Els mercats financers ocupen molt d’espai en els debats econòmics i als diaris, però el seu funcionament és una incògnita per moltes de nosaltres. Tot i que no entenguem com funcionen, estem contínuament exposades al que passa en aquests mercats i se suposa que si el Banc Sabadell i el BBVA creixen a l’IBEX35, totes hauríem de saber dir si això és bo per les nostres butxaques o no. És tant l’exposició a les borses que els nostres telèfons intel·ligents arriben amb una aplicació de seguiment de la borsa ja instal·lada. En teoria, els mercats financers haurien de reflectir les nostres expectatives de futur i informar-nos de l’estat de l’economia, però ens podem fiar dels relats de futur d’un mercat que principalment busca obtenir beneficis a curt termini?
Els mercats financers estan en continu moviment, de fet els seus moviments es registren minut a minut de dilluns a divendres. Les persones que inverteixen en borsa fan apostes contínues sobre com evolucionarà l’economia, quines empreses i sectors creixeran i quins decreixeran. Aquests mercats se sostenen principalment pels relats que s’expliquen, que se sostenen en una producció de béns i serveis, però que no necessàriament segueixen tendències paral·leles. Això implica que l’èxit de les empreses en borsa es basi més en com de bones són a crear expectatives que en generar valor afegit. Si féssim cas als mercats financers, la riquesa actual del món seria 6 vegades més que el PIB global, però qui ha vist aquesta riquesa?
El sector que més està creixent en borsa és el de la intel·ligència artificial (IA), que en realitat hi són molt poques empreses, les “7 magnífiques”. En el cas dels Estats Units, les inversions en IA estan empenyent el creixement del PIB molt més que el consum intern. De fet, si no fos per aquestes inversions, aquesta economia no estaria creixent quasi. Molts i moltes es comencen a preguntar si no serà una bombolla la IA, perquè de tots els productes i desenvolupaments que s’han promès, pocs s’han presentat. És més, les empreses d’IA estan apostant sobre uns microxips que encara no existeixen i que en realitat els ha de fabricar una altra empresa diferent de la que està fent les promeses.
El cas de la IA podria ser el cas d’una bombolla especulativa, un grup d’inversors compren les accions perquè creuen que aquestes empreses seran molt rendibles en el futur, però aquesta compra augmenta el preu de les accions, indicant a altres que hi ha grans expectatives posades en aquesta indústria. Quan aquestes expectatives creixen molt més ràpid que els resultats que està presentant la indústria, es comença a parlar d’una bombolla. El cas de la IA és molt similar a la bombolla de l’internet: és difícil avaluar quin impacte tindrà en l’economia una tecnologia molt nova que la majoria de persones no entenem com funciona, ni com podria fallar. I és encara més difícil predir quines empreses seran rendibles.
No sabem com canviarà la IA la configuració de les nostres societats i economies, però per ara està servint perquè unes poques empreses i estats obtinguin els materials necessaris a base d’extorsions i neocolonialisme. Perquè una cosa que segur que necessitarà la IA seran centres de dades, i aquests són intensius en espai i en recursos naturals, però generen pocs llocs de treball, de manera que la riquesa que podrien generar difícilment es queda en el territori. De moment hem vist com Trump, amic de les empreses d'IA, ha forçat un tracte amb Ucraïna per l’explotació dels seus minerals crítics i terres rares. OpenAI ha anunciat l’obertura d’un gran centre de dades a l’Argentina, país que s’ofega en una crisi econòmica i amb un president que ha decidit subhastar el seu territori a preu de ganga a canvi de dòlars. I per últim, l’obsessió i setge constant a Veneçuela, també rica en metalls i minerals necessaris per a la cadena de subministrament global.
En els últims anys, els mercats financers s’han caracteritzat per invertir en sectors poc productius, principalment en la IA, que beneficia unes poques empreses, i en habitatge. Per aquest últim, ja hem notat els efectes a casa nostra, on els habitatges s’han convertit en un actiu financer amb què especular. Les rendes que es puguin obtenir d’un habitatge s’han tornat més importants que les que es puguin obtenir del treball. De fet, des de 2000 la riquesa neta global s’ha triplicat, però aquest augment ha estat principalment causat per la revalorització de les propietats immobiliàries, més que no pas per les inversions en actius productius que mouen les economies.
Però sembla que els mercats financers s’estan adonant que la IA i l’habitatge no poden créixer a aquests ritmes conjuntament. Als EUA i a Anglaterra sembla que els preus de les propietats immobiliàries comencen a caure, encara no al nostre territori. Si la IA ha de ser la nova revolució industrial i substituir tantes treballadores, qui pagarà les hipoteques i els lloguers? Sembla que s’està materialitzant una contradicció molt vigent en el capitalisme: tenir més beneficis a força d'augmentar el consum mentre es destrueixen llocs de treball per reduir costos. Estancar salaris mentre pugen els lloguers. Produir i vendre més amb nova tecnologia mentre augmenta l’atur. I això sí que sabem que no serà sostenible a llarg termini.