Entre les expressions més afortunades per definir amb ironia una estructura de poder, sens dubte n’ha estat la de "Brigada Aranzadi", feliç reconversió que Enric Juliana va fer d'una al·lusió d'Herrero de Miñón allà per l'any 2014 al comandament en plaça dels tecnòcrates, en la seva majoria advocats de l’Estat, que dominaven a discreció el contingut dels volums de l'Aranzadi Legislació d'aquell moment. Perquè canviant les lleis, es canvia el món.
2014. No debades la data coincideix amb l'època en què el ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro sembla que feia i desfeia per intentar afavorir els clients del seu despatx que, pel que es veu, només nominalment abandonà durant el temps del seu encàrrec públic. Eren també els temps previs a greus moments de tensió a Catalunya i, potser distrets com estàvem amb la política, no paràvem atenció (ni nosaltres ni tots els organismes oficials que pagats amb els nostres impostos s’haurien d’ocupar de fer-ho) en la circumstància de què alguns prebosts del PP i de l’administració empenyessin certes empreses en detriment d'altres; bé, segurament les perjudicades sí que ho veien, però com mai se sap quan es pot resultar afavorit en aquesta tómbola poc edificant, potser varen pensar que era millor callar. De la mateixa manera, ningú sincer deixarà d’admetre que cap partit que hagi tocat poder (ministerial) es pot sostreure a la temptació d’acontentar els més propers, que mai se sap on s’acaba quan s’acaba el manar, altrament dit “porta giratòria”.
En tot cas, els sobtats canvis que s’anaven produint suposaven sens dubte una font d'inseguretat jurídica i les empreses que apostaren per les energies renovables van veure d'un dia per l'altre com totes les seves expectatives de guany desapareixien a cop de BOE. És d'allà d'on surt la idea d'enfortir un partit que fes de frontissa entre els dos grans. El salt quantitatiu que va fer en aquell temps Ciutadans es va dir aleshores que fou per la reacció contra el moviment independentista, però això no és possible sense alguna mena de suport més enllà dels diners dels afiliats i de les subvencions de l'Estat. Un important sector econòmic els va empentar i de la mateixa manera els va deixar caure quan cinc anys després Albert Rivera va dir "no" a una coalició amb el PSOE, contra el que els seus padrins li reclamaven. I Ciutadans s'enfonsà com si la qüestió catalana ja no fos important. Cert és que amb la presó de molts dels seus líders pel mig, la capacitat de “pacificar” fou extraordinària, però paral·lelament el poder econòmic es va convèncer de la inutilitat de la seva joguina. Tot plegat, algun dia haurem de seure a reflexionar sobre la responsabilitat dels agents econòmics en l’elevació del to dels discursos d’aquells dies.
Ara es comença a saber dels espuris motius de la part més cobdiciosa d'aquella Brigada Aranzadi que a parer meu va tenir efectes col·laterals indesitjables. La inseguretat jurídica que els canvis sobtats provoquen es fa més insuportable quan ens descobreixen que varen fer-se per interessos personals. Esperem no conèixer-ne cap més.