Enmig de la voràgine mediàtica, la participació de Catalunya a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL) 2025 –amb Barcelona com a ciutat convidada d’honor– emergeix com un gest tossut i necessari de visibilitat cultural. Tant si ho veiem com una aposta editorial com una declaració d’identitat, allà on es presenta literatura hi ha una crida: perquè es llegeixi, sí, però també perquè es reconegui que la nostra llengua i les nostres històries hi tenen cabuda, més enllà del Pirineu. 

Malgrat el poder inabastable de l’edició en castellà que es fa des de Catalunya, que té en l’Amèrica Llatina un mercat natural, les editorials catalanes que editen en català també han aconseguit fer-se un lloc i treure profit del certamen.

Des de fa dècades, la cultura catalana no ha de contemplar-se com un fet localista, sinó com una riquesa compartible i generadora de ponts. En portar editorials, autors i creadors a Guadalajara, assumim una voluntat de diàleg: amb Amèrica Llatina, amb lectors en altres contextos, amb una comunitat literària global.

Però aquesta aposta hi ha d’anar acompanyada de coherència. Si la presència catalana a la FIL es queda en estand, en aparador en una setmana i prou, per a demà poc o res haurà quedat. La nostra presència hauria de traduir-se en complicitats duradores —traduccions, distribució, continuïtat de relacions culturals—, perquè no serveix de gaire enviar llibres si després queden al magatzem dels distribuïdors i no arriben mai a mans de qui hi podria connectar.

Però aquí és on acostumem a ensopegar. Anem a Guadalajara, fem molt bona feina —perquè la fem—, despertem interès, però en acabat no aconseguim de mantenir el fil. Un aparador sense continuïtat és només això: una fotografia bonica que es perd en el flux de la següent fira. Si volem que els llibres catalans circulin de veritat, cal que aquesta presència es tradueixi en complicitats editorials, en traduccions sostingudes, en relacions professionals que no s’esvaeixin quan tanquen el recinte firal.

És aquí on ens cal exigència i esperança. Exigència perquè el projecte cultural vagi més enllà de l’efemèride. I esperança perquè valorem allò que som: un país amb llengua pròpia, amb literatura, amb capacitat per dialogar i per fer-nos escoltar. La FIL ens dona una plataforma —aprofitem-la, però sobretot construïm algunes portes perquè aquesta presència sigui durable.

No és només vendre llibres: és ensenyar que la cultura catalana existeix, que parla i que pot ser còmplice de qualsevol lector, sigui on sigui.