Ahir vaig sentir en directe l'al·locució de Lluís Puig a Terrassa després de nou anys de desterrament. Amb la veu entretallada i certa disposició a l'èpica, l'exconseller va resumir el retorn amb una metàfora esportiva: “Avui Catalunya guanya per 2 a 0 a l'estat espanyol”. El primer derrotat seria el mateix Estat, que ha trigat gairebé una dècada a fer el que podria haver fet el 2017. El segon derrotat seria la judicatura, els marchenas, llarenas, garcías-castellón i altres nois del munt.
Lee aquí el artículo de Jonathan Martínez en castellano.
Tanmateix, no queda tan clar que els togats hagin sortit malparats d'aquest molest. Alguns han fet i desfet al seu gust, han jugat amb vides alienes i han promogut interpretacions partidistes de lleis també partidistes. La derrota consisteix, si de cas, que el Tribunal Suprem ha donat el seu braç a tòrcer entre paraules gruixudes contra el Tribunal Constitucional. Progressistes contra conservadors: el marc mesquí que delimita l'aplicació de la llei a Espanya.
El mateix Puig reconeix que la victòria de l'amnistia és incompleta, ja que encara hi ha un centenar de persones a l'espera. Així de multitudinària va ser l'ofensiva penal. És natural que l'eufòria doni lloc a l'optimisme independentista, però seria ingenu oblidar el paper pedagògic de la repressió contra l'1-O: l'objectiu no era només avortar un procés democràtic, sinó mostrar a altres moviments de masses els límits estrets de l'anomenat Estat de dret. Els qui ostenten i usen el monopoli de la violència poden anotar-se aquí un punt a favor.
El que sí que ha sortit malmès és la reputació de la judicatura, almenys davant d'aquells que encara confien a cegues en les garanties absolutes de l'Estat liberal. El nyap judicial contra la llei de néts ha deixat sense dret a vot milers de ciutadans la nacionalitat dels quals ningú posa en dubte. Estranya democràcia que prohibeix o castiga el vot. Alguns juristes consideren que encara és possible portar un nou recurs al Constitucional. Visqui l'esperança.
Mentrestant, el PP i Vox desfullen la margarida electoral amb els ulls posats al Senat. Somien els conservadors a menjar-se els tres cinquens de la cambra i exercir sobre el Constitucional l'influx que ja exerceixen sobre el Suprem. “Controlant la Sala Segona des del darrere”, escrivia fa vuit anys Ignacio Cosidó en un WhatsApp traïdor que ens diu un parell de coses sobre la imparcialitat de la Justícia.
Puig ha tornat, però en queden altres per tornar. L'amnistia està en vigor, però continua inacabada. El 29 de novembre sabrem, entre altres coses, si tornem al punt de partida, aquell 2017 en què el PP governava a pal net i no hi havia aspecte de resolució. És el mal de les victòries temporals. Que són fàcilment reversibles.