La consecució de diumenges electorals en què l’extrema dreta consolida un nou creixement, afegit  als algoritmes de les xarxes socials promoguts pel poder i els  propietaris de les mateixes interfícies han creat un clima de desencís generalitzat, de derrota col·lectiva abans que es lliurin més batalles. La Internacional ultraconservadora ha aconseguit generar aquell famós “there is no alternative” thatcherià que ens porta a creure que l’hegemonia cultural i política avui queda lluny dels postulats progressistes, transformadors i independentistes de fa tan sols cinc o sis anys. Cert és que hi ha entre un 20 i un 35 % de catalans i catalanes que podrien optar els mesos vinents pel camí políticament més ultraconservador i autoritari, però igualment cert és que ni això ha de ser exactament així ni ha de ser per sempre. 

I és que mentre tot això passa, també constatem que el 2025 ha sigut l’any de les grans mobilitzacions a favor de Palestina i pels drets humans, que la lluita per l’habitatge i contra l’especulació és un pilar fonamental i inqüestionable dins la societat catalana, que SomEnergia, la cooperativa energètica més gran d’Europa amb seu a Girona, ha complert 15 anys amb un excel·lent estat de salut i compta amb 85.000 socis o que Oques Grasses ha aconseguit el rècord absolut de venda d’entrades d’un grup de llengua catalana de la nostra història amb quatre concerts a Montjuïc, Barcelona.

Les dades objectives, però, no són suficients per acabar-nos-ho de creure, perquè avui - i segurament sempre - la política també ha anat d’emoció, esperança i generació de sentit comú, com bé m’apuntava en una conversa una professora que em va fer conèixer la Xarxa Atlas, una de les impulsores globals de la perspectiva neoliberal, autoritària i ultraconservadora, també a casa nostra.

A Catalunya, s’hi suma un eix important que malauradament i històrica s’ha tingut poc en compte a la política institucional que és la metròpoli versus ciutats mitjanes i entorn rural de l’interior del país, allà on l’economia s’ha especialitzat molt els últims cinquanta anys en sectors que requerien mà d’obra nova, poc qualificada i amb salaris precaris siguin vinculats al turisme o als sectors intensius com les càrnies, com bé han explicat els audiovisuals d’en Guillem Surroca i la CUP Nord Oriental. En d’altres, directament, no hi ha passat això i han patit el despoblament, l’empobriment i l’envelliment. Un context perfecte perquè, després de dècades en què l’esquerra institucional catalana hagi tingut la mirada centrada en la gran urbs, hi puguin calar idees que maltracten el veí nouvingut apel·lant a una nostàlgia dels records d’infància i joventut de l’època Pujol.

La idea central d’un projecte polític que mentre fa dubtar d’aquests veïns arribats, especialment si són d’Àfrica, però no d’Europa, Amèrica o Àsia, vol privatitzar serveis, reduir prestacions de jubilació, reduir drets i deshumanitzar la vida pública.  I tot, en un context global, on les nacions sense Estat i minoritzades són una molèstia pels engranatges dels Imperis. On la classe treballadora, autònoms i precaris, que patim els mateixos mals desconfiem els uns dels altres mentre cada vegada és més difícil tenir sostre, menjar o una educació digna. 

Crec que davant d’això, i sobretot davant d’aquesta nova etapa històrica, hem de ser clars, catalans i contundents. I, també honestos, senzills i propers. Escoltar per transformar. Ara mateix, cal que els nostres projectes polítics, com a mínim aquells que tenen intenció d’intervenir en les institucions públiques - la política es fa arreu - han d’estructurar-se a partir de quatre propostes i derivar-ho tot a partir d’aquí: la primera, el país i la llengua, sense un poble, amb història, relats i tradicions  que ens permetin mirar al futur lluny del forrellat de Madrid i París, tenim un recorregut curt: serem sempre una perifèria. La independència és indispensable, el poble català és motor de canvi. I ho ha sigut sempre, formi qui el formi.

El segon, l’habitatge. Sense un espai de vida digna, de present i de futur per a famílies, gent gran i jovent, les nostres ciutats s’aniran degradant i fent més desiguals i, conseqüentment, més insegures. Cal aturar l’especulació. El tercer propòsit, sous dignes i feina estable, i això passaria, òbviament, per transformar d’arrel el sistema econòmic però en aquest llarg mentrestant, com a mínim, hem de legislar per garantir que existeix un salari mínim català que està calculat a partir del cost de la vida a la nostra terra i que les feines no són una precarització vital, com molt sovint passa ara. I, finalment, hem de defensar els serveis públics, universals i de proximitat: d’escoles, instituts, CAP, Serveis d’atenció a les Dones, centre cívics, culturals i un bar amb escenari a cada poble del país, que hi passin coses, ens formin i ens enxarxin.  És una proposta de mínims, de ben segur, però indispensable. 

Un debat diferent és el “com” i el “qui” lidera aquest programa de construcció nacional. Des del paper sempre és pretensiós expressar una idea com a aquesta, però segurament calen moviments i iniciatives que trenquin amb l’estructuració política “clàssica”, és a dir, d’aquest segle. La generositat hi ha de ser si volem que en aquest context les cartes no vagin caient com ha anat passant a Estats i regions properes. 

Podrien ser aquests quatre punts un programa de mínims per una única candidatura a les eleccions europees? O, fins i tot, a les espanyoles? En podem parlar, com a mínim? O podria ser com a mínim un programa per compartir entre candidatures que es presentin a les eleccions municipals, com, per exemple, s’està promovent ara amb les regidores de llengua catalana? Crec que ens ajudaria a sortir de l’atzucac, d’anar a l’atac, de deixar d’esquivar mosques. Habitatge, salari digne, serveis públics i independència. Programa de mínims i guanyador, amb accions concretes i coordinades. Als més de 1.500 municipis dels Països Catalans. Què me'n digueu?