Fins a quin punt podem refer els nostres records? La memòria és traïdora i la tendència general és que, amb el pas del temps, ens els anem adaptant a allò que pensem que havia passat, i sovint no supera el contrast. De quina manera es pot fer això sense prendre mal? El dramaturg Jordi Casanovas ens ofereix la fórmula a Göteborg, el seu darrer èxit teatral que es pot veure a La Villarroel de Barcelona fins a finals de mes i que farà gira pel país.

Juga amb el fet de la bifurcació de camins que ens ofereix la vida. Què hauria passat si hagués passat? Som dins d'una història d'amor per Nadal. I en la idea de com es pot resoldre un malentès esdevingut 32 anys enrere. Després de trenta-dos anys sense saber res l'un de l'altre, la Paula, personatge que interpreta Maria Molins, es presenta a casa del Sergi, que interpreta Roger Coma, amb una proposta a resoldre en aquell moment: reconstruir l’última nit del viatge de final de curs de l'etapa de l'institut a Göteborg on la seva connexió es va trencar per sempre. I ho fa amb un document escrit, un vell diari i els records fets a mida. I tindran una sola nit per resoldre el misteri de què realment va passar.

És el joc teatral que llisca de manera perfecta, i plena de girs, amb la música dels Depeche Mode i l'aiguardent d'una ampolla de snaps, que van greixant la història, i ves a saber si distorsionar els records. Casanovas ens dona un recurs que permet aquest contrast: poder veure en escena com eren, sentien i parlaven la Paula i el Sergi de fa 32 anys gràcies a les interpretacions que en fan Berta Rabascall i Jan Mediavilla.

I amb aquests elements i un seguit de girs que fan que ens mantinguem molt atents a allò que passa en escena, anirà sorgint el debat de l'amor. Ens podem enamorar als 50, als 60 i més enllà, i sentir allò que sentíem quan érem adolescents? Amb papallones a la panxa i amb el cor desbocat en veure l'altre? Fruit d'una reacció química que posa en dansa la serotonina, la dopamina, l'oxitocina i un seguit de reaccions neuroquímiques?

I la Paula ha fugit nord enllà on la gent és polida i culta, pensant que la fórmula sueca de l'amor on cada individu ha de ser feliç de manera autònoma, la salvaria, a diferència de l'amor romàntic i interdependent que té el Sergi. Només hi ha aquestes opcions? I com pot ser que un fet fugaç ens marqui durant dècades, fins al punt de marcar-nos les vides?

L'escriptor Jordi Lara que ha publicat recentment El gat i les estrelles, una faula visionària i apocalíptica en una edició preciosa de Proa amb unes pintures de Paula Bonet, fruit de l'encàrrec del Palau de la Música com a creador resident, també ens parla de l'amor des d'una altra manera. Des de la cerca que fa la narradora d'un músic desaparegut que ben bé podria ser l'enyorat pianista de Vinaròs Carles Santos, Lara reflexiona sobre l'amor al talent, al coneixement, a l'art. Es pregunta quin paper li pertoca a l'art, i on queda el talent enmig del caos i la crisi.

I el músic de la novel·la Santos Haddouche explica: "Una vegada em vaig enamorar tant que em vaig oblidar de la música i tota la pesca. Em feia nosa i no em calia per a re. Però l'amor es va acabar i vaig haver de tornar a la música mal conformat".

Enmig de la seva "residència" al Palau, i coincidint amb els 130 anys del discurs d'Àngel Guimerà com a president de l'Ateneu Barcelonès en defensa de la llengua catalana, la mitjanit del 30 de novembre Jordi Lara el va llegir al Palau i a més això es va complementar amb l'estrena de la peça Sí a Guimerà, del compositor Joan Magrané, que va interpretar ell mateix al piano i amb la lectura d’un poema inèdit de Lara, Una llengua és una llar, també concebut per a l’ocasió. 

L'ocasió que és aquest present de situació de la llengua, -que tant feia patir a Guimerà, igual que Gaudí, que va patir presó per no parlar en castellà a la policia i per no canviar de llengua, un aspecte que va passar per alt al Gaudí creat amb intel·ligència artificial i a qui van fer parlar en castellà en un acte de la federació espanyola de patinatge fet a Reus- és el que ens fa patir ara. Així comença el poema de Jordi Lara La meva llengua és una llar:

No te’n vagis, amor meu, la meva llengua antiga i masegada,
alè dels nostres fills i blat dels nostres pares,
queda’t aquí, batall de totes les campanes,
la llengua meva tan plena d’aliment i gana.
Som fets d’amor, d’esperma i de paraula.
No te’n vagis pas, encara, encara 
que et vulguin fer callar, i desnonar-te,
alguns saquejadors de tota nosa humana
que han oblidat que tenen mare i que els parlava.
Vine aquí i seu, que ets tu qui ha parat la taula
on brindarem amb aquell vi lleial que ens guarda,
que abans es buida el mar que el cor d’una paraula.

Química amorosa, endorfines, i parlants, això necessitem per aquest 2026!