El barri de Sant Antoni de Barcelona, és un espai complex com qualsevol altre: persones que entren i surten del mercat, famílies que utilitzen l’urbanisme tàctic com a espai de joc infantil o grups d’amics que aprofiten les places com a espai de trobada, però també sorolls que es fan pesats, moments de tensió i zones que, a segons quines hores, es viuen amb incomoditat. És un barri viu, no un barri aparador. I precisament perquè és viu, hi conviuen malestars reals amb relats exagerats que els magnifiquen. Els darrers mesos ha aparegut un discurs, amb la complicitat dels partits de dreta i extrema dreta, que presenta aquesta complexitat com si fos un col·lapse: el mantra del “barri s’està degradant”. Un diagnòstic que diu molt més dels qui el formulen que no pas del barri.

És evident que hi ha malestars. En qualsevol barri dens i actiu n’hi ha. No es tracta de negar-los ni de romantitzar res: hi ha sorolls que cansen, espais que es tensen i una convivència desigualment gestionada. Aquests malestars existeixen i cal escoltar-los. Però una cosa és acollir-los i una altra és convertir-los en una arma per assenyalar perfils concrets. Perquè la majoria dels problemes no tenen una sortida policial, sinó material: com s’organitza l’espai públic, quins serveis hi arriben, com es reparteixen els usos, què passa quan els lloguers s’enfilen i qui pot quedar-se o serà expulsat del barri. Quan el malestar s’utilitza per criminalitzar vulnerabilitats, les solucions es dilueixen i el protagonisme no és pel problema, sinó del blanc fàcil.

És cert que a Sant Antoni, com a tota la ciutat, hi ha sensellarisme i pobresa visibles. Hi són, les veiem, formen part del barri. I és comprensible que la presència de vulnerabilitat al carrer generi incomoditats o preguntes. El que és menys comprensible és que aquesta incomoditat es canalitzi contra les persones que la pateixen. Si alguna cosa hauria de provocar-nos veure algú dormint en un portal és més exigència política, no més mà dura; més xarxa comunitària, no més murs invisibles. La pobresa no desapareixerà perquè brandem un discurs d’ordre i seguretat: desapareixerà quan es garanteixin drets i es reparteixin responsabilitats.

I aquí és on el relat s’acaba torçant. En lloc de convertir aquests malestars en motiu per enfortir la trama veïnal i la solidaritat, una part del discurs opta per dividir, assenyalar i excloure els qui no considera veïns de ple dret. És més fàcil assenyalar qui molesta a la vista que interrogar-se sobre les causes que porten algú a perdre la llar. És més senzill criminalitzar un grup d’adolescents asseguts en un banc que qüestionar les dinàmiques que expulsen veïnes, que precaritzen, que converteixen carrers en corredors turístics o que disparen els lloguers. I és aquí on la dreta i l’extrema dreta hi troba el terreny fèrtil: convertir les desigualtats socials i la pobresa en suposades amenaces.

El que passa al barri no coincideix amb els discursos apocalíptics. El que genera tensions reals és la pressió turística, l’alta intensitat de consum que concentra el barri, la manca d’espais de descans, la precarietat o la càrrega que recau sobre els serveis públics. Aquest desplaçament no és ingenu. És més fàcil canalitzar la frustració cap a qui té menys poder que cap a les estructures que generen el malestar real. Sobretot quan el que no apareix als discursos és el que sí transforma el barri: la massificació turística, la saturació dels caps de setmana, la mercantilització de l’espai públic i un model econòmic, el neoliberal, que amplifica desigualtats i abandona serveis públics. 

Només cal una dada per entendre la magnitud del canvi: 5.335 places d’allotjament turístic legals per a 39.048 habitants, a desembre de 2024. Una plaça turística per cada set veïnes. Això significa rotació constant, saturació continuada i més pressió sobre lloguers i serveis. Costa continuar parlant de “barri degradat” quan el que realment hi ha és un barri saturat per la rendibilitat que genera.

També ho demostra la transformació comercial. Sant Antoni compta amb 1.917 establiments actius, i prop del 22% són comerç ocasional: botigues de roba i complements, espais “gourmet”, gelateries artesanes, brunchs i propostes orientades al lleure. És un barri intensament consumit abans que un barri degradat. És el comerç del cap de setmana i de la visita. I són aquestes dinàmiques, no la presència de perfils vulnerables, les que expliquen bona part dels malestars. Lluny del relat de degradació, les dades municipals indiquen una ocupació comercial del 99%. El problema no és la falta de comerç, sinó el seu perfil cada vegada més centrat en el consum i menys en la vida quotidiana.

Quan mirem com es reparteixen els usos de l’espai públic, la contradicció es fa encara més evident. Poques zones ho il·lustren tan bé com la ronda de Sant Antoni. Tothom ha vist infants jugant-hi, corrent amunt i avall, ocupant l’espai tan bon punt el trànsit va desaparèixer. I, tanmateix, hi ha qui prefereix reclamar que hi tornin els cotxes abans que assumir que la ciutat també és això: nens jugant. El que molesta no és el joc: és qui juga. És més fàcil expulsar el joc que defensar que la Ronda sigui un espai comunitari; més fàcil que preguntar-se per què al barri veí, el Raval, un dels més densos d’Europa, els infants gairebé no tenen on jugar. Dirien el mateix si aquests infants tinguessin un altre origen, un altre accent o una altra aparença? El que per uns és “vida al carrer”, per altres es codifica immediatament com a “soroll” o “conflicte”. Aquesta doble moral no té res a veure amb l’incivisme i molt amb les jerarquies socials que decideixen qui pot ocupar l’espai públic i qui no.

Però la por sempre té més altaveus que la complexitat. El vídeo fora de context circula més que un informe. La foto borrosa té més força que una dada. És així com es construeix un relat que amplifica episodis puntuals i converteix diferències socials en amenaces. Un relat que associa la presència de persones vulnerables amb problemes de convivència, mentre invisibilitza la violència que recau sobre elles. Fa pocs mesos, dues persones sense llar van ser ruixades amb una barreja d’aigua i amoníac mentre dormien al ras. Aquesta agressió no va ocupar portades. No va activar alarmismes. La violència que sí és real, la que pateixen els més vulnerables, no encaixa en el guió. Com recorda periòdicament la Arrels, l’exposició a la violència de les persones sensellar és constant, però poc visible.

Els discursos d’ordre no apareixen per falta d’informació: apareixen perquè hi ha qui necessita canalitzar el malestar cap a qui té menys poder. És més senzill assenyalar tres adolescents asseguts en un banc que assenyalar les empreses que converteixen els carrers en extensions del turisme o els fons que expulsen veïnes. Assenyalar persones és fàcil. Assenyalar causes exigeix responsabilitat política.

El que està en joc, a Sant Antoni i arreu, no és un debat sobre “incivisme”. És una disputa sobre quin model de ciutat volem. Una ciutat que converteix la diferència en amenaça? O una ciutat que entén que la seguretat real és comunitària, i que exigeix serveis, cures i drets? Una ciutat que exclou o una ciutat que acull? Una ciutat que simplifica o una ciutat que escolta? La degradació no és del barri sinó de certs relats públics.