El conflicte entre l’Índia i el Pakistan pel Caixmir seria un d’aquests conflictes oblidats si no fos perquè entre els dos països representen una mica més del 20% de la població mundial (per sobre dels 1.400 milions de persones l’Índia, el segon país més poblat del món, i més de 250.000 l’Índia, el cinquè), perquè són dues potències nuclears amb 180 caps nuclears l’Índia i 170 el Pakistan, perquè el conflicte fa més de tres quarts de segle que dura i perquè l’Índia és la democràcia més gran del món mentre alguns analistes defineixen el règim del Pakistan com un híbrid civil-militar. Tanmateix, la democràcia índia encara presenta algunes imperfeccions originades pel sistema de castes i la progressiva deriva ultranacionalista del Partit del Poble Indi del primer ministre Narendra Modi que governa des del 2014. El Pakistan, sempre procliu a les convulsions polítiques i sota l’atenta mirada de l’exèrcit (des de la independència ha conegut sis cops d’estat exitosos -1953, 1954, 1958, 1969, 1977 i 1999- i cinc de fallits), en les últimes dècades ha celebrat eleccions regularment on els dos grans partits tradicionals, el Partit del Poble del Pakistan adscrit a la dinastia Bhutto i la Lliga Musulmana del clan dels Sharif han hagut de competir amb partits de creació més recent, com el Partit per la Justícia del Pakistan d’Imran Khan, que va obtenir una sorprenent victòria el 2018 amb 158 escons sobre un total de 342, i tot un seguit de parts menors de caràcter islamista, laic, nacionalistes perifèrics, etc.
Des de la independència de l’Índia el 1947 -la colònia britànica que incloïa els actuals Pakistan, Bangladesh i l’Índia-, els enfrontaments entre l’Índia i el Pakistan no han deixat de succeir-se. De fet, en el mateix moment de la independència i en contra del que pretenia i desitjava Mohandas Gandhi que volia preservar la unitat de l’antiga colònia -fou assassinat el 30 de gener de 1948 per un radical indi relacionat amb moviments ultradretans contraris a qualsevol acord amb els musulmans- va tenir lloc la partició de la colònia entre el Pakistan, país format per la majoria dels musulmans, i l’Índia, de majoria hindú i amb una minoria musulmana que no va participar de la gran migració que va tenir lloc cap al nord. En el moment de la partició, la regió de Jammu i el Caixmir formaven part d’un principat històric de majoria musulmana, però governat per un maharajà hindú que, finalment, decidí unir-se al govern de Nova Delhi que, immediatament, reclamà el territori com a part de la Unió Índia. En resposta, tropes pakistaneses envaïren el Caixmir. Fou la primera guerra entre els dos països amb el rerefons de la disputa pel Caixmir. Després d’alguns mesos de combats s’arriba a un alto el foc i es divideix el territori: el nord i una franja occidental pel Pakistan i el sud per l’Índia. I, des de llavors, s’han succeït tres guerres més i diversos enfrontaments menors.
Entre l’agost i el setembre de 1965 té lloc la segona guerra indo-pakistanesa provocada de nou per la disputa del Caixmir. Islamabad intentà infiltrar tropes al Caixmir per propiciar un moviment insurgent contra el govern de Nova Delhi. La reacció de l’Índia fou immediata i els exèrcits dels dos països van combatre durant poc més de dues setmanes en què van tenir lloc els enfrontaments entre carros blindats i tancs. Van ser llavors els més importants des de la Segona Guerra Mundial amb el resultat de milers de soldats morts d’ambdós països. Finalment, la resolució 211 del 20 de setembre de 1965 del Consell de Seguretat de Nacions Unides, propiciada per la intervenció diplomàtica dels EUA i de l’URSS, posava fi a la guerra. Fou una pau efímera, perquè sis anys després, el 3 de desembre de 1971, els dos països es tornaven a enfrontar en aquesta ocasió pel suport de l’Índia a la guerra de la independència de Bangladesh, fins llavors denominat el Pakistan Oriental, i l’atac preventiu del Pakistan a vuit bases aèries índies. En aquesta ocasió la guerra va tenir un component internacional més acusat, ja que ambdós països comptaven amb el suport, polític i diplomàtic que no pas material ni de tropes, de diferents països: Pakistan, de l’Iran, els EUA, la Xina, l’Aràbia Saudita i Sri Lanka; l’Índia, de l’URSS i Israel. Finalment, el Comandament Oriental de l’exèrcit pakistanès va signar l’acta de rendició el 16 de desembre de 1971 després que gairebé cent mil soldats pakistanesos van ser capturats per l’exèrcit indi.
