"En la pròxima gira seré vell, sí. Sobretot, si tenim en compte que els meus anys de jove compten com anys de gos". Així s'expressava Roberto "Robe" Iniesta, mort aquest dimecres als 63 anys, en una de les darreres entrevistes que va concedir a El País sobre una pròxima gira que finalment no ha arribat, per desgràcia dels creients d'Extremoduro i de qui sàpiga valorar la bona poesia amb sintetitzadors.

Robe Iniesta és l'exemple que una mala primera temporada no defineix una trajectòria i que d'una geoda poc atractiva es pot extreure la millor pedra preciosa si es pica com cal. Fill de Plasència, a la rodalia de Càceres, va passar d'un rock agrest, combustible i desbocat per les substàncies en plena epidèmia blanca de l'heroïna a l'Estat a escriure algunes de les millors lletres en castellà del segle XXI i omplir pavellons arreu del món amb un rock universal i transgressor, com el definia ell mateix. Tot plegat, sense perdre l'essència.

De l'Extremoduro més dur a l'evolució cap a la poesia i la filosofia

Amb la fundació d'Extremoduro el 1987, la banda es va anar expandint de tuguri en tuguri amb un estil esbojarrat i temàtiques ja aleshores íntimes, que parlaven de la realitat marginal dels integrants, del carrer i del món de drogues i despreocupació en què vivien. Els primers concerts que van seguir al seu creixement eren un mirall d'aquesta realitat, caòtics i sovint tacats per les substàncies.

Els anys 90, però, Robe va descobrir la poesia i la literatura, va rebaixar el consum de substàncies i va conèixer Iñaki Uoho Antón, que va professionalitzar Extremoduro com a productor i guitarrista. En aquest context arriba el disc Agila (1996), que suposa un punt d'inflexió i conté, per a molts, les millors lletres del grup. So payaso n'és el gran estendard i mostra l'evolució cap a una proposta basada en el contingut.

A partir d'aquí, Extremoduro es va establir com una de les bandes de rock capdavanteres en el panorama espanyol i el 2008 va omplir el Palacio de los Deportes de Madrid i va mostrar al món una nova evolució. Ara, cap a la filosofia. El disc La ley innata (2008) no deixa de ser un tractat filosòfic de Robe Iniesta, tal com recullen cançons com Dulce introducción al caos: Es va trencar la cadena que lligava el rellotge a les hores. Es va aturar el xàfec, ara som flotant dues gotes. Agafat un moment a la cua del vent.+, em sento millor. Em vaig oblidar de posar a terra els peus i em sento millor.

L'adeu a Extremoduro

La fi d'Extremoduro va ser abrupta, marcada pel trencament entre Iniesta i Antón que, tot i que traumàtic, no taca un llegat inesborrable. La pandèmia de la Covid va obligar a suspendre l'última gira del grup i Robe va preferir centrar-se en la seva carrera en solitari -amb poemes cantats com Del tiempo perdido- i ja no la va recuperar amb la fi de la crisi sanitària. Ara ja no n'hi haurà més i els creients d'Extremoduro s'hauran de conformar a reviure i escoltar en bucle La vereda de la puerta de atràs, Si te vas..., Stand by, Salir i la resta d'himnes de la banda.