La seqüència és de manual. Des de Catalunya es negocia una millora amb l’Estat —sigui en finançament, competències o infraestructures—. La negociació és llarga, tortuosa i plena de paranys. L’acord final, quan arriba, dista molt del punt de partida. Així i tot, des de tots els racons de l’Estat esclata una indignació artificiosa, i es venen unes engrunes com si fossin privilegis escandalosos per a Catalunya. Amb el pas del temps, la realitat s’imposa: els compromisos es desfan, els acords s’incompleixen, i tot torna al punt de partida. Un Estat centralista que controla el poder i els diners amb mà de ferro, i que incompleix impunement les seves pròpies lleis i promeses.
Recordo amb claredat una discussió —amable però intensa— amb l’aleshores conseller d’Economia i el seu secretari, convençuts que l’acord amb Zapatero implicaria un increment real de recursos per a Catalunya: prop de 4.000 milions anuals un cop desplegat. Jo insistia en el risc de la discrecionalitat, en com les xifres depenien de la voluntat de l’Estat, que sovint manipula, amaga o dosifica les dades segons convingui.
El temps, malauradament, ha tornat a donar la raó als escèptics: l’estat espanyol no compleix mai amb Catalunya. I el nou model de finançament anunciat per la ministra Montero no és cap excepció. Fins i tot si supera el laberint legislatiu i el previsible calvari judicial que li espera, l’Estat acabarà fent el de sempre: incomplir-lo. Tal com fa des de fa dècades amb les inversions pressupostàries, executades a Catalunya només en un 30%, mentre a Madrid superen el 110%.
La feblesa parlamentària del PSOE el força a una escenificació grandiloqüent, amb promeses que sap que no podrà —o no voldrà— complir. I Esquerra, atrapada entre la pressió del relat i la impotència postprocés, defensa un acord que sap perfectament que no es complirà. És difícil de creure que el mateix Junqueras que repetia, sense embuts, que “l’Estat mai, mai, mai, mai no compleix”, ara aposti per la confiança en què la “pressió de la societat catalana” forçarà l’Estat a complir.
També Junts sap que el suposat “cobrar per avançat” és paper mullat. Però la manca de força estratègica i l’absència d’un horitzó compartit condemnen els partits independentistes a moure’s entre la resignació i la supervivència.
El model d’Estat dissenyat durant la Transició continua intacte. El poder roman a l’Estat, que només el cedeix parcialment i de manera sempre reversible. El nou model proposat no trenca aquesta lògica: distribueix els diners amb criteris centralistes, tenint en compte la insularitat o la despoblació, però ignorant completament la diversitat cultural i lingüística. No es contempla el sobrecost de protegir una llengua pròpia ni es premia l’esforç en cohesió social o educació plurilingüe.
Diuen que si t’enganyen un cop, la culpa és de qui t’enganya. Però si t’enganyen sempre, i continues caient-hi, potser la responsabilitat ja és teva.