Fa tres setmanes Espanya celebrava els 50 anys de la monarquia, i aquest cap de setmana els 47 de la Constitució. L’Estatut d'Autonomia de Catalunya n’ha complert 46 fa un mes i mig. Les xifres proporcionen ordre i també jerarquia: al principi fou la monarquia, que si simbolitza alguna cosa és la unitat d’Espanya; després va venir la Constitució, és a dir la democràcia; i després l’autogovern. És important entendre-ho, això. Primer va la unitat d’Espanya, i després la democràcia i autogovern. Si no s’entén això, no s’entén res de la mentalitat dels amos de l’estat. Els bisbes ho van dir d’una altra manera en una pastoral el 2006, en ple debat del nou Estatut català: la unitat d’Espanya és un “bé moral”. Juga, doncs, una lliga que està fora de la política perquè és prèvia a la política. 

La constitució converteix en llei aquest bé moral preexistent i jeràrquicament superior a través de l’article 2: "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles". La unitat d’Espanya és fonament. L’autogovern és una cosa que es reconeix i garanteix, però no és fonament de res. En termes polítics, la jerarquia del poder nacional penja d’aquest article, per això el castellà és obligatori i el català no, i per això l’autogovern de Catalunya no és un dret inalienable: el pot suspendre sine die el Senat a través de l’article 155. És una constitució transparent, no es pot negar. Mana Castella, nació hegemònica transmutada històricament en Espanya.

Dins d’aquest marc mental, polític i moral, el nostre país ha pogut desplegar els darrers 46 anys un autogovern aparentment generós, però amb els peus de fang: Catalunya té eines –escola, salut, seguretat, mitjans públics– però per finançar-les depèn de la paga de l’estat com l’adolescent depèn de la dels pares. El 90% dels impostos que paguen els ciutadans i empreses de Catalunya se’n van directes a la Hisenda espanyola, que els reparteix amb cartes marcades. Els catalans financem els serveis centrals de l’estat –incloent la jardineria de les ambaixades espanyoles pel món i la policia que va venir a estomacar-nos l’1 d’octubre–, financem els serveis socials de les autonomies els presidents de les quals ens insulten per insolidaris, i finalment rebem una assignació tan insuficient que ens obliga a demanar diners prestats –amb interessos!– al mateix estat que ens ha cobrat els impostos.

Aquestes han estat i són les normes del joc del període democràtic que s’obre després de la mort de Franco i de la restauració monàrquica. Financerament asfixiada, socialment estressada i lingüísticament disminuïda, no ha d’estranyar a ningú que Catalunya reobrís el plet nacional primer de manera impecablement constitucional –l’estatut de Pasqual Maragall avortat pel TC– i després amb un assaig de revolució amb mal final. El país va perdre les dues batalles i està adolorit i frustrat, però és només qüestió de temps que el plet torni a petar fort, perquè les condicions objectives que van portar al procés no han canviat, són les mateixes però empitjorades pel pas dels anys. La Constitució espanyola i el sistema de poder que se’n deriva són una cotilla insuportable per a la Catalunya nació. La situació, ara aparentment plàcida, és una bomba de rellotgeria.