"En biologia res no té sentit si no és a la llum de l'evolució". L'axioma va ser establert per Theodosius Dobszhansky, un dels fundadors de la biologia sintètica, disciplina que en la dècada de 1940 va relacionar el darwinisme amb les lleis de la genètica: les mutacions dels gens ofereixen variació i l'entorn, selecciona. Amb aquesta síntesi, el coneixement sobre el funcionament dels organismes va créixer de manera espectacular i es va obrir una porta per a esbrinar el nostre passat.
Fins fa poc, el passat de la nostra espècie era desvetllat per paleoantropòlegs estudiant fòssils, i arqueòlegs, altres restes materials. Ara, la història de les poblacions humanes es pot traçar segons la distribució geogràfica dels nostres gens. La "història i geografia dels nostres gens" es va poder desenvolupar, com tota la genòmica, per les noves tècniques de seqüenciació i els potents ordinadors que les comparen.
Les semblances i diferències entre les seqüències genètiques de dues poblacions permeten saber quant fa que es van separar, ja que es coneix el temps que necessita una variació genètica per establir-se. S'ha determinat així que l'origen dels humans moderns va tenir lloc fa uns cent mil anys a Àfrica (en aquest continent és on hi ha més diversitat), que els nostres ancestres van sortir probablement cap al Pròxim Orient fa uns vuitanta mil anys i que els europeus ens vam separar dels asiàtics fa uns seixanta mil.
En comparar fòssils humans amb poblacions actuals s'ha detectat que el genoma humà conté traces d'informació d'avantpassats extingits, com ara neandertals o denissovars. La seqüencia genètica d'aquests dos grups va ser determinada a partir de l'anàlisi de restes fòssils. Ara, des de l'Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC), s'ha publicat un estudi fet sobre poblacions asiàtiques actuals en el qual es prediu l'existència d'un grup arcaic d'humans del sud-est asiàtic que fins ara no havia estat descrit. Anem a pams.
A les illes Andaman, al golf de Bengala, s'hi va desenvolupar una població de baixa estatura, pell fosca, i cabells negres i arrissats. Per això, a finals del segle XIX s'havia especulat que podien ser descendents, com els negritos de Filipines i els primers pobladors d'Austràlia i Papua, d'un grup de pigmeus que haguessin sortit d'Àfrica en una primera onada en direcció Àsia. Però això s'ha descartat: els andamanesos pertanyen a la mateixa branca que indis, australians, papuans i pobladors de l'est d'Àsia. Entre ells s'assemblen molt més que als europeus.
Hi ha, però, una diferència entre andamanesos, indis, papuans i australians, d'una banda; i els pobladors de l'est d'Àsia, de l'altra. I aquesta diferència només es pot explicar acceptant l'existència d'un grup arcaic d'humans que n'era portador. Sense cròniques històriques ni restes fòssils, des de la genètica dels canaris actuals podríem deduir l'existència dels guanxes. És aquesta mateixa situació: com no s'han pogut atribuir a cap altre grup, les seqüències genètiques compartides entre andamanesos, indis, papuans i australians permeten predir l'existència d'una població arcaica asiàtica (i molt anterior a la guanxe).
La talla menuda dels andamanesos cal atribuir-la al fet de desenvolupar-se en les illes i no que els primers pobladors fossin menuts: és fruit de la selecció natural. En aquell entorn selvàtic i aïllat, els individus més petits van ser afavorits i van tenir més èxit reproductiu; així, els seus descendents eren cada cop més menuts. En les illes, on hi ha menys diversitat animal i hi solen faltar depredadors, és comuna la variació de la mesura. Pensem en miotragus, la petita cabreta mallorquina, o en l'elefant nan de Sicília, ambdós extingits. O en casos de gegantisme, com el dodo a Maurici, les tortugues a Galápagos i Seychelles, o els llangardaixos gegants de Canàries. Per a desvetllar més informació sobre aquest nou avantpassat conegut, caldrà identificar les restes fòssils a partir de les quals se'n podrà, potser, seqüenciar el genoma complet.
Fins fa poc, el passat de la nostra espècie era desvetllat per paleoantropòlegs estudiant fòssils, i arqueòlegs, altres restes materials. Ara, la història de les poblacions humanes es pot traçar segons la distribució geogràfica dels nostres gens. La "història i geografia dels nostres gens" es va poder desenvolupar, com tota la genòmica, per les noves tècniques de seqüenciació i els potents ordinadors que les comparen.
Les semblances i diferències entre les seqüències genètiques de dues poblacions permeten saber quant fa que es van separar, ja que es coneix el temps que necessita una variació genètica per establir-se. S'ha determinat així que l'origen dels humans moderns va tenir lloc fa uns cent mil anys a Àfrica (en aquest continent és on hi ha més diversitat), que els nostres ancestres van sortir probablement cap al Pròxim Orient fa uns vuitanta mil anys i que els europeus ens vam separar dels asiàtics fa uns seixanta mil.
En comparar fòssils humans amb poblacions actuals s'ha detectat que el genoma humà conté traces d'informació d'avantpassats extingits, com ara neandertals o denissovars. La seqüencia genètica d'aquests dos grups va ser determinada a partir de l'anàlisi de restes fòssils. Ara, des de l'Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC), s'ha publicat un estudi fet sobre poblacions asiàtiques actuals en el qual es prediu l'existència d'un grup arcaic d'humans del sud-est asiàtic que fins ara no havia estat descrit. Anem a pams.
A les illes Andaman, al golf de Bengala, s'hi va desenvolupar una població de baixa estatura, pell fosca, i cabells negres i arrissats. Per això, a finals del segle XIX s'havia especulat que podien ser descendents, com els negritos de Filipines i els primers pobladors d'Austràlia i Papua, d'un grup de pigmeus que haguessin sortit d'Àfrica en una primera onada en direcció Àsia. Però això s'ha descartat: els andamanesos pertanyen a la mateixa branca que indis, australians, papuans i pobladors de l'est d'Àsia. Entre ells s'assemblen molt més que als europeus.
Hi ha, però, una diferència entre andamanesos, indis, papuans i australians, d'una banda; i els pobladors de l'est d'Àsia, de l'altra. I aquesta diferència només es pot explicar acceptant l'existència d'un grup arcaic d'humans que n'era portador. Sense cròniques històriques ni restes fòssils, des de la genètica dels canaris actuals podríem deduir l'existència dels guanxes. És aquesta mateixa situació: com no s'han pogut atribuir a cap altre grup, les seqüències genètiques compartides entre andamanesos, indis, papuans i australians permeten predir l'existència d'una població arcaica asiàtica (i molt anterior a la guanxe).
La talla menuda dels andamanesos cal atribuir-la al fet de desenvolupar-se en les illes i no que els primers pobladors fossin menuts: és fruit de la selecció natural. En aquell entorn selvàtic i aïllat, els individus més petits van ser afavorits i van tenir més èxit reproductiu; així, els seus descendents eren cada cop més menuts. En les illes, on hi ha menys diversitat animal i hi solen faltar depredadors, és comuna la variació de la mesura. Pensem en miotragus, la petita cabreta mallorquina, o en l'elefant nan de Sicília, ambdós extingits. O en casos de gegantisme, com el dodo a Maurici, les tortugues a Galápagos i Seychelles, o els llangardaixos gegants de Canàries. Per a desvetllar més informació sobre aquest nou avantpassat conegut, caldrà identificar les restes fòssils a partir de les quals se'n podrà, potser, seqüenciar el genoma complet.