És ben senzill: si les lleis que protegeixen la llengua catalana s’apliquessin amb normalitat, no hauríem d’estar parlant de gelateries que humilien clients per parlar en català, ni de denúncies a cada pas, ni de campanyes de boicot improvisades a les xarxes. El problema no és la indignació ciutadana: el problema és que el marc legal que ens hem dotat no es fa complir. I si una llei no es fa complir, no val res.
Us imagineu com seria transitar pels carrers i autovies del país si la ITV no es fes complir, no es controlés i qualsevol conductor pogués circular amb un cotxe atrotinat sense haver de passar cap control? Doncs això és el que passa amb la llengua. Ningú controla que empreses i comerços tinguin al dia la ITV lingüística.
La ciutadania, de manera persistent i admirable, fa anys que es carrega a l’esquena la defensa del català en l’espai públic. Però aquesta no és una responsabilitat que els correspongui. No hauríem de necessitar vídeos virals per posar llum a les vulneracions. No hauríem de patir el desgast emocional de justificar, una vegada i una altra, que volem ser atesos en la nostra llengua al nostre país. És el col·lapse del sentit comú: quan reclamar un dret es percep com una molèstia, o pitjor encara, com una provocació.
Les institucions tenen eines. El marc legal hi és: el dret a ser atès en català, a rebre informació i serveis en català, a poder viure plenament en català. Però no hi ha ni el control ni les sancions necessàries per garantir que aquest dret sigui real. I com passa amb qualsevol dret, si no es protegeix de forma activa, desapareix en la pràctica. La passivitat institucional fa que la catalanofòbia impune es normalitzi, que el client tingui por d’expressar-se i que el comerç que discrimina actuï amb la certesa que no tindrà conseqüències.
Cal invertir els termes: no és el parlant qui ha d’explicar-se. És el sistema qui ha de protegir-lo. No és el ciutadà qui ha de denunciar a cada instant. És l’administració qui ha de fer de garant. Perquè quan les administracions —sigui l’ajuntament, la Generalitat, el govern espanyol o la Unió Europea— gira l’esquena a una llengua, també gira l’esquena a una societat.
La defensa del català no pot ser una heroïcitat diària. Viure en català ha de ser una normalitat garantida. Fer complir la llei no és una opinió ni un debat ideològic: és una obligació. I cada vegada que s’incompleix i no passa res, se’ns diu que la nostra llengua és opcional. I això, senyors i senyores, és inacceptable.