La catedral de Tarragona ofereix des d'ahir "El camí de la llum" un espectacle de videomapatge que reforça tres elements de la basílica: la rosassa, l'orgue i el retaule. Ho fa amb projeccions acompanyades de música de Hans Zimmer, de Bach i de Haendel, i amb un final al claustre il·luminat també de manera especial. Tot plegat es pot veure, aquestes setmanes d'estiu de dijous a diumenge en quatre passis a partir de les 9 del vespre. Ahir durant l'estrena, i mentre la llum i les figures en moviment es projectaven des de l'interior del temple sobre la rosassa -que amb els seus onze metres és la més gran de Catalunya- des de l'exterior se sentien els aplaudiments d'aquelles persones que eren fora al Pla de la Seu, ja fos esperant per entrar en el següent torn de l'espectacle lumínic, ja fos prenent un refrigeri als bars de la plaça. Per cert, dos dies abans, sempre tinc la impressió que l'atzar ens governa, vaig badar a l'exposició sobre el Modernisme al Castell de Vila-seca, davant dels quadres de Joaquim Mir, i just hi ha un oli que duu el títol de Vista de la catedral de Tarragona fet el 1929 des d'allà on una nit de juliol de 2025 arribaven els aplaudiments en qüestió.

Aquesta rosassa immensa de la façana gòtica principal i de vitralls preciosos que està encarada al port de Tarragona, va ser clau per a què uns mariners perduts enmig d'una tempesta la nit de Nadal -i en una època en què no hi havia fars- es van poder salvar gràcies a la llum que feien les espelmes del canelobre del Salomonet de les matines, que ocupa el centre del temple, en plena missa del gall. Els mariners un cop arribats al moll es van afanyar per anar fins a la Catedral a donar les gràcies i explicar la situació. Jacint Verdaguer va recollir aquesta llegenda en el seu recull de Rondalles.

Aquesta llum, encara que ara no sigui d'espelmes, sinó molt més sofisticada, mira d'atraure més visitants, tant si estan a punt d'ofegar-se per la calor, com si estan encuriosits per la història, les relíquies i la bellesa de la Catedral dedicada a Santa Tecla, que van aixecar entre el 1171 i el 1331, quan la van consagrar damunt les restes del temple romà (25 aC) dedicat a l'emperador August en el que va ser el primer lloc de l'imperi on se'l va venerar.

Després ha sigut Catedral visigòtica, i després d'un període islàmic, va recuperar el culte cristià a principis del segle XII. Fa més de 2000 anys que aquelles parets han seguit el pas de la història, i hi trobem empremtes romanes, visigòtiques, romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques i neoclàssiques.  

A més de la relíquia del braç de Santa Tecla, que va venir d'Armènia, la Catedral ha sigut sepulcre de Jaume I durant un segle, durant la desamortització, i al Museu Diocesà entre altres joies i meravelles hi ha la tomba d'un conductor de quadrigues de l'època romana.

L'espectacle de llum que es pot veure ara també s'atura damunt l'orgue del segle XVI, decorat amb medallons d'angelots, els Putti, i amb unes portes decorades amb uns llenços del manierista italià Pietro Paolo de Montalbergo.

El retaule major amb Santa Tecla és el tercer àmbit que ens mostra aquest camí de llum. El retaule que mostra escenes del martiri de la santa, està fet amb alabastre policromat i pasta de vidre, daurat, que és un dels millors exemples del gòtic català, obra de l'escultor Pere Joan, fet entre el 1426 i 1434.

La història i vicissituds de la Catedral, amb el referent de l'amfiteatre que també va acollir una església dedicada a Sant Fructuós, bisbe que hi va morir martiritzat el 259, tal com ens l'explicaven ahir l'arquebisbe Joan Planellas; l'Eudald Tomasa, director del Grup Transversal que ha fet el mapatge; i el director del Museu Diocesà Andreu Muñoz, un pou de saviesa.  

La història i bellesa de la Catedral no te l'acabes. El que s'acaba és l'espectacle, que conclou al Claustre del segle XII ple de capitells amb tota una iconografia pensada per transmetre coneixement a una població analfabeta.

Ves per on el mateix reclam de la imatge que ara en ple segle XXI serveix perquè redescobrim la catedral de Tarragona i perquè ens quedi el cuc d'anar-hi tornant a resseguir totes aquestes capes d'història, perquè aquest camí de llum ens desbrossi la ignorància de tantes apagades.