Fa 20 anys que vaig poder exercir per primera vegada el meu dret a vot. De llavors ençà, he observat una fluctuació en l'esperança dipositada en el vot. Marcaria 3 moments en els quals vaig percebre (sí, això els opinadors ja ho fem, prenem l'entorn com a metonímia de la realitat) certa il·lusió en la suposada esquerra de l'electorat. Cronològicament: Les eleccions que guanya Zapatero el 2004, la victòria de Colau a Barcelona i el període que va del 27S a l'1-O a Catalunya.
Són tres moments en què una part de l'electorat percebia que alguna cosa podia canviar. Conclusió ràpida i genèrica: el sistema és duríssim. Tampoc crec que Zapatero volgués canviar massa res (no tinc ni esma analític en aquest cas), no sé quina proposta "macro" tenia l'equip de Colau. Però sí que crec, encara, que el moviment independentista ha de ser una esmena general contra les maneres d'exercir el poder que hem viscut a la Catalunya de finals del segle XX. Allò que popularment anomenem amb una paraula gastada i manllevada com poques en política: El canvi.
Ens trobem en un període electoral intensíssim. És "la rave de la democràcia" que diu Míriam Hatibi. Una festa non-stop gairebé psicotròpica. Amb presos polítics, exiliats, amb gairebé 1.000 represaliats per via judicial, amb un esforç d'activisme ingent i absolutament transversal. I tanmateix l'independentisme, en el seu vessant de política representativa sembla estar en un moment d'impàs.
Esquerra Republicana sembla decidida a assentar-se com a partit de gestió mentre espera la sortida de presó (o un pas cap a algun lloc) del seu líder, l'Oriol Junqueras. L'espai homogènic convergent ha esclatat en molts bocins que no acabo d'albirar com es reagruparan. I la CUP ha assistit a dos fets molt importants (la decisió de Poble Lliure i Pirates de presentar-se a les legislatives espanyoles i la denúncia de Mireia Boya) que han decidit pair de portes endins.
Aquesta situació fa que el seu electorat estigui una mica com dient: "Ei! Estem aquí! Quan decidiu què voleu fer, ja avisareu". Quant de temps durarà això? Apareixerà una nova opció (encara una altra!?) que tingui una estratègia més clara a ulls dels votants i que signifiqui un canvi en el paradigma actual? No ho sé.
Un amic em deia aquesta setmana: "Mira, a les espanyoles segurament acabaré votant tal, a les municipals sense moltes ganes, però suposo que votaré aquella opció... però, i a les eleccions al Parlament?! Que no les convoquin què no en tinc ni idea!". Aquest és el grau d'entusiasme que palpo.
Jo no dic que els dos partits al govern de Catalunya no tinguin una estratègia per arribar a la independència. Simplement no m'arriba de forma clara. Potser no escolto amb prou atenció. El problema rau, com sempre, en imaginar com és aquest país diferent del que coneixem i explicar-lo amb claredat.
El que sí que tinc clar és que n'estic fins al capdamunt de discutir en el marc mental dels partits nacionalistes espanyols. Els 4 poders a Espanya són un de sol i tenen clar que l'invent aquest de les autonomies ha fallat. El seu pla és evident: recentralització, eliminació de la diferència, folklorització dels pobles d'Espanya, blanquejament de la transició i tal dia farà un any.
La qüestió és: què farem els que volem un exercici vinculant del dret a l'autodeterminació? S'ha de tornar a la mobilització per pressionar les nostres institucions? Es pot fer la independència des del Parlament i la Generalitat autonòmica? La renovació de lideratges que havíem vist en 10 anys, s'ha d'aturar per respecte a les seves situacions personals? Només estan esperant una sentència més que previsible per moure fitxa?
Tinc més preguntes que respostes. Però sí que tinc una certesa: L'exercici del dret a l'autodeterminació és inevitable. I també una intuïció: Quan PSC i Podemos diuen coses com "si arriben al 65%", "si hi ha un 80% que.." és que tenen clar que aquesta partida, a Catalunya, la tenen perduda. Perquè la població catalana ha decidit que vol el canvi.
Són tres moments en què una part de l'electorat percebia que alguna cosa podia canviar. Conclusió ràpida i genèrica: el sistema és duríssim. Tampoc crec que Zapatero volgués canviar massa res (no tinc ni esma analític en aquest cas), no sé quina proposta "macro" tenia l'equip de Colau. Però sí que crec, encara, que el moviment independentista ha de ser una esmena general contra les maneres d'exercir el poder que hem viscut a la Catalunya de finals del segle XX. Allò que popularment anomenem amb una paraula gastada i manllevada com poques en política: El canvi.
Ens trobem en un període electoral intensíssim. És "la rave de la democràcia" que diu Míriam Hatibi. Una festa non-stop gairebé psicotròpica. Amb presos polítics, exiliats, amb gairebé 1.000 represaliats per via judicial, amb un esforç d'activisme ingent i absolutament transversal. I tanmateix l'independentisme, en el seu vessant de política representativa sembla estar en un moment d'impàs.
Esquerra Republicana sembla decidida a assentar-se com a partit de gestió mentre espera la sortida de presó (o un pas cap a algun lloc) del seu líder, l'Oriol Junqueras. L'espai homogènic convergent ha esclatat en molts bocins que no acabo d'albirar com es reagruparan. I la CUP ha assistit a dos fets molt importants (la decisió de Poble Lliure i Pirates de presentar-se a les legislatives espanyoles i la denúncia de Mireia Boya) que han decidit pair de portes endins.
Aquesta situació fa que el seu electorat estigui una mica com dient: "Ei! Estem aquí! Quan decidiu què voleu fer, ja avisareu". Quant de temps durarà això? Apareixerà una nova opció (encara una altra!?) que tingui una estratègia més clara a ulls dels votants i que signifiqui un canvi en el paradigma actual? No ho sé.
Un amic em deia aquesta setmana: "Mira, a les espanyoles segurament acabaré votant tal, a les municipals sense moltes ganes, però suposo que votaré aquella opció... però, i a les eleccions al Parlament?! Que no les convoquin què no en tinc ni idea!". Aquest és el grau d'entusiasme que palpo.
Jo no dic que els dos partits al govern de Catalunya no tinguin una estratègia per arribar a la independència. Simplement no m'arriba de forma clara. Potser no escolto amb prou atenció. El problema rau, com sempre, en imaginar com és aquest país diferent del que coneixem i explicar-lo amb claredat.
El que sí que tinc clar és que n'estic fins al capdamunt de discutir en el marc mental dels partits nacionalistes espanyols. Els 4 poders a Espanya són un de sol i tenen clar que l'invent aquest de les autonomies ha fallat. El seu pla és evident: recentralització, eliminació de la diferència, folklorització dels pobles d'Espanya, blanquejament de la transició i tal dia farà un any.
La qüestió és: què farem els que volem un exercici vinculant del dret a l'autodeterminació? S'ha de tornar a la mobilització per pressionar les nostres institucions? Es pot fer la independència des del Parlament i la Generalitat autonòmica? La renovació de lideratges que havíem vist en 10 anys, s'ha d'aturar per respecte a les seves situacions personals? Només estan esperant una sentència més que previsible per moure fitxa?
Tinc més preguntes que respostes. Però sí que tinc una certesa: L'exercici del dret a l'autodeterminació és inevitable. I també una intuïció: Quan PSC i Podemos diuen coses com "si arriben al 65%", "si hi ha un 80% que.." és que tenