Van ser cinc anys de desorientació que gairebé destrueixen el partit. Poc abans el PSC havia arribat a tocar el cel amb les mans. Una màquina política que ho governava gairebé tot abans de perdre-ho pràcticament tot. L’any 2010 els socialistes controlaven tots els espais de poder polític de Catalunya tret de l’ajuntament de Sant Cugat i la Diputació de Tarragona. Semblaven hegemònics, però ja no ho eren.
L’onada sobiranista que petaria a les roques l’any 2017 s’havia començat a formar i el PSC grinyolava. L’eina política que havia aconseguit agrupar intel·lectuals catalanistes, classes mitjanes i la força dels barris amb arrels andaluses i extremenyes, entrava en tensió. Amb Ciutadans a una banda i Esquerra a l’altra, el PSC es va anar dessagnant. De 42 diputats l’any 2003 a 16 l’any 2015.
Volent ocupar el centre es van quedar en terra de ningú. En un moment en què la independència centrava el debat, el catalanisme tímid del PSC només generava frustració. Els que van marxar cap a Esquerra i Junts volien un posicionament clar a favor del referèndum. Els que van marxar a Ciudadanos volien un tancament de files amb Madrid. El desconcert era total, fins que algú va reaccionar.
L’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, va donar un cop de puny a la taula i va tallar la sagnia. El partit va deixar la indefinició i es va alinear amb el PSOE. Van assumir la fugida de càrrecs, militants i vots sobiranistes, però van frenar el creixement de Ciudadanos i van començar a remuntar. Van trair el catalanisme, però van salvar el partit. La resta de la història és coneguda. El Procés va tenir un final tragicòmic, avui el PSC torna a governar a tot arreu i construeix una hegemonia basada en la debilitat i la desorientació de tots els seus rivals.
Junts espera avui el seu moment Balmón. Aquella marca nova que l’any 2017 va aconseguir guanyar les eleccions amb el President Puigdemont com a valor principal, és avui un vaixell a la deriva. Al centre del debat polític ja no hi ha la independència, hi ha la immigració, l’habitatge i la crisi de les classes mitjanes. Junts té diverses vies d’aigua. El PSC remunta entre els votants centrats i Esquerra ja no pot anar més avall, però la sagnia cap a Aliança és l’hemorràgia més important de totes. Si la vella Convergència jugava des del centre i Junts podia vestir-se de progre, era perquè ningú els amenaçava el flanc dret. Fins ara.
Confusió i soroll. Fa quatre dies Junts feia córrer a Barcelona un vídeo contra la violència masclista que la gent de Podemos haurien aplaudit amb ganes. Els colors, la música, els missatges i els conceptes compraven tot el marc ideològic dels populismes d’esquerres.
Durant el cap de setmana, mentrestant, alguns diputats de Junts acompanyants de Toni Comín s’han entretingut fundant un nou partit. Una proposta d’esquerres molt d’esquerres que afirmen que tindrà “unitat estratègica” (sic) amb el partit del President Puigdemont. Diumenge el secretari general de Junts, Jordi Turull, va anar a aplaudir-los. Gallines sense cap.
Hi ha moments per créixer més enllà del teu espai i moments que demanen resistir per no desaparèixer. En els primers els partits s’obren i es desdibuixen per construir grans majories, però en els segons cal que facin tot el contrari. Defensar els valors, les idees i els interessos del seu nucli de votants per evitar diluir-se en el no-res ideològic. Acceptar pèrdues per conservar el mínim capital polític que els fa de nucli i base. Junts és aquí i espera el seu moment Balmón. El necessita.