L'altre dia, entre avisos alarmants de l'AEMET, ens arribava la notícia d'un incendi en Carcastillo. Els bombers de Navarra van difondre les imatges del foc nocturn i immediatament tothom va recordar les 12.530 hectàrees abrasades en 2022. Hurra pels nostres valents operaris, tuitaven els polítics de l'oposició. Un bomber navarrès els responia enlletgint-los la xerrameca: quan vostès governaven ens van abaixar el sou i van deixar els parcs sense personal.
Veig que el lament és generalitzat. Per exemple, a Castella i Lleó, la delegada de CSIF denuncia que no existeixen polítiques de prevenció d'incendis. També aquí fa falta tornar a 2022. El PP havia descartat la idea de mantenir un operatiu estable perquè ho considerava un “balafiament”. La serra de la Colobra va quedar reduïda a cendres. Van cremar 60.000 hectàrees. Van morir quatre persones. El conseller Quiñones va culpar a l'“ecologisme extrem”.
Sense moure'ns de Castella, posem que parlo de Madrid. El mes de juliol passat, els bombers es van declarar en vaga disconformes amb els sous congelats i les plantilles reduïdes al no-res. Porten des de març donant avisos, però Ayuso i Tragsa segueixen al seu. Ara toca plorar la mort d'un home en Tres Cantos i atribuir-lo a la mala sort, tot el meu afecte per als seus familiars en aquest moment difícil, etc.
Segons dades de les empreses forestals, la despesa estatal en prevenció d'incendis va caure un 51% entre 2009 i 2022. El símptoma s'estén a altres àrees de la funció pública. Mazón, per exemple, va tenir la idea de suprimir la Unitat d'Emergències just abans que la DANA arrasés amb tot. Per no parlar de la Covid. La pandèmia va posar al personal sanitari en els límits del col·lapse i va demostrar amb proves inapel·lables l'efecte devastador de les retallades i les privatitzacions. De les residències ens estalviem els comentaris.
Aquest mapa de la desolació contrasta amb altres desplegaments reeixits que han comptat amb abundant capital, banderes al vent, vaixells de dibuixos animats, càntics plens de fervor espanyol, "a por ellos, oé". L'Operació Copèrnic de Juan Ignacio Zoido, per exemple, va costar 87 milions d'euros a les arques públiques. Sis mil policies i guàrdies civils dedicats a repartir llenya i desmantellar una perillosa xarxa d'urnes de plàstic.
Si el foc fos un referèndum no faltaria diners per a sufocar-lo. La moralitat sona amarga: el personal sanitari, les treballadores de residències, els bombers o els serveis d'emergència presten un servei difícil de rendibilitzar en termes patriòtics. De fet, la protecció del medi ambient, la cura dels cossos i els llaços comunitaris entren en contradicció amb un nacionalisme construït sobre vímets purament coercitius. És una llàstima que les pilotes de goma i les porres extensibles no es mengin ni curin malalties ni apaguin les flames.