Aquesta setmana la política internacional ha estat marcada a ferro roent pel matonisme “Far West style” de Donald Trump i els seus amics plutòcrates. L’estil
polític del líder mundial de l’extrema dreta fa que les seves motivacions i els seus objectius siguin perfectament transparents. Per això, el segrest de Maduro s’ha complementat amb una l’amenaça directa sobre Groenlàndia. És cert que la política interior i exterior de l’administració Trump (cal no perdre de vista mai ni a Vance, ni a Rubio) està accelerant la pèrdua de l’hegemonia global nord-americana que ha caracteritzat els darrer segle. Ara bé, el preu en forma de patiment generat per l’aplicació pornogràfica de la concepció del “Destí Manifest” (Manifest Destiny) serà altíssim...
Mentrestant, la política domèstica (catalana i espanyola) ha tingut com a centre d’interès preferent el nou pacte de finançament acordat entre el PSOE i Esquerra. No entretindré al lector amb una valoració sobre el contingut d’allò que s'ha acordat. L’abast del contingut ha quedat perfectament explicat en l’entrevista que Ferran Casas i Lluís Girona li han fet al negociador republicà, Lluís Salvadó. I, també en aquest mitjà, Eduard Voltas ha fet una valoració periodística i política molt afinada i molt pedagògica. El que em proposo en aquest article és donar continuïtat a l’anàlisi del meu darrer article de l’any passat. Mirar d’entendre com es tradueix localment un paisatge general cada dia més inquietant.
És sabut que la política catalana funciona amb dos eixos: el nacional i el social. La qüestió que necessita plantejar-se la societat catalana avui té a veure amb com definir les prioritats polítiques en l’àmbit social i en l’àmbit nacional. Per respondre adequadament cal tenir clara la nova cartografia de la política mundial. També els elements sistèmics de la crisi del règim del 78. I, lògicament, les emergències que tensionen la societat catalana; així com les conseqüències de la desfeta del 2017 i la pèssima gestió posterior.
Pel que fa a l’eix social, només hi ha una resposta informada, culta i raonable: aprofundir tant com sigui possible en les polítiques de cohesió i inclusió social. I això demana recursos i molta ambició per definir polítiques transversals que van de la sanitat a l’educació i la ciència, i de la llengua i l’audiovisual a les polítiques d’habitatge. En l’eix nacional, des del camp catalanista estan perfectament definides tres posicions. En primer lloc, l’autonomista. L’autonomisme avui significa limitar-se a gestionar de la millor manera possible el limitat marc d’autogovern existent. És una opció perfectament legítima, però manifestament insuficient.
La segona opció és la sobiranista. Vistes les relacions de forces a escala global i local, el sobiranisme no té altra opció que intentar blindar i ampliar els marges i la solidesa de l’autogovern, vinculant l’ambició nacional i l’ambició social tant com sigui possible. L’independentisme possible i necessari avui a Catalunya és el que pren la forma d’un sobiranisme simultàniament ambiciós i gradualista. La tercera opció és la pitjor de totes, la més ximple i contraproduent. De fet, la que més ha practicat l’independentisme els darrers anys. Consisteix a fixar-se objectius impossibles al marge de qualsevol principi de realitat. La conseqüència no pot ser altra que alimentar la desafecció a la política i transformar la il·lusió en frustració.
La segona opció, és la més difícil, però també la més esperançadora. I com ja he apuntat en articles anteriors, té una guia perfectament explicada i detallada: L’Acord d’Investidura signat per Esquerra i el PSC. Recomano la seva lectura per entendre que només que es complexi el 70 o el 80 per cent del seu contingut, podrem encarar el futur immediat amb més convicció, determinació i esperança de les que avui semblen possibles.