Encetem agost i una vegada més torno a escriure sobre cures, diversitat funcional i dones (mares, germanes) que reivindiquen drets per a les criatures diverses i per a si mateixes, des d’un feminisme combatiu. I pot sorprendre la reiteració, tenint una actualitat política carregada de temes sucosos que em són propers, com ara els experiments de l’extrema dreta, la defensa de la llengua en un context de catalanofòbia tolerada, l'escàndol Montoro, artífex de l'ofegament de les polítiques municipals, o la dimissió de la diputada de la CUP.

Insistir amb les cures fa contrapès a aquest buit sinistre que deixa abandonades vivències d’explotació i patiment fruit d’un capacitisme virulent i depredador, que mai s’atura. Insistir-hi reivindica el lloc de centralitat que pertoca a un tema vital abandonat. Abandonament més coent quan arriben les vacances d’estiu, tanquen els pocs servei existents i l’esgotament i desempara de les famílies, especialment de les mares, germanes i àvies, es multiplica per mil. I per a elles el pas i pes dels anys tampoc s’atura.

Es retallen i neguen prestacions com el SAD (servei d’ajuda domiciliària); minven o desapareixen els ajuts a casals d'estiu i el transport adaptat; no es posa en marxa l’assistent personal; ni els habitatges tutelats; no hi ha respirs ni per començar; es manté un sistema d’incompatibilitats de recursos kafkià, segons el qual una persona dependent que necessita - per posar un exemple - suport per vestir-se i dutxar-se, no pot gaudir-ne si ha aconseguit plaça a un taller ocupacional o a un centre de dia. Toca denunciar un sistema de prestacions que és violència pura i dura.

S’explica poc què significa cuidar a una persona dependent quan la cuidadora ja passa dels vuitanta, amb l’administració pública girada d’esquena. Qui diu vuitanta diu setanta. De fet, a partir dels seixanta comença a cruixir de valent. Sinó no abans. I és que existeixen envelliments per als qui en comptes de descans i cura s’ofereix increment de càrrega i de penositat. Perquè la cura d’una persona dependent des de la infantesa no s’atura mai, al contrari, creix amb l’edat; i el desgast dels cossos cuidadors s’acumula. Però els suports van en el sentit contrari.

Canviar els bolquers de nadons no trenca cap esquena. Canviar-los a la infantesa crescuda tampoc, tret que tingui mobilitat reduïda i calgui aixecar el cos a pes. Poques vegades s’obté ajut per a una grua. Les talles de bolquers van augmentant, les lesions musculars i òssies de les mares també. Són 365 dies a l’any amb les seves nits i amb totes les hores, deposicions, miccions i canvis posturals que contenen. Sense suports (grua, SAD, assistència personal…) els cossos emmalalteixen. Per responsabilitat, i per amor, la cura no s’atura.

Alimentar, vestir, vetllar per la seguretat; proveir d’activitats recreatives i participatives; acompanyar en els desplaçaments; mediar en les crisis emocionals, de comportament o de socialització; planificar activitats d’oci familiar sense barreres; ocupar temps i gestionar els acompanyaments quan no té capacitat per quedar-se a casa sense; gestionar ajuts, tractaments i visites mèdiques o terapèutiques; gestionar queixes per discriminacions; reivindicar drets. Tot per sempre més. La cura no s’atura, però és desconeguda.

La no socialització de la cura i l’aïllament d’aquesta en l’esfera privada de l’àmbit familiar fan que el maltractament per abús de cura quedi absolutament invisibilitzat i fora de qualsevol prioritat a l’agenda política, sindical i social. Les mares cuidadores, privades dels suports que requereixen, són alhora dones amb pobresa de temps, amb poques oportunitats per fer-se presents als espais de lluita i reivindicació de drets. Algunes trenquen motlles i amb esforç l’agenda s’obre un gram per cada tona d’acció.

Aquest nou curs començarà fort amb una gran mobilització del sector social en lluita, que aglutina les principals lluites del sector de la cura, el 20 de setembre, i que inclou també les reivindicacions de les mares que cuiden per a tota la vida. Poc després, a la primera sessió de la Comissió d’infància del Parlament de Catalunya, hi compareixerà el Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional a clamar un cop més davant el món polític, intentant incidir-hi. L’activisme feminista i social tampoc s’atura.

Però falta ser més conscients del potencial d’aquesta lluita: les cures són autèntica palanca de revolució! "Mares explotades, dones revoltades" va ser el lema en el manifest del darrer 8-M sobre cures. Perquè que de les cures ens encarreguen en un 90% les dones no és casualitat. "Mares explotades, dones revoltades" és la dignitat de dir prou col·lectivament, ja no callarem, ja no ens aturarem. Perquè ens sobra raó. Perquè sense les nostres cures el món sí que s’atura.