Per als europeus, el món fukuyamesc en el qual ens vam criar o créixer s’ha enfonsat del tot aquests darrers dos o tres anys. El fet bèl·lic s’ha normalitzat al món i l’auge autoritari i la percepció que el sistema polític no respon a les demandes socials és més gran que mai. La reelecció de Trump, sumada a la sentència del Tribunal Suprem que confereix quasi immunitat als presidents nord-americans, la influència global d’un frívol com Elon Musk i les declaracions contínues contra la Unió Europea sumen una autèntica distopia. Davant de la sorpresa, alguns inconscients com Salvador Illa o Pedro Sánchez ja fan cada dia més pública l’aposta per l’aliança euro-xinesa, com si Xi Jinping no fos un dictador totalitari i membres de l’autoanomenada esquerra pacifista europea volen a Moscou per visitar i rendir homenatge a Putin.
Quina sortida té Europa doncs? Arriscar. La crisi de l’euro de 2008-2015 va agafar el projecte europeu desprevingut i es va vorejar la catàstrofe, però la bona feina de Mario Draghi al Banc Central Europeu va salvar la moneda única i el mateix projecte europeu. Tanmateix, la resposta política real, més enllà del reglamentisme habitual, va ser quasi nul·la. Es va entrar en una dècada de paràlisi política, atrapada per l'obligació de decidir per unanimitat i per l’auge de l’extrema dreta, que després del Brexit ja no ha aspirat a trencar amb la Unió Europea, sinó a governar-la i buidar-la de contingut des de dins.
Ara bé, té sentit per a la Unió Europea seguir estancada en un disseny institucional pensat per a temps de bonança? Sembla evident que no, i que l'única sortida raonable és que hi hagi un canvi de tractats que faci tres coses a la vegada: que permeti una elecció més directa del president de la Comissió Europea, que substitueixi la regla de la unanimitat per una cosa més raonable i que a la vegada protegeixi els estats petits (decisions per ⅚ dels vots dels estats per exemple) i que consolidi un estatus de segon nivell per als estats que no vulguin o puguin ser membres de ple dret de la Unió o en vulnerin els principis de forma reiterada.
Deixar triar als ciutadans empoderaria el president de la Comissió Europea, tant davant de la paràlisi que promouen els estats com davant de les altres potències, i faria més possible que hi hagués més integració europea en exteriors i sobretot en defensa, en què el funcionament de 27 exèrcits totalment separats ha esdevingut clarament disfuncional.
Que qualsevol ciutadà europeu pugui adquirir un habitatge fora del seu país de naixement o residència amb els mateixos drets que els locals no és sostenible com sabem els catalans. De la mateixa manera que entre els acords de comerç existents, n’hi ha alguns que s’haurien de renegociar pel dumping que alguns països estan duent a terme contra els productors sense que ara mateix hi hagi cap represàlia real. Com és evident que el vassallatge dels estats i de les grans empreses cap a la Xina és tremendament negatiu per a l’economia productiva i a sobre ajuda a blanquejar un règim amb una voluntat genocida clara envers uigurs i tibetans i que ha aixafat tota llavor democràtica de Hong Kong.
Empoderar-se democràticament és, doncs, l'única via per a augmentar la independència d’Europa en una línia federalitzant i per a assolir-la cal un canvi de tractats promogut des de l’europeisme. Esperar, no fer res, no afrontar els problemes només dona força als autoritaris que treballen per construir una Europa on el sistema democràtic sigui definitivament una closca buida.
I els catalans, què hi guanyaríem amb tot plegat? Per començar, la fi de la capacitat de veto automàtica de l’estat espanyol en tots els assumptes i, per tant, una disminució del seu pes polític europeu. L'oportunitat amb el canvi de tractats d’intentar introduir-hi qüestions claus per al nostre interès nacional com l'oficialitat de la llengua catalana (si no hi hem arribat) o una clàusula danesa per protegir molt més el nostre parc d’habitatge i, tenint en compte la correlació de forces, un cert retorn a la preferència local i nacional a l'hora d’assignar contractes públics. Per tenir-hi força, però, caldrà abans crear una circumscripció catalana per a les eleccions europees que ens sumi eurodiputats i pes, cosa no depèn de Brussel·les, sinó de canviar la llei electoral espanyola.
En clau independentista a més, la creació formal d’una segona corona d’estats vinculats, però no plenament membres de la Unió Europea o fins i tot d’un sistema d’entrada ràpida per nous països independents com Escòcia, permetria minorar temors quan el conflicte amb Espanya torni a escalar i hi hagi una represa de l’octubre de 2017 que culmini, aquest cop sí, amb la independència del nostre país.
El món està molt remogut i fer una reforma democràtica com aquesta, que de fet seria una refundació de la Unió Europea, no és un moviment exempt de riscos. Tanmateix, la paràlisi ha esdevingut el combustible dels extremistes i ha arribat un moment en què el perill més gran per a la Unió Europea és la inacció i seguir, com ara, presonera dels interessos cada cop més heterogenis dels estats.