Un centenar llarg d’historiadors, acadèmics i investigadors han signat un manifest que assenyala l’estat raquític, en recursos i projecte a llarg termini, que viu ara el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC). Una situació que arriben a qualificar d'“UCI cultural”. Recentment, ha perdut personal i ha estat traspassat del Departament de Justícia al de Cultura -es va adscriure a Presidència quan es va crear-, però sense definir un pla d’actuació clar. El manifest reclama que el Centre tingui una personalitat jurídica pròpia i se’l doti de personal i suport econòmic digne.
El CHCC va ser creat el 1984 pel Govern Pujol. En aquell moment, cal recordar-ho, no va ser tant fruit de cap voluntat d’engegar una institució ambiciosa com d’una maniobra política. Josep Benet, una de les grans figures del país, en va acceptar la direcció. Havia estat candidat a la presidència pel PSUC, tot i que com a independent, el 1980. Tres anys després, va presentar una moció de censura contra Jordi Pujol que alguns, venint de la unitat antifranquista, van viure amb neguit. La moció fracassà i va obrir una ferida entre Benet i sectors de Convergència. (Per cert, molts en l’entorn de CDC no van veure bé l’agressiu discurs contra Benet d’un jove i petulant Josep Maria Cullell). D’aquella ferida -i potser la voluntat de neutralitzar políticament Benet- va sorgir el Centre.
El decret que el creava era ambiciós i incloïa en els seus objectius des de la recuperació de documentació històrica a la promoció de la recerca i la difusió de la memòria contemporània. Des de Benet als qui l’han succeït al capdavant fins a l’actual director, Jaume Sobrequés, sempre la tasca feta ha superat els recursos disponibles. Des de l’acollida de nombrosos fons de personalitats -que després d’una primera classificació passen a l’Arxiu Nacional de Catalunya- a 2.000 ajuts a treballs d’investigació o a publicacions, passant per la creació d’una biblioteca especialitzada.
Sobta que en un país on la memòria democràtica és convocada a cada moment des del món polític, una institució com el Centre d’Història Contemporània de Catalunya resti en una situació tan desnodrida, havent passat ja, si més no, per tres departaments del Govern. Hi ha una contradicció evident entre unes polítiques públiques de memòria que solen ocupar el carril central del discurs polític i unes institucions de recerca històrica contrastada que no disposin del seu guió estratègic i el suport actiu necessari, com li passa al CCHC.
El que li passa al Centre d’Història Contemporània de Catalunya és un exemple de com massa vegades les prioritats polítiques es conformen amb les grans paraules i obvien enriquir-les amb inversions i recursos. El CHCC mereixeria el suport d’una ambició nacional que aposti per impulsar la investigació i la difusió històrica. Molt més en un país conscient de la importància de preservar el seu llegat. La gestió del dia a dia és important, però un govern és molt més que una gestoria ben dirigida. Ha de posseir també una ambició de país, que s’aixeca també de l’aposta per revisitar la història.