Al premiat film de Barry Levison, Rain Man (1988), Tom Cruise i Dustin Hoffman interpreten la relació entre dos germans homes, de diferents capacitats i necessitats. L’aparició d’un germà autista i algunes complexitats del vincle, van fer que aquell dia al cinema jo no pogués aturar el plor. Vorejava la trentena, però era el primer cop que veia projectada a la pantalla una vivència que en certa forma s’aproximava a l’experiència vital que més ha marcat la meva vida. Una experiència per a la qual les germanes i germans no trobem referents amb normalitat. Ni es parla ni s’atén aquest nosaltres especial. El capacitisme també ens esborra a nosaltres.
Torna un altre 3D i imaginar i fer pensable que les persones amb capacitats, comportaments i necessitats diferents de les establertes dins l’excloent “normalitat” (les DiscapaciQuè?) algun dia podran materialitzar la seva condició de persones amb drets humans formant part de la comunitat, i amb oportunitats de vides dignes i escollides, equiparables a les de la majoria dominant, ara com ara, i citant a Marina Garcés, continua engarjolat a les presons del possible. Perquè el que no es veu no existeix, ni pot configurar marcs mentals on imaginar futurs diferents i millors. I la goma d’esborrar capacitista és de traç molt gruixut.
En la nostra infantesa i adolescència, d’absència absoluta de drets i serveis per al nostre germà, fora del que sosteníem la família, una frase em va quedar gravada, la del títol d’Espinàs i Seriola, Els germans petits de tothom (1968). La idea que la responsabilitat d’acompanyament i cura de les vides que demanden major suport i dependència és un deure col·lectiu va ser l’enfocament de les lluites fins als 90 del segle XX: drets envers caritat, i sortida de la llar cap a la comunitat. Però el sistema neoliberal i la mercantilització ho ha tornat a desposseir de drets i ho ha tornat a recloure, retornant a les famílies (majoritàriament a les dones) el pes d’un sosteniment sobrecarregat d’injustícia. En aquest mal repartiment, les altres criatures de la casa (després adolescents i després adultes) també hi tenen joc, malgrat que es parli poc d’elles.
Des de temps immemorial s’esborra del marc de referència normatiu tot rastre no estigmatitzat de les persones amb capacitats i comportaments no normatius i de les persones que s’hi vinculen. Còmics, contes, sèries, llibres de text, anuncis, dibuixos animats, titelles, programes de televisió, jocs i pel·lícules. Esborrats del mapa. Excepte en ocasions excepcionals, especials i gairebé memorables que s’administren amb comptagotes. Es fa feina per combatre aquest buit, i el teatre n’és mostra, però continua essent un buit. Un buit que marca els imaginaris i les solituds de les criatures diverses i les que hi conviuen. Les fa invisibles.
A A qui estima Gilbert Grape (1994) les relacions intrafamiliars amb un adolescent amb discapacitat, interpretat per un joveníssim Leonardo DiCaprio, i amb Juliette Lewis i Mary Steenburgen, però especialment amb Johnny Depp (altra vegada dos xicots al centre), em van servir durant uns anys de jornades de formació amb famílies, i de trobades de germans, incidint en la necessitat d’ajudar a posar paraules a què ens passa als qui creixem al voltant de. La comprensió de la diferència, la responsabilitat de cura precoç, la hipervigilància per a la seguretat vital, el patiment per la discriminació rebuda, i sobretot la singularitat del vincle, reclamen trencar silencis, solituds i ocults sentiments de culpa. No sempre se’n té l’oportunitat. Les necessitats de suport en els nuclis amb criances perllongades no tenen lloc als plans públics. La goma d’esborrar capacitista ho fa desaparèixer.
L’efecte de l’eliminació és dura de pair i té molt d’impacte en aquest imaginari col·lectiu d’una història única que esborra als diferents, quan es produeix als casals, esplais, colònies, sortides escolars, clubs esportius, festes populars, extraescolars, fins i tot escoles; parcs, cinemes, teatres, discoteques; oci i vida comunitària en general. Excepte en casos excepcionals, o en entorns especials, protegits, la gran normalitat és quedar fora del circuit de la quotidianitat de la vida de la majoria. Una majoria buidada de vides especials, i per descomptat, de les qui hi conviuen. La goma també les esborra a elles.
L’efecte desposseïdor de més abast, però, es produeix quan l’esborrador capacitista penetra dins les carpetes dels governs i les administracions, i esborra el dret a tenir drets. De qui necessita suport i de qui cuida. Ho esborra dels pressupostos, dels plans d’habitatge, de l’escola inclusiva, de les polítiques de salut mental, laborals, de la cartera de serveis socials i de tots els serveis públics haguts i per haver. Les paraules dites i escrites contenen tots els articles de les lleis, convencions i plans nacionals. I avui 3D seran repetides per molts polítics que amb una mà aguanten el micro i amb l’altra executen retallades de subvencions i recursos, i aturen desplegament de suports.
I mentrestant en els nuclis de convivència, cada cop més monomarentals, veiem i veurem envellir i morir pares i especialment mares que no han pogut parar de cuidar en tota la seva vida, amb les necessitats persistents i creixents que l’edat no millora i amb l’angoixa de no poder pensar el millor futur possible. Tret de comptades i excepcionals ocasions en què existeix algun recurs que ajuda, que palia. Fins i tot algun, en comptagotes, que resol. Sense perspectiva de futurs d’emancipació acompanyada, amb l’augment de l’esperança de vida i amb les continuades retallades de recursos i suports, la cura 24x7x365 per a tota la vida, serà heretada, quan n’hi hagi, pels germans, i especialment si n’hi ha, per les germanes. Perquè el biaix de gènere ja ens l’han demostrat les companyes del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional. Germanes, i cunyades, i cosines, i nebodes. Tret que ens organitzem i diguem prou, i fem entre tots, també germans, germanes i germanis, que la sobrecàrrega de cura i la vulneració dels drets dels nostres familiars rebenti les costures del que és humanament sostenible. I forcem un canvi dràstic. Diu Marina Garcés que la imaginació també és política. Organitzem-nos per incidir!
