El propers 10 i 11 de desembre, els ministres de pesca de la Unió Europea tenen una cita a Brussel·les que no serà un tràmit més. Sobre la taula no hi haurà només expedients tècnics, xifres abstractes o burocràcia comunitària. El que es decidirà en aquesta reunió és la supervivència de famílies, de pobles sencers i d’una manera de viure que defineix la nostra ànima com a país. Ens trobem davant d’un moment crític: o s’imposa el sentit comú, o assistirem a l’anihilació d’un ofici mil·lenari.

La situació del sector pesquer Català i del conjunt de la Mediterrània ha passat de ser preocupant a ser, en paraules del sector, un "despropòsit de proporcions bíbliques". En els darrers anys, hem vist com la Unió Europea ha transitat d’una gestió necessària cap a una prohibició encoberta. La proposta que plana sobre el sector és esfereïdora: reduir els dies de pesca de manera dràstica, passant d’un calendari viable a la irrisòria xifra de 27 dies i, en el pitjor dels escenaris per al 2026, a només 9 dies de feina l’any.

Nou dies. Això no és una mesura de sostenibilitat; això és una condemna a mort. És dir-li a la gent que surt cada matinada a la mar, que la seva feina, el seu esforç i la seva inversió no valen res. És condemnar al tancament i a plegar veles a un sector que no demana subvencions ni privilegis, sinó una cosa tan digna i senzilla com el dret a treballar.

El més indignant d’aquesta deriva restrictiva és que el sector pesquer català i mediterrani fa anys que fa els deures. No estem davant d’un col·lectiu immobilista. Al contrari, els nostres pescadors han estat valents i moderns. Han implementat mesures pioneres com les portes voladores, han acceptat tancaments de caladors, han invertit en sostenibilitat i han aplicat l’autoregulació quan ningú els ho demanava. Coneixem joves que s’han endeutat, que han apostat per millorar les embarcacions i els sistemes de pesca perquè creien en el futur i, fins ara, havien cregut en Europa. Què reben a canvi? Més restriccions, més precarietat i un menyspreu absolut per part d’uns despatxos situats a mil quilòmetres de la realitat del nostre litoral.

Mentre Brussel·les imposa sense escoltar, sovint trobem un Ministeri a Madrid que aplaudeix o calla, una Generalitat atrapada en inèrcies, fent de gestora d’emocions en lloc de plantar cara i un Partit Popular i un Partit Socialista que diuen una cosa a Madrid i la contrària a Europa. Però això ha de canviar, i la reunió de l’11 de desembre és el punt d’inflexió. No ens serveix un govern que gestioni la decadència; necessitem representants públics que, si cal, plantin la tenda de campanya a Brussel·les per defensar els nostres interessos davant d’aquells que ens volen fer competir amb països tercers que no respecten ni drets laborals ni ambientals.

La defensa del sector pesquer no entén de colors polítics, sinó de dignitat territorial. Sense dies de pesca no hi ha sector. Sense sector no hi ha llotges, ni activitat als ports, ni relleu generacional. I sense tot això, els nostres pobles de costa perden la seva essència. Un poble que gira l’esquena als seus pescadors és un poble que perd la seva identitat.

El clam és unànime i transversal: cal un gir de 180 graus. Necessitem quotes dignes, un fons FEMPA reforçat i una gestió adaptativa que entengui les particularitats del Mediterrani. No volem retocs cosmètics ni pròrrogues agòniques de 13 dies que no solucionen res. Volem un horitzó d’estabilitat. I volem dies suficients per a retornar la dignitat i la vida a moltes famílies.

Els dies 10 i 11 de desembre, ministres i comissaris europeus de pesca tenen l’oportunitat de rectificar. La mar no espera, i la paciència de la gent de mar s’ha esgotat. O hi ha futur, o hi ha ruïna. O defensem entre tots la pesca, o estarem signant la desertificació de la nostra costa. Escolten el sector i deixin-los fer el que millor saben fer: treballar.