En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l'advertia que: “si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la”. És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia.
Catalunya viu aguantant la respiració des del dia 1 d'octubre. En aquest país ha passat de tot en una setmana: milers de compatriotes han estat colpejats, arrossegats, atonyinats i disparats per votar; gairebé 3 milions de catalans, en un ambient de terror policial, haurien participat al referèndum, però només s'han pogut comptabilitzar 2,2 milions de vots (la resta han estat robats, requisats o no es van poder emetre per tenir els col.legis tancats o destruïts); s'ha fet una vaga general de protesta i mai tants catalans no han sortit al carrer per protestar contra la violència i el vandalisme de la policia i la guàrdia civil; i ahir, milers d'espanyols arribats sota els efectes de l'"A por ellos!", conjuntament amb molts catalans, desfilaven per la Via Laietana no només aplaudint la repressió sinó demanant-ne més, fins a la presó, per als politics electes que senzillament han complert amb el mandat democràtic que tenien.
De tot això surt una sola conclusió: la independència ha guanyat, som majoria i tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. La causa justa de la secessió, guanyada a les urnes i reafirmada per la violència emprada contra la població civil indefensa s'ha de proclamar demà. I coneixem els obstacles immensos que s'interposaran, però també som conscients com mai de la nostra força. El món, d'altra banda, està esperant el que qualsevol amb sentit comú esperaria d'un poble que ha viscut el mateix que nosaltres aquesta setmana: que proclamem la independència.
Han estat anys d’un trasbals immens, de declaracions de sobirania, desconnexions i de fulls de rutes, del treball esplèndid, rigorós i imprescindible de tantes associacions i fundacions que ens han fornit d’arguments, dades i informació per a defensar les avantatges de la independència; temps de manifestacions històriques, de lleis i de decrets, de querelles i multes. Tot s'ha provocat per un empoderament ciutadà que ha canviat les regles del joc. D’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. De riure i d’alegria. De dolor i de pena, també, davant de la violència que hem patit -física i verbal. Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, fins a la majoria.
No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya. I demà, hi arribarem. La Renaixença serà completa. I per això, per tot el que hem viscut, per tot el que viurem, la declaració d'independència dona grandesa a aquest poble nostre i és, sobretot, una declaració d’esperança.
Catalunya viu aguantant la respiració des del dia 1 d'octubre. En aquest país ha passat de tot en una setmana: milers de compatriotes han estat colpejats, arrossegats, atonyinats i disparats per votar; gairebé 3 milions de catalans, en un ambient de terror policial, haurien participat al referèndum, però només s'han pogut comptabilitzar 2,2 milions de vots (la resta han estat robats, requisats o no es van poder emetre per tenir els col.legis tancats o destruïts); s'ha fet una vaga general de protesta i mai tants catalans no han sortit al carrer per protestar contra la violència i el vandalisme de la policia i la guàrdia civil; i ahir, milers d'espanyols arribats sota els efectes de l'"A por ellos!", conjuntament amb molts catalans, desfilaven per la Via Laietana no només aplaudint la repressió sinó demanant-ne més, fins a la presó, per als politics electes que senzillament han complert amb el mandat democràtic que tenien.
De tot això surt una sola conclusió: la independència ha guanyat, som majoria i tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. La causa justa de la secessió, guanyada a les urnes i reafirmada per la violència emprada contra la població civil indefensa s'ha de proclamar demà. I coneixem els obstacles immensos que s'interposaran, però també som conscients com mai de la nostra força. El món, d'altra banda, està esperant el que qualsevol amb sentit comú esperaria d'un poble que ha viscut el mateix que nosaltres aquesta setmana: que proclamem la independència.
Han estat anys d’un trasbals immens, de declaracions de sobirania, desconnexions i de fulls de rutes, del treball esplèndid, rigorós i imprescindible de tantes associacions i fundacions que ens han fornit d’arguments, dades i informació per a defensar les avantatges de la independència; temps de manifestacions històriques, de lleis i de decrets, de querelles i multes. Tot s'ha provocat per un empoderament ciutadà que ha canviat les regles del joc. D’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. De riure i d’alegria. De dolor i de pena, també, davant de la violència que hem patit -física i verbal. Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, fins a la majoria.
No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya. I demà, hi arribarem. La Renaixença serà completa. I per això, per tot el que hem viscut, per tot el que viurem, la declaració d'independència dona grandesa a aquest poble nostre i és, sobretot, una declaració d’esperança.