La il·lusió de retorn o el fals retorn de l’expresident Carles Puigdemont certifica i segella la fi d’un cicle polític de set anys. Fa només una setmana podia pensar-se que amb el seu retorn, la previsible detenció i les mesures de privació de llibertat que amb tota seguretat aplicaria el jutge Llarena el relat “legitimista” encara podia viure una pròrroga. Però el darrer gir de guió, amb el truc de la sobtada desaparició d’escena i posterior reaparició a Waterloo tanca la trama.
A la seva Ars poetica, Horaci va fixar les pautes de l'estètica literària llatina. Aquest és l’origen de l’estructura narrativa de la representació teatral teatral dividida en cinc actes. Esquema narratiu que faré servir per explicar de forma esquemàtica l’inici, el desenvolupament i la conclusió d’un cert pensament màgic que ha planat sobre l’independentisme i el conjunt de la política catalana el darrer septenni.
Acte primer: La falsa proclamació.
Els fets ja són molt coneguts i no m’estendré en els detalls. Després del tres d’octubre del 2017 (amb la intervenció televisiva del rei Felip VI) es va començar a veure que només hi havia dues sortides a la situació creada per la repressió d’estat: o fer una proclamació efectiva d’independència de resultats previsiblement catastròfics, o convocar eleccions per mantenir el torcebraç amb els poders d’Estat. La primera opció mai es va acabar de considerar seriosament, però la segona significava decebre la formidable il·lusió col·lectiva que s’havia generat amb els actes d’insubmissió massiva del 1-O i el 3-O. La decisió no era fàcil. Finalment, es va optar per una proclamació purament simbòlica a la que va succeir la detenció i presó de mig govern i l’exili de l’altre mig. I només era l’inici. Amb això es va acabar d’entrar en una etapa de repressió política sistemàtica. La responsabilitat d’aquesta decisió va estar molt repartida. I tot i que Carles Puigdemont era el president, no seria just atribuir-li responsabilitats polítiques de forma preferent. El fet és que des del moment que va creuar la frontera, ell era el president legítim a l’exili.
Acte segon: El primer fals retorn.
Aplicat l’article 155 i suspès l’autogovern, el govern de Rajoy es va afanyar a convocar noves eleccions. No tant per convicció democràtica, com per satisfer l’opinió pública internacional i no malmetre encara més la imatge internacional del Regne d’Espanya. L’independentisme estava davant una nova disjuntiva: participar en el procés electoral convocat pel govern central o fer el boicot. De la CUP a Junts, tothom va estar d’acord en participar i intentar guanyar el plebiscit. Puigdemont va plantejar la campanya sobre una promesa molt clara: si guanyo, torno. Amb una participació molt alta, la força més votada va ser C’s, però l’independentisme va obtenir la majoria absoluta, amb Junts pel davant d’Esquerra. Puigdemont podia renovar la seva legitimitat democràtica optant novament a la presidència. Però, lògicament, davant la perspectiva certa de fer companyia a Oriol Junqueras, Jordi Turull i la resta de presos, no va tornar. El cert que la “lletra petita” de la promesa també preveia aquesta possibilitat. Primera “jugada mestra”.
Acte tercer: La falsa desobediència.
En comptes de tornar, va proposar ser investit president telemàticament. Això requeria un acte de desobediència del president del Parlament, que seria qui patiria les conseqüències jurídiques i/o penals. Havíem passat d’un acte de desobediència en primera persona a un acte de “desobediència subrogada”, en el que les conseqüències punitives de l’acte no recauen sobre el protagonista, sinó sobre un tercer. Segona “jugada mestra”. Naturalment, el president Torrent es va negar. Raó per la qual va ser insistentment acusat de botifler i traïdor. Després de moltes anades i tornades, finalment, va ser escollit president Joaquim Torra, que va assumir l’insòlit paper de “president vicari”, i va ser inhabilitat per un acte de desobediència rectificada fora de termini.
Acte quart: La falsa unitat.
Les eleccions del febrer del 2021 van tornar a revalidar una majoria independentista al Parlament de Catalunya. Però aquesta vegada ERC va passar pel davant de Junts. Era possible un nou govern independentista... però amb presidència republicana. El part no va ser fàcil, però finalment hi ha haver un govern pràcticament paritari entre ERC i Junts presidit per Pere Aragonès. Semblava que es podria completar una dècada de governs d’unitat independentista fins el 2025, però no. Amb l’excusa que el president Aragonès “no estava culminat la independència” els consellers de Junts van abandonar el govern després d’haver d’exigir una qüestió de confiança el setembre del 22. Tercera “jugada mestra”. Lliçó del fets: la unitat independentista només és practicable si és liderada per Junts.
Acte cinquè: El segon (i definitiu) fals reton.
Aquest acte cinquè està molt fresc en la memòria. No repetiré cap seqüència de fets. Em limitaré a dir que el sentit polític de la performance està explicat en dues intervencions públiques. L’extensa carta adreçada a la ciutadania en la que Carles Puigdemont atribuïa a ERC la responsabilitat de la repressió que recauria sobre ell quan complís la seva promesa d’anar a la investidura. La segona intervenció és la d’Albert Batet del passat dimecres 8, equiparant els mossos i la Guàrdia Civil. El fet és que Puigdemont va enganyar a quasi tothom (incloent-hi la cúpula dels mossos) i es va fer fonedís. Quarta “jugada mestra”.
Deia Marx que “la història es repeteix la primera vegada com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. L’argument del primer acte tenia un to manifestament tràgic. Dolorosament èpic. En certa manera, el president Puigdemont podia contemplar la possibilitat d’emular al president Tarradellas. Però, acte darrere acte, tot ha transmutat en una farsa en la que un expresident de Catalunya ha acabat excel·lint... emulant al mag Harry Houdini.
Quin pot ser el balanç provisional d’aquesta darrera jugada mestra? Ho resumiré en cinc punts:
- L’erosió severa de la imatge (local i internacional) de la policia catalana.
- El trencament dels ponts amb ERC.
- Condicionar encara més el retorn definitiu de Puigdemont a l’èxit de la política del PSOE en la batalla de la lenta i tortuosa per fer efectiva l’aplicació de la llei d’amnistia (amb recorregut que inclou el TC).
- Liquidació definitiva del discurs de l’estratègia de l’exili.
- Reforçament, per contrast, de la figura institucional i presidencial de Salvador Illa
Durant set anys Carles Puigdemont ha pretès liderar l’independentisme conduint amb la mirada fixada en el retrovisor. En aquestes condicions, més tard o més d’hora havia de sortir-se de la carretera. Mestres tant, el país no s’ha aturat i la situació local i internacional s’ha anat fent més i més complexa... Avui ja és evident, el temps de les jugades mestres està definitivament esgotat.
Tenint al cap la Catalunya dels 8 milions, en aquesta també incerta nova etapa caldrà perseverar en l’aprofundiment exigent de l’autogovern, la transformació del model econòmic i l’impuls ambiciós de les polítiques socials: de la llengua i la cultura, a l’educació, la ciència i la sanitat. Ara mateix aquesta és l’èpica possible i, sobre tot, necessària.