saltar sempre per sobre. El país necessita encadenar victòries, encara que siguin petites. Ja tenim l’autoestima prou castigada.