Deu fer tres anys, o quatre. Bé, què més dona. Havia comprat dues entrades per al tradicional concert de Mishima a la sala Apolo de Barcelona. De fet, sempre en fan dos, però fa il·lusió quan posen la primera data i tots anem a comprar-ne, tot i que sabem que n’hi haurà més. Feia setmanes que t’havia dit d’anar-hi. Em vas dir que sí. De fet, no érem res: tenies raó. Però, malgrat això, fèiem plans; quedàvem; anàvem i veníem. Aquella mateixa tarda, hores abans del recital, havent dinat, em va arribar el missatge —perquè trucar per això costa— per dir-me que, al final, no venies. I jo, amb aquell “cap problema” i bufant, resignat. Habitualment, el que faria seria buscar una altra víctima: un amic, un despistat, un cor sensible. No pas pel concert —que mira—, sinó per no tenir una cita a dos morts per inanició. I per Nadal. Com si per Nadal tot hagués d’anar bé.
El Fill de Nostre Senyor va néixer en un pessebre, amagat i apartat. Potser per això és la història més gran que s’ha explicat mai. Centrem-nos. Aquell dia vaig anar sol al concert. I això, d’altra banda, no és cap gran novetat: soc d’anar sol, de fer vida individual; ja fa temps que vaig fer el tomb. I sempre em trobo algú. Que tot és millor compartit, sí. No és obligatori, no. Però no val qualsevol, ja ho saps, i per això potser soc tan cabut. El recital va ser memorable, maleït Carabén, i maleïts tota la resta: quina manera de fer-me sentir l’olor de la nit.
Per Nadal potser és quan es veu més clar que estem desfets. Vida soluble. No perquè passi res extraordinari, sinó precisament perquè no passa res extraordinari i, tanmateix, tot pesa: plom a les ales. La taula és la mateixa, els plats són els mateixos, la sopa; la conversa torna a fer els mateixos revolts i, de sobte, t’adones que la salsa no lliga. Que allò que durant mesos has anat barrejant amb presses —una mica d’humor, una mica de rutina, una mica de feina— ara, a foc lent, es talla. I la família, l’amistat, la parella, el propi cos, queden com una emulsió difícil: aigua i oli, un sobre l’altre. I no hi ha culpa ni responsabilitat. Parelles que es desfan, famílies que no es parlen, amics que no s’entenen, somnis que es desfan amb calor de microones. I tot perquè no saps si vius o si et prepares.
Nadal té aquesta trampa elegant: és una festa que fa veure que és una pausa, i en realitat és una inspecció. En la infància era una promesa. No sabies gaire què, però esperaves. Esperaves llums, regals, permís per anar a dormir més tard, ser testimoni de les converses dels grans, pel·lícules, avis passant secrets que salten generacions. Esperaves que el món fos més amable perquè algú l’havia decorat. D’adult, en canvi, Nadal s’assembla menys a una promesa i més a una sala d’espera: tothom mira el rellotge i fa veure que no.
Vaig sentir José Luis Garci dir que Nadal és la cinquena estació de l’ànima, una temporada que no surt al calendari meteorològic, però que et modifica la pressió interna. Potser per això ens posa tan nerviosos: perquè no sabem quin abric ens serveix. Estem programats: no sabem sortir-nos del guió que no se sap qui ha escrit. Allò de Trainspotting, quan Mark Renton fuig de la policia i sona: “Tria la vida. Tria una feina. Tria una carrera. Tria una família”. Tant de bo triessis. De vegades surts del tren, surts de l’estació, emboques el camí de casa i creus que no, que t’hi han portat. Potser sí o potser no, i potser jo només vull no ser responsable de la meva biografia. I aquell dia, sol, però rodejat de persones —alguns coneguts—, vaig sentir que tot tornava a començar.
A més, hi ha dies que l’emoció no és ni èpica ni pedagògica; aquests dies nadalencs en són. És emoció física. “Em desfà el cor”, em vas escriure, i és exacte. I jo ho veig: el cor infusionat dins d’una tassa d’aigua bullent. Tu destil·lant-te, a poc a poc, com si el món fos massa calent i tu fossis una bosseta de te amb el fil tremolant. De tu només queda el paperet a fora, penjant, fent veure que tot està sota control.
Com deia un dels grans poetes, Robe Iniesta —que ara sembla que el segueixi tothom, i jo n’he copiat el que he pogut—: “Ojalá que empezara de cero, y poderle decir que he pasado la vida sin saber que la espero”. No sabia que ets la resposta a preguntes que no sabia que m’havia de fer; ja t’ho he dit. No sé si és un mèrit, i no ho dic per regalar-te les orelles. Et parlo de mi, com quasi sempre: egòlatra de campionat que soc.
I potser és aquí, en aquest punt una mica ridícul i una mica veritat, que això d’escriure i d’escriure’t té sentit: perquè posa paraules a això de ser a casa i no sentir-te dins de res. Com en aquell fragment de Raymond Carver: “Estava a casa meva, ho sabia. Però no em sentia dins de res.” Hi ha Nadals així. Ho tens tot com toca i, tanmateix, notes que no acabes d’entrar-hi. Que mires des de fora una vida que, en teoria, és teva. I t’adones que no és teva: l’amor ens troba perquè és anterior a nosaltres. No sé si és el destí o les estrelles. Segur que no: és aquella mirada que ens connecta com un filferro i ens omple de metzina i fel. Perquè estimar és patir. Amb la parella, amb la mare, amb l’amic. Estimes perquè renúncies. I sí: fas balanç de pros i contres, i maleïts esquemes DAFO, i no te n’acabes de sortir. Ara bé, a mi no m’enganyes: si dius que ho decidiràs més endavant o que ara no toca, és que ja tens la resposta, però et fa por —i mandra— tirar endavant.
Vaig anar al concert sol. I mil vegades més ho faria. Perquè Nadal et recorda una cosa més: que és un moment de comunió i trobada, i que commemorem un naixement. I hi creguis o no, el que toca és començar o recomençar. Perquè només hi ha principis. Malgrat que enyoro quan no hi ets, i malgrat que somric quan em passa una cosa que et vull explicar, però no hi ets tampoc. Hi insisteixo i hi insistiré, recomençar, com en una cançó dels anys vuitanta.
Nadal és família, recolliment i gestió de les absències. Cada dia tot torna a començar, i cada dia trio el mateix. No és coherència; no en vull. Cada dia soc amo del meu destí. Del futur ja en parlarem. I surts del recital amb aquell fred que et fa trontollar el sentit i, de sobte, em vaig trobar amb tu. No m’ho podia creure. “T’estava esperant”, em vas dir. Enganxat per sempre més als teus ulls profunds i del color de les fulles. Vam acabar al bar del carrer Sant Pau, que sembla sortit d’un conte. A la barra, no vam encertar quan triàvem les copes modernes que ens oferien. Vam riure, ens vam confessar, ens vam mirar. I tot, potser, més del que cal, i menys del que volem. Sort que tenim tot el temps del món per seguir fent-ho.
No hi ha miracle per Nadal: només n’hi ha quan ens fem somriure l’ànima, allà on no ens pot reconèixer ningú. No s’havia trencat res, però tampoc sabíem com arreglar-ho. Sort que tot són principis: un altre més. No sé si és Nadal, però si vull més temps amb tu, pot ser que ho demani als Reis d’Orient, que ells són els de la màgia.