La negligència de la política

«Des de Sánchez i les forces a l’esquerra del PSOE als sobiranismes haurien d’estar interessats a tancar algunes de les carpetes obertes i demostrar que fer política en democràcia és útil»

22 d’octubre de 2025

El trajecte cap als pressupostos de Catalunya es fa costerut. Tampoc al Congrés espanyol fa la sensació que l’executiu estigui en condicions d’aprovar els comptes i tot apunta a una tercera pròrroga. L’anunci que el català a Europa ensopega  perquè cal la unanimitat dels estats ha enfosquit el clima entre Pedro Sánchez i els sobiranistes. L’amnistia, en vigor formalment fa un any, encara no s’ha fet carn i Carles Puigdemont i els altres dirigents independentistes no se n’han pogut beneficiar. El finançament resta pendent mentre la vicepresidenta María Jesús Montero té el cap més fixat en les eleccions andaluses que en aquesta carpeta. Junts ha avisat Sánchez de la necessitat d’un “canvi” malgrat que no ho ha traduït en amenaça de ruptura. La política pateix.

Ja fa anys que es parla de la impotència de la política per resoldre els problemes que angoixen les societats. L’actual fragmentació de molts parlaments democràtics dificulta els grans acords. La polarització ha donat als partits en disputa un terreny còmode en què tenen garantida una base de suport. Des d’aquí, poden renunciar a l’esforç per acostar posicions amb els adversaris i explicar-ho bé als seguidors més fidels. Però amb la polarització ha vingut la deslegitimació de l’altre, el que fa encara més difícil un espai d’entesa, ni tan sols institucional. 

Aquest fenomen es produeix en moltes democràcies. Les dificultats per fer realitat un pacte social que afronti amb eficàcia problemes com l’accés a l’habitatge o la viabilitat de les pensions obre un interrogant sobre la utilitat de la democràcia. L’amenaça de l’extrema dreta en les seves diverses variants és prou grossa com per exigir als partits democràtics un esforç per assolir enteses en temes importants. Des de Sánchez i les forces a l’esquerra del PSOE als sobiranismes haurien d’estar interessats a tancar algunes de les carpetes obertes i demostrar que fer política en democràcia és útil. I beneficiós per la ciutadania. 

En el tema del català a Europa s’ha revelat l’oportunisme del govern espanyol, que s’ha posat a la feina amb unes presses que a Europa són desaconsellables. Si ja és difícil que tots els socis de la Unió aprovin la proposta, ho és molt més si els motius de Madrid delaten precipitació i càlcul. Els interessos de la UE i dels diferents estats no es poden doblegar a les urgències del president espanyol. Si aquest tema s’hagués treballat amb més perspectiva, les possibilitats d’èxit haurien estat superiors. El mateix tacticisme es percep en la resta d’expedients oberts. 

L’única alternativa a la política democràtica és l’hegemonia d’unes dretes antiliberals i populistes en una societat sense drets. En el fons, davant l’amenaça que ve, totes les forces democràtiques que van constituir la majoria de la investidura comparteixen un territori comú mínim. A Sánchez li convé entomar amb serietat el finançament i Rodalies -i evitar autoparanys com el de les quotes dels autònoms- com al sobiranisme renunciar a excessos retòrics i treure arguments als discursos d’odi en aspectes de seguretat i immigració. Farien bé els responsables polítics de ser conscients dels perills i transmetre-ho als seus electorats, i no ser negligents en la defensa de la política democràtica.