L’apoderament i segrest, per part de l’exèrcit dels EUA, del president de Veneçuela —i la seva esposa— i el subsegüent empresonament representen una dramàtica passa més vers el canvi de paradigma en l’ordre mundial. En endavant, i no només per aquest fet del tot arbitrari i injustificat, perquè Putin i Netanyahu actuen en la mateixa línia de fer servir la força bèl·lica com a únic argument si creuen que els convé, s’hauran de repensar de rel les relacions entre els estats perquè els equilibris internacionals han estat trastocats. Com és obvi, res no serà igual a partir d’ara. Res ja no era igual d’ençà que els tres sàtrapes criminals varen decidir que el dret internacional i el respecte a la vida, a la dignitat de les persones i a la integritat territorial dels estats no tenien, per a ells, cap significat. Així doncs, l’ordre internacional vigent fins fa no res i la carta fundacional de les Nacions Unides han estat objecte de voladura en mans de la força bruta, la barbàrie i la coacció. Ens serà útil tenir-ho ben present per analitzar els temps a venir des d’aquesta nova perspectiva.
Si ens centrem, de moment, en la figura del president Trump —grotesca, perversa i inquietant alhora; no oblidem que ha estat declarat responsable de la comissió de greus delictes pels tribunals estatunidencs i és sospitós de pederàstia—, observarem que s’ha erigit en una amenaça sense parió per a la pau en el món. [I això que difon als quatre vents que vol ser encimbellat amb el Premi Nobel de la Pau.] Com fan tots els dictadors que la història ha conegut, sempre té a mà una excusa artificiosa en pretesa justificació dels seus actes. Normalment, invoca la seguretat (en aquest concepte ho encabeix tot) del seu país. El gran perill per a la humanitat sencera, per als valors representats per la pau, la justícia, la llibertat i la igualtat, és que els crims de Trump quedin impunes, s’acabin trivialitzant i passin a fer part de la normalitat. De manera que hauríem de posar esment a evitar la relaxació moral i a saber abordar els fets com toca i processar-los íntimament com allò que són. Al respecte, mantenir-se críticament actius sembla del tot imprescindible per preservar la creença en la civilitat.
En aquesta direcció, vegem, en efecte, com ja s’ha destacat, que, quan Trump programa la mort dels tripulants de les embarcacions que, segons sosté, trafiquen amb droga cap als EUA, esdevé, planerament, un assassí (amb totes les paraules del mot). Les coses tenen un nom i matar el proïsme sense cap justificació s’identifica com un assassinat. Ni Trump ni ningú no té, en cap circumstància, poder per matar, sigui cert o no ho sigui que les víctimes fossin traficants de droga. Però, per descomptat —i d’això tractem ara—, tampoc no està legitimitat per atacar militarment Veneçuela, perquè vulnera el principi de la integritat territorial dels estats, això amb independència de la desfavorable categoria que puguem atribuir a Maduro, un farsant, més que altra cosa, entronitzat a si mateix en el poder amb el pretext d’un suposat esquerranisme que no es veu per enlloc i a partir d’uns resultats electorals que tot indica que varen ser manipulats pro domo sua. Si, a partir d’ara, aquests tipus d’accions de Trump han de ser aplaudides o mirades amb condescendència, no hi haurà absolutament cap racó del món —llevat de Rússia, Israel i Xina— que pugui considerar-se a resguard de la seva mirada. Altrament, què impedirà a Rússia prosseguir amb el seu expansionisme vers els països de l’antiga URSS?
Tanmateix, si alguna cosa s’ha palesat per damunt de qualsevol altra és el cinisme incommensurable amb què actua l’administració nord-americana. L’excusa de perseguir el tràfic de drogues ells mateixos l’han amortitzada a l'instant en proclamar que el seu interès se centra en el petroli veneçolà —Veneçuela alberga les majors reserves del món—, a fer-se càrrec d’extreure’l i de comercialitzar-lo i, de pas, afeblir la posició de tercers països —com Cuba, que es veurà privat del seu principal subministrador—, o Xina i Rússia, que perdran la gran capacitat d’influència guanyada a la zona. No els és necessari, per tant, cercar subterfugis: Trump vol fer negoci personal i, alhora, afavorir el negoci dels seus adlàters, amics i benefactors.
Hem estat advertits. Com que Trump està mancat del més petit bri d’humanisme i de respecte per les normes que contradiguin els seus desitjos, si creu que actuar d’una determinada forma beneficia l’amalgama d’interessos que defensa i representa, ho farà, sense tenir en compte cap altra consideració que no sigui, precisament, el benefici que en pugui treure. Es creu l’amo del món perquè té l’empara de la força militar, i amb això pensa que en té ben prou. De fet, Groenlàndia ja ha estat amenaçada de ser envaïda/annexionada, i, ens interessa no perdre-ho de vista, Groenlàndia fa part d’Europa en tant que territori sota la jurisdicció de Dinamarca.
Què diria i què faria Europa, que dirà i què farà davant allò que ja constitueix una intimidació en tota regla? El panorama europeu sembla presidit per dues magnituds: el desconcert i la incapacitat. Tot i l’enorme complexitat de les relacions internacionals, que mai no tenen una resposta unívoca als conflictes perquè hi intervenen una multiplicitat de factors, alguns de visibles i molts d’altres amagats, a hores d’ara ja no és assumible ni una cosa ni l’altra —ni el desconcert ni la incapacitat— perquè, si Europa és realment una potència econòmica, la seva aptitud per proporcionar una rèplica enèrgica al desafiament de Trump, lluny de la mera retòrica buida i sense compromís, s’hauria de donar per descomptada. Qualsevol cosa diferent de la submissió humiliant. Al cap i a la fi, estan en joc els valors sobre els quals es diu que s’ha construït Europa, entre els quals la dignitat i la llibertat.