Amb aquest títol vaig publicar un article dies abans del 9-N i, si m'ho permeten, el torno a utilitzar. Em sembla més adient que mai.
Tinc un enorme, creixent i volcànic emprenyament, enuig i cabreig. I més ganes que mai de decidir, d’arribar fins al final i de votar l'1-O. Les contragaranties que està utilitzant l'estat espanyol han fet bones les garanties catalanes. Ara sí que ja és irrenunciable posar un vot a una urna l'1-O, perquè ja no és tan sols un referèndum vinculant, anar-hi és el mínim respecte que ens devem a nostres mateixos. Tinc un vot i no tindré por a utilitzar-lo, com van dir aleshores els meus amics Ganyet i Calvís, i com tornen a dir aquests dies. Exactament.
I que sàpiga Sepharad que els homes no poden ser si no són lliures, que no renunciarem a res, que hi hem estat, hi som i hi serem, que estem més decidits que mai, que el “problema” es la solució, l’única possible, l'exercici del dret d'autodeterminació del poble de Catalunya. Hem baixat -per fi- de la roda on rodàvem sense parar. Ara ja només ens cal obrir la porta de la gàbia. A cada insult, més campanya; a cada amenaça, més democràcia; a cada multa, més actes; a cada querella, més suport. I és que Sepharad ha de saber que els catalans no podem ser si no votem l'1-O, que la nostra gratitud per tots els qui s’estan deixant la pell per aconseguir-ho és infinita, al president, al govern, a les forces que impulsen el bloc democràtic a favor de la consulta, als diputats que hi han votat a favor, als alcaldes!, (que important l'AMI!), a la valentia dels dels ajuntaments catalans que senzillament han estat conseqüents amb el mandat de la terra, a tots els funcionaris que són al seu lloc. I amb ells, i per ells, als voluntaris, a l’ANC i Òmnium, i a tota la societat civil compromesa. A tots, moltes gràcies.
Estem veient, i ha de saber-ho Sepharad, com es belluga tota la fauna pútrida que es mou en les clavegueres de l’estat impropi insultant i amenaçant i utilitzant tots els ressorts de l'Estat franquista que es mantenia intacte darrere la façana de cartró pedra del règim del 78. I que ens riem de la por amb la que ens pretenen acovardir i que la ironia campa pels descosits arreu, perquè no hi ha una altra manera de com recordar sempre aquests dies revolts, en els que som tractats com bestiar de la colònia. P
Però sobretot que sàpiga Sepharad que en la independència de Catalunya no només ens hi va el cor, ens hi va la vida. Perquè com deia el president Macià, què és d’una vida sense dignitat! I ja s’han travessat totes les línies vermelles imaginables i inimaginables.
Sàpigues, Sepharad, que ja ens hem separat de tu, que la revolució catalana és imparable i se t'endurà pel davant. Som lluny de tu Sepharad. Ja només ets un vague record, un trist malson. Ara ja senzillament ets una ombra grotesca, que deixes anar els darrers espasmes en forma de requeriments, diligències i confiscacions. No fas cap por, bèstia immunda. I per això ja podem mirar-te als ulls, sense acotar el cap, sense desviar la mirada, i dir-te: treu les teves urpes de les nostres urnes!
Tinc un enorme, creixent i volcànic emprenyament, enuig i cabreig. I més ganes que mai de decidir, d’arribar fins al final i de votar l'1-O. Les contragaranties que està utilitzant l'estat espanyol han fet bones les garanties catalanes. Ara sí que ja és irrenunciable posar un vot a una urna l'1-O, perquè ja no és tan sols un referèndum vinculant, anar-hi és el mínim respecte que ens devem a nostres mateixos. Tinc un vot i no tindré por a utilitzar-lo, com van dir aleshores els meus amics Ganyet i Calvís, i com tornen a dir aquests dies. Exactament.
I que sàpiga Sepharad que els homes no poden ser si no són lliures, que no renunciarem a res, que hi hem estat, hi som i hi serem, que estem més decidits que mai, que el “problema” es la solució, l’única possible, l'exercici del dret d'autodeterminació del poble de Catalunya. Hem baixat -per fi- de la roda on rodàvem sense parar. Ara ja només ens cal obrir la porta de la gàbia. A cada insult, més campanya; a cada amenaça, més democràcia; a cada multa, més actes; a cada querella, més suport. I és que Sepharad ha de saber que els catalans no podem ser si no votem l'1-O, que la nostra gratitud per tots els qui s’estan deixant la pell per aconseguir-ho és infinita, al president, al govern, a les forces que impulsen el bloc democràtic a favor de la consulta, als diputats que hi han votat a favor, als alcaldes!, (que important l'AMI!), a la valentia dels dels ajuntaments catalans que senzillament han estat conseqüents amb el mandat de la terra, a tots els funcionaris que són al seu lloc. I amb ells, i per ells, als voluntaris, a l’ANC i Òmnium, i a tota la societat civil compromesa. A tots, moltes gràcies.
Estem veient, i ha de saber-ho Sepharad, com es belluga tota la fauna pútrida que es mou en les clavegueres de l’estat impropi insultant i amenaçant i utilitzant tots els ressorts de l'Estat franquista que es mantenia intacte darrere la façana de cartró pedra del règim del 78. I que ens riem de la por amb la que ens pretenen acovardir i que la ironia campa pels descosits arreu, perquè no hi ha una altra manera de com recordar sempre aquests dies revolts, en els que som tractats com bestiar de la colònia. P
Però sobretot que sàpiga Sepharad que en la independència de Catalunya no només ens hi va el cor, ens hi va la vida. Perquè com deia el president Macià, què és d’una vida sense dignitat! I ja s’han travessat totes les línies vermelles imaginables i inimaginables.
Sàpigues, Sepharad, que ja ens hem separat de tu, que la revolució catalana és imparable i se t'endurà pel davant. Som lluny de tu Sepharad. Ja només ets un vague record, un trist malson. Ara ja senzillament ets una ombra grotesca, que deixes anar els darrers espasmes en forma de requeriments, diligències i confiscacions. No fas cap por, bèstia immunda. I per això ja podem mirar-te als ulls, sense acotar el cap, sense desviar la mirada, i dir-te: treu les teves urpes de les nostres urnes!