Encara la primavera del 1999 tornen a enfrontar-se els exèrcits de l’Índia i el Pakistan a cinc mil metres d’alçada en el denominat conflicte o guerra de Kargil. L’Índia ha acusat sovint l’exèrcit i els serveis secrets pakistanesos (Inter-Services Intelligence, ISI) de connivència, quan no de donar suport directament, als grups terroristes que actuen al Caixmir indi i, en el segle XXI, fins i tot directament a l’Índia: 11 de juliol de 2006, una cadena d’atemptats en les estacions de la rodalia de Bombai causa gairebé dues-centes víctimes i els serveis secrets indis acusen el grup islamista radical del Caixmir pakistanès Laixkar-e-Toiba (LeT) de ser l’autor dels atemptats mentre el primer ministre Manmohan Singh insinua que el grup té el suport d’Islamabad; el novembre de 2008 una sèrie d'atemptats i d'atacs coordinats i simultanis contra diversos hotels de luxe a Bombai causen 173 morts. Això no obstant, des de 2001, els governs de l’Índia i del Pakistan mantenien converses per negociar un acord de pau i el 2003 s’acordava un alto el foc al Caixmir. Però, les posicions tornen a allunyar-se molt aviat, Nova Delhi considera que tot el Caixmir és "part integrant" de l’Índia, mentre Islamabad defensa que l’estatus definitiu de la regió només el pot decidir el poble del Caixmir. El 2011 es reprèn el diàleg bilateral.
El febrer de 2019, la tensió entre els dos països torna a incrementar-se arran de l’atemptat d’un militant suïcida del grup islamista radical del Caixmir pakistanès Jaish-e-Mohammad (declarat il·legal al Pakistan el 2002) contra forces de la policia índia amb el resultat de quaranta morts. Islamabad condemna l’atemptat, però, immediatament, tenen lloc intercanvis de trets i de bombardeigs aeris entre els dos exèrcits alhora que el Pakistan anuncia una reducció de les relacions diplomàtiques i del comerç bilateral amb l’Índia.
I, encara, el mes de maig d’aquest any l’Índia va bombardejar diferents localitats del Panjab i el Caixmir pakistanesos, mentre una milícia islamista atacava un grup de turistes a l’Índia. La intervenció de Trump va propiciar un alto el foc fins que a mitjans del passat novembre tenien lloc dos atemptats simultanis a Islamabad i Nova Delhi. L’índia va acusar grups islamistes radicals finançats pel Pakistan i aquest a talibans pakistanesos al servei de l’Índia que manté contactes amb el govern de Kabul. Al mateix temps, han canviat les aliances amb els governs talibans d’abans del 2001 i de després del 2021. També han canviat les aliances de la Casa Blanca de Donald Trump que manté bones relacions amb el govern d’Islamabad i premia el Pakistan amb uns aranzels molt baixos, mentre castiga l’Índia amb uns elevats aranzels perquè compra hidrocarburs a Rússia.
En fi, la no resolució del conflicte del Caixmir constitueix un perill evident per a l’estabilitat regional i per la pau mundial, tot i les bones relacions d’Islamabad amb Trump. Ja sabem, d’una banda, que el president dels EUA és imprevisible i alimenta la incertesa geopolítica mundial, i d’altra, no deixa de ser preocupant que l’Índia va ser el 2024 el segon importador mundial d’armes amb un 8,3% del total mundial, només per darrere d’Ucraïna, i el Pakistan el cinquè amb un 4,6%. Potser l’única dada positiva és que en els darrers anys tots dos països han reduït lleugerament el pressupost que dediquen a la despesa en armament (en % del PIB) que va ser l’any passat, del 2,7 i del 2,3% pel Pakistan i l’Índia, respectivament (SIPRI, 2024 i 2025).