El del 1975 va ser el primer Nadal sense Franco. Va ser un moment especial, en un ambient d’incertesa política, pors i esperances per part de molts sectors. El franquisme era vist com un fet gairebé natural després de quasi 40 anys del règim i havia generat un seguit de mites que, cinquanta anys després, no només no han desaparegut, sinó que semblen retornar a l’imaginari. I, en part, de la mà d’un sector dels joves que no van patir la dictadura. Des de "la pau de Franco" a la seguretat social com a obra del dictador (quan la llei de la seguretat social es va aprovar 30 anys més tard que als Estats Units) o a la idea d’Espanya com a vuitena potència industrial del món, el franquisme faria les delícies del “cunyadisme” del 2025. 

Del cunyadíssim al cunyadisme

El terme cunyat prové del llatí cognatus, però tenia un sentit diferent, ja que al·ludia als parents de sang. Però amb el temps adoptaria el seu significat actual i ben aviat va tenir un sentit una mica pejoratiu, en pugna amb el de sogra. Va ser ja entrat el segle XX que seria considerat un sinònim de nepotisme i favoritisme. Sens dubte, un fet que va reforçar aquesta imatge va ser el poder que va assolir Ramón Serrano Suñer, cunyat del dictador. 

Estava casat amb una germana de la dona de Franco, Carmen Polo. Serrano ho va ser quasi tot en els anys inicials del règim, primer com a ministre de l’Interior, després d’Exteriors, des d’on va postualr una aproximació al Tercer Reich. El canvi en el sentit de la Segona Guerra Mundial i les tensions internes entre falangistes -amb els qui estava alineat- i carlins va facilitar al dictador la seva destitució fulminant. Però la imatge de qui va ser anomenat el cunyadíssim va quedar vinculada a l’etapa primera, i més sagnant, del franquisme.              

"Quan mori Franco, hi haurà una guerra"

"El meu pare diu que, quan mori Franco, hi haurà una guerra". El comentari, desprovist de tota informació ni lògica, es va escoltar en converses d’escola la tardor d’aquell 1975 en què el dictador va emmalaltir. El noi, que anava a un d’aquells sòrdids "colegios nacionales", reflectia el sentiment que es vivia en la seva família i es feia escoltar en el grup escolar. Aquella gent no recordava que Franco havia governat gràcies precisament a guanyar una cruel guerra civil.

En el mateix col·legi, del barri de Sants, el mestre va demanar a un alumne que llegís una redacció de tema lliure. “És sobre Franco”, va dir. I tot seguit va procedir a la lectura d’un text breu que explicava com la seva família havia escoltat per TVE el darrer comunicat de l’equip mèdic habitual que assistia Franco: “La meva mare es va posar a plorar”. La classe tota va felicitar el noi amb un fort aplaudiment. Certament, no tothom va córrer darrera dels grisos .

Alex Mesa (UB): "Ser cunyat abans de les xarxes és molt diferent a ser-ho ara"

El filòsof Álex Mesa, professor de la Universitat de Barcelona, es considera un expert en cunyadisme. Explica a Nació que el 1975 ja hi havia “cunyats”, però que eren molt diferents als del 2025: "Ser cunyat abans de les xarxes és una cosa molt diferent a ser-ho ara. Cal tenir en compte que ser el que diem un cunyat no és negar coses que es desconeixen, sinó negar el que és científicament evident". "L’actual cunyadisme és una resposta a la complexitat: costa molt processar tota la informació que es té i s’opta per la resposta fàcil", remarca. Això sí: abans i ara és un fenomen amb clara majoria d’homes: "Perquè respon també a la necessitat de sentir-se capaços de dir la darrera paraula en tot", assegura.

Una referència molt esmentada en els comentaris del cunyadisme dels anys 70 -i amb posterioritat- era l’experiència de la mili, amb històries repetides protagonitzades pels exreclutes que solien esgotar la resta de la família: "El servei militar era un món exclusivament d’homes i es produïa una inevitable retroalimentació de masculinitats".   

La mort de Franco va desfermar tota la propaganda oficial de lloança als suposats èxits dels 40 anys. Un dels que destacava era l’habilitat del tirà per haver mantingut Espanya fora de la Segona Guerra Mundial i el "miracle" econòmic espanyol, amb la creació de la classe mitjana. Tòpics que repetien molts dels “cunyats” de l’època, però que la desaparició del “far d’Occident” havia deixat en la incertesa. Els més afectes al règim vivien un moment d’estupor i de por al futur, que ningú com el president del govern, Carlos Arias Navarro, va expressar tan bé amb el seu plor patètic per TVE. 

Un testimoni d’aquell 1975 explica que malgrat la propaganda del règim és possible que la gent estigués menys desinformada del que semblava. "Ens havíem d’empassar el No-Do, sí, però ningú se’l creia", diu. També apunta que a diferència d’ara, en els sopars de Nadal del 75 les famílies no es van barallar gaire. "La política encara estava lluny de les cases, dominava la prudència i la por ambiental i, en general, les famílies no estaven internament polaritzades, estaven potser més cohesionades internament, fossin franquistes o antifranquistes. I, segurament, la gran majoria eren més aviat apolítiques", apunta.   

Les trobades d’aquell Nadal van comentar el primer discurs de fi d’any del nou cap de l’Estat, Joan Carles I. Un discurs ambigu, en què va parlar del "segell de tristesa" que deixava la mort del dictador i donava poques claus del que vindria, més enllà de referir-se a un objectiu de "justícia i grandesa". Els cunyats no ho veien clar, però, cinquanta anys després, es prenen la revenja i semblen tornar per opinar de tot i lluir nostàlgia per un franquisme que no van conèixer.