Ja hi tornem a ser, aturats a la cruïlla on xoquen frontalment els límits de l'humor, els de la llibertat d'expressió, els mitjans públics i el seu ús polític, en un debat etern i viciat que només avança a cop d'escàndol. La damnificada, en aquesta ocasió, ha estat Empar Moliner, lapidada a la plaça pública per cremar un suposat exemplar de la Constitució espanyola.
La gestió del "cas Moliner" demostra que algú a TV3 encara no s'ha adonat dels canvis profunds al panorama mediàtic i polític. Dos mons que, ens agradi o no, van de la mà. Moliner ha estat deixada de la mà de Déu per TV3, que no ha trigat ni un dia en demanar disculpes i intentar retirar el vídeo de la xarxa. Però per motius diferents, tant una cosa com l'altra seran poc més que inútils. Quan no directament contraproduents.
En primer lloc, el vídeo mai desapareixerà de la xarxa, per molt que s'hi escarrassi TV3. Al contrari, de fet: amb els seus esforços per fer-ne desaparèixer el rastre el que està aconseguint és augmentar-ne l'interès i la repercussió. Són mals temps per la censura. Barbara Streisand ho va aprendre de la pitjor manera, però el seu sacrifici involuntari, tretze anys després, ha estat en va.
Queda més a prop el cas del Bestiari Il·lustrat amb Jaïr Domínguez, finalment absolt, i que tampoc sembla que hagi servit per a massa. El mateix Domínguez es queixava aleshores: "Tenim un problema. La censura s'aplica des de casa nostra. (...) La gent del carrer tenim les idees molt clares però els qui controlen els mitjans, és evident que no. És molt trist". Tres anys després, seguim igual.
I en segon lloc, i més important, caure en el parany de demanar perdó no serveix de res quan ja s'està condemnat per endavant. Acceptem d'una vegada per totes que a Catalunya hi conviuen dos ecosistemes mediàtics més o menys impermeables. I actuem en conseqüència mentre no estiguem en disposició de recosir-los. Malauradament, la Televisió de Catalunya no serà mai, a ulls de molts, la de "Gent normal", "Merlí", "Nit i dia" o "Sense ficció". Perquè ja no és una televisió només (si és que mai ho havia estat), sinó una eina política atrapada en una de les trinxeres del ditxós Procés... i sembla que tan sols un dels bàndols ho té clar: el dels que mai la miraran.
Però dir que els unionistes no miren TV3 és cert només a mitges. No la miren; l'escruten, l'analitzen, la fiscalitzen. Estan pendents de qualsevol cosa que s'hi emeti que pugui encaixar en un relat binari traçat d'avançada. Les reaccions polítiques no s'han fet esperar: Sirera, Albiol, Camacho, Arrimadas, Espadaler ("crítiques unànimes" n'han dit d'això a La Vanguardia) i fins i tot Rabell. Com tampoc s'ha fet esperar l'eco atronador de la cambra de ressonància del periodisme espanyol, de banda a banda de l'espectre, esperant treure'n algun profit.
Es vulgui o no, abans de la humiliació pública de TV3, tot el mal ja estava fet. La seva reacció ha fet l'únic que tenia a les mans evitar: agreujar-ho. N'ha estirat l'interès periodístic (Empar Moliner ha fet un tour de force mediàtic al llarg de tot el matí) i la seva disculpa ha donat encara més arguments a aquells que l'ataquen per sistema, permetent-los demostrar les seves hipòtesis. I de retruc, el comunicat i l'abandonament de Moliner a la seva sort ha aconseguit també alienar bona part de la seva audiència més fidel, sorpresa i indignada amb la reacció de la cadena.
No hagués calgut que la direcció en ple de Televisió de Catalunya sortís a cremar constitucions, ni que s'adherissin com un home sol al parer d'Empar Moliner. Tampoc no ho esperàvem. N'hi hagués hagut prou amb què defensessin sense embuts la seva col·laboradora i la seva llibertat d'expressió, però també els seus professionals i el seu criteri i la seva audiència i la seva intel·ligència.
La gestió del "cas Moliner" demostra que algú a TV3 encara no s'ha adonat dels canvis profunds al panorama mediàtic i polític. Dos mons que, ens agradi o no, van de la mà. Moliner ha estat deixada de la mà de Déu per TV3, que no ha trigat ni un dia en demanar disculpes i intentar retirar el vídeo de la xarxa. Però per motius diferents, tant una cosa com l'altra seran poc més que inútils. Quan no directament contraproduents.
En primer lloc, el vídeo mai desapareixerà de la xarxa, per molt que s'hi escarrassi TV3. Al contrari, de fet: amb els seus esforços per fer-ne desaparèixer el rastre el que està aconseguint és augmentar-ne l'interès i la repercussió. Són mals temps per la censura. Barbara Streisand ho va aprendre de la pitjor manera, però el seu sacrifici involuntari, tretze anys després, ha estat en va.
Queda més a prop el cas del Bestiari Il·lustrat amb Jaïr Domínguez, finalment absolt, i que tampoc sembla que hagi servit per a massa. El mateix Domínguez es queixava aleshores: "Tenim un problema. La censura s'aplica des de casa nostra. (...) La gent del carrer tenim les idees molt clares però els qui controlen els mitjans, és evident que no. És molt trist". Tres anys després, seguim igual.
I en segon lloc, i més important, caure en el parany de demanar perdó no serveix de res quan ja s'està condemnat per endavant. Acceptem d'una vegada per totes que a Catalunya hi conviuen dos ecosistemes mediàtics més o menys impermeables. I actuem en conseqüència mentre no estiguem en disposició de recosir-los. Malauradament, la Televisió de Catalunya no serà mai, a ulls de molts, la de "Gent normal", "Merlí", "Nit i dia" o "Sense ficció". Perquè ja no és una televisió només (si és que mai ho havia estat), sinó una eina política atrapada en una de les trinxeres del ditxós Procés... i sembla que tan sols un dels bàndols ho té clar: el dels que mai la miraran.
Però dir que els unionistes no miren TV3 és cert només a mitges. No la miren; l'escruten, l'analitzen, la fiscalitzen. Estan pendents de qualsevol cosa que s'hi emeti que pugui encaixar en un relat binari traçat d'avançada. Les reaccions polítiques no s'han fet esperar: Sirera, Albiol, Camacho, Arrimadas, Espadaler ("crítiques unànimes" n'han dit d'això a La Vanguardia) i fins i tot Rabell. Com tampoc s'ha fet esperar l'eco atronador de la cambra de ressonància del periodisme espanyol, de banda a banda de l'espectre, esperant treure'n algun profit.
Es vulgui o no, abans de la humiliació pública de TV3, tot el mal ja estava fet. La seva reacció ha fet l'únic que tenia a les mans evitar: agreujar-ho. N'ha estirat l'interès periodístic (Empar Moliner ha fet un tour de force mediàtic al llarg de tot el matí) i la seva disculpa ha donat encara més arguments a aquells que l'ataquen per sistema, permetent-los demostrar les seves hipòtesis. I de retruc, el comunicat i l'abandonament de Moliner a la seva sort ha aconseguit també alienar bona part de la seva audiència més fidel, sorpresa i indignada amb la reacció de la cadena.
No hagués calgut que la direcció en ple de Televisió de Catalunya sortís a cremar constitucions, ni que s'adherissin com un home sol al parer d'Empar Moliner. Tampoc no ho esperàvem. N'hi hagués hagut prou amb què defensessin sense embuts la seva col·laboradora i la seva llibertat d'expressió, però també els seus professionals i el seu criteri i la seva audiència i la seva intel·ligència.