Sembla que de les facultats humanes que ens diferencien de la resta del món animal, la memòria és o la més feble o la que pateix més atemptats. Això implica que les polítiques de memòria dels governs espanyols, de qualsevol tendència, siguin, sent generosos, cosmètiques, o que espais d’estudi, reflexió i divulgació de la nostra memòria/història recent com el Centre d’Història Contemporània, o el Memorial Democràtic, estiguin bé en una crisi permanent, bé a l’albir de les coloracions dels diversos Governs. En ignorar allò ja viscut o estudiat, les nostres actuacions sembla que esdevinguin una mena de treball de Sísif: fer un esforç tot i saber que, al final del pendent, la roca tornarà a caure muntanya avall.

Se senten d’un quant temps ençà, i per part de membres destacats del principal partit de l’esquerra independentista, cants de sirenes en pro d’un front d’esquerres per enfrontar l’onada ultraconservadora mundial que, en el cas de l’Estat espanyol, implicaria un futur govern PP-VOX. Cal dir que, recuperant el mite dels cants de sirenes, la música és agradosa; però la memòria ens hauria de dir que, rere els cants hi ha un parany per dur-nos als esculls que enfonsaran la nostra nau.

Els anomenats Fronts d’Esquerres constitueixen una d’aquelles fal·làcies que ens condueixen a un atzucac, que deixen l’esquerra independentista en mans d’aquells que, abans que res, són espanyols, dit això sense cap mena de desqualificació, simplement des d’un punt de vista descriptiu. La història, però també la memòria viscuda, ens hauria de prevenir davant aquests projectes que, abillats de termes políticament atractius, duen la voluntat d'enfortir uns espais polítics i institucionals que al llarg dels temps han estat hostils al nostre país, la qual cosa vol dir a la nostra gent, siguin aquestes persones amb vuit cognoms catalans o acabats d’arribar.

Sempre es tracta de qüestions de referents, saber si actuem en funció del nostre marc o si ens la juguem i pretenem ser protagonistes en un escenari que s’escola entre els nostres dits i dins el qual només podrem ser, com a molt, actors secundaris condemnats a ballar danses alienes. La base primordial d’un partit nacional significa, o hauria de significar, actuar en funció dels interessos i les característiques dels propis nacionals. L’estructura polític institucional en la que els catalans ens veiem, a la força, obligats a actuar, pot implicar tàcticament certes convergències amb forces que socialment comparteixin ideari. Però un front d’esquerres implica una aposta estratègica amb aquells que són incapaços d’imaginar una nació altra que l’espanyola. En aquest segon cas ens tocaria, com sempre, ser cornuts i pagar el beure.