La trobada a la Moncloa entre Pedro Sánchez i el líder d’ERC, Oriol Junqueras , ha culminat en un acord pel finançament que contempla respectar el principi d’ordinalitat i suposarà un increment de 4.700 milions d’euros per a les arques catalanes. A falta de conèixer-ne els detalls, que desgranarà la vicepresidenta María Jesús Montero, ja s’han succeït les reaccions polítiques. La més bel·ligerant, com era d’esperar, ha vingut de la dreta espanyola.
El Partit Popular ha sortit molt excitat a atacar l’acord que, des que es va apuntar, ha presentat com un torpede contra “la igualtat i la solidaritat de tots els espanyols”. El cert és que, des de la primera hora, l’executiu espanyol ha subratllat que es tracta d’un model de finançament obert a totes les comunitats. Algunes de les que més criden en aquests moments són les autonomies que en sortiran més beneficiades, com és el cas d’Andalusia. Però com succeeix des de fa anys en la política espanyola, el relat ho amara tot.
Per la dreta espanyola, si una cosa beneficia Catalunya, és dolenta per a Espanya per principi. En aquesta oposició frontal a tot el que impliqui algun tipus d’entesa política amb les forces catalanistes, el PP no s’atura ni davant del sentit comú. El que ha dit el líder d’ERC després de l’encontre a la Moncloa, que si Catalunya és el tercer territori a aportar ha de ser el tercer a rebre, només pot ferir les visions més esbiaixades. En aquests moments, Catalunya és la dotzena comunitat a rebre fons de l’Estat.
Des del PP s’ha proclamat el caràcter “sagrat” de la igualtat entre tots els espanyols. Però el posicionament dels conservadors corrobora que l’única cosa sagrada del nacionalisme espanyol és el rebuig gairebé religiós a tota reforma que suposi una millora substancial per a Catalunya, encara que beneficiï també la resta. El concepte d’igualtat en el discurs del PP és sempre un igualitarisme a la baixa. Seria bo que el món empresarial, sobretot aquell que pot veure amb més simpaties un retorn del PP a la Moncloa -ara del bracet de Vox- reflexionés sobre el que pot esperar Catalunya d’un govern de dretes a l’Estat.
Finalment, la retòrica més patriotera del PP contra “l’inhabilitat” Junqueras desmenteix de nou la retòrica suada sobre els valors de la Transició. Deslegitimar tota entesa amb l’independentisme d’ERC pel fet de ser independentista xoca frontalment amb aquest discurs. Precisament el que va caracteritzar la Transició va ser una retrobada amb els “altres”, amb l’anti-Espanya. Aquesta que ha de ser permanentment castigada i que encega encara l’imaginari dels conservadors mesetaris.