Sovint recordo Pimpinela. Els vèiem tot el dia barallant-se a la televisió, ell croat de braços mentre ella li llegia la cartilla, ella amb els braços en gerra mentre ell li explicava les raons de la seva infidelitat. Era el que avui anomenaríem una relació tòxica. Ho deixaven, però volien tornar. Volien tornar, però ja era tard. Per què? Perquè ara soc jo la que vol estar sense tu. Estava superclar que aquell festeig no tenia cap futur. Per això m'estranyava veure'ls gairebé abraçats en la portada del disc, tornant una vegada i una altra a l'escenari, odiant-se però necessitant-se al mateix temps.
Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez
De nen vaig incubar la fantasia que Lucía i Joaquín, Pimpinela, eren un matrimoni real turmentat per la gelosia. Va ser un contratemps descobrir que en realitat eren germans. De sobte, les seves cançons no només van adquirir per a mi un matís incestuós, sinó que a més vaig començar a comprendre la crueltat del destí: un matrimoni pot dissoldre's amb major o menor encert, però els germans romanen units per un inesborrable vincle de sang. En efecte, el duo Pimpinela continua actiu després de quaranta-quatre anys de desenganys i traïcions.
La doctrina Pimpinela va establir jurisprudència en l'àmbit polític. O la política en Pimpinela, no ho sé. El cas és que ens hem acostumat a veure a ses senyories tirant-se els plats al capdavant i abraçant-se tot just començar. I viceversa. Cal saber fer de la ruptura un art perquè l'altre aprengui a valorar el que ha perdut. Diguem-ho així: Junts s'hauria pogut desentendre en silenci dels seus acords amb el PSOE, però ha preferit escenificar la separació amb tot luxe de detalls. Així, en l'èxtasi del despit, un pot fer inventari públic de greuges: l'amnistia, l'oficialitat europea del català, els ullets que posaves als rufians d'ERC.
Pedro Sánchez ha vist que el matrimoni feia aigües i ha corregut als micròfons de RAC1 i la 2Cat per a entonar el mea culpa i prometre l'or i el moro. Ara el Govern espanyol anuncia concessions i decrets, però Junts segueix enrocat en l'escepticisme. Al meu cap sona Pimpinela de fons. “Què vols? Que et menteixi? Que inventi el que encara no sento?” I Feijóo es frega les mans pensant en els papers del divorci mentre somia una moció de censura que no arriba. Una cosa és enfadar-se sobre les taules, com els germans Galà, i una altra molt distinta dissoldre el duet.
S'ha parlat moltes vegades de la “sociovergencia” per a nomenar una sort d'aliança tàcita que hauria exercit el control sobre els aparells polítics, empresarials i comunicatius de Catalunya des dels primers pinets de Pujol. Els defensors d'aquesta hipòtesi sostenen que el PSC i CiU van formar amb els anys una densa teranyina d'interessos i complicitats. Era el seny. L'statu quo. Allò es va trencar i va tornar a amarrar-se a la seva manera en diverses ocasions. Res nou sota el sol. Pimpinela ens va ensenyar que no hi ha amor sense ruptura ni ruptura sense amor.