Per aquest juliol es preveia un terratrèmol i un consegüent tsunami devastador a la costa japonesa. Aquesta informació, però, era sols una mena de profecia que es va acabar difonent pel Japó, per Àsia i per arreu del món. Fins al punt d’afectar les dades de turisme d’aquest estiu al país (d’altra banda, molts japonesos també estaran contents d’un descens de turistes).
Tanmateix, el tsunami no arriba, i l’únic que ha acabat arribant ha estat un tsunami polític a través de les eleccions pels escons de la meitat del Senat (Cambra dels Consellers) del passat diumenge. Uns comicis que han fet perdre la majoria a l’actual govern compost pels liberals-conservadors (PLD) i el centredreta budista (Komeito). Una majoria que a l’octubre ja van perdre també a la cambra baixa.
Tot i aquesta debilitat parlamentària, l’oposició està molt fragmentada i no hi ha una alternativa de govern sense passar per unes eleccions. Això no treu, però, que la posició del primer ministre Shigeru Ishiba quedi molt tocada. O encara més tocada, perquè el seu grau d’impopularitat és alt. Ell ja ha dit que no pensa plegar i ho fa excusant-se en la sempre ambicionada “estabilitat”, i més en un marc de tants moviments en la geopolítica global.
No obstant, ningú pot negar que aquesta ha estat la primera ocasió, des de la fundació del PLD el 1955, on un executiu ha perdut la majoria a les dues cambres legislatives. De fet, des del 55, el PLD ha governat sempre el Japó, amb només alguns parèntesis.
Ishiba s’aferra al càrrec i no vol ser un més dels líders liberals que han estat primers ministres durant un any o menys, com Suga, Aso o Fukuda. Sap que no governarà tant com Shinzo Abe, però no vol que perdre “uns quants escons” (18 escons menys!) posi punt final a la posició anhelada durant llarguíssims anys: present al parlament des del 1986, aquest era el cinquè intent d’Ishiba de ser primer ministre nipó i ara no vol que se li escapi.
El cap de l’executiu no pertany a la branca més conservadora de la seva formació. De fet, ha arribat a parlar d’una possible gran coalició amb part de l’oposició per sostenir el govern. Coses que potser han contribuït al creixement de Sanseito, el partit de dretes nacionalpopulista antiimmigració que ha tret un molt bon resultat (han guanyat 14 senadors) amb el seu lema "Japó Primer" i que li ha pres alguns senadors al PLD.
L’ascens del Sanseito i la progressiva davallada política d’Ishiba posen l’empedrat per dos possibles camins polítics al Japó: el primer és el triomf de l’oposició de centreesquerra en coalició, que no governa des de 2012 i que manté com a principal candidat a qui aleshores va ser primer ministre, Yoshihiko Noda, bon amic i alhora adversari d’Ishiba.
L’altre possible escenari seria l’arribada de la primera dona de la història com a primera ministra del país nipó, una figura molt més a la dreta i nacionalista i considerada la filla política de Shinzo Abe: Sanae Takaichi, que fa 20 anys que és diputada i que va ser ministra amb Abe i amb Fumio Kishida. Takaichi va ser la derrotada a les darreres primàries del partit en les quals justament va ser escollit Ishiba.
Aquesta podria millorar resultats pel PLD i podria tenir un lideratge capaç de sumar amb altres partits més a la dreta. Però també podria ser que no aconseguís imposar-se i que el partit acabés escollint un altre perfil de més consens, com podria ser l’exministre Taro Kono, clarament ubicat al centre dins del seu partit. Encara queden uns dies de juliol i tot això es pot acabar precipitant, per Ishiba i pel Japó, si el tsunami acaba arribant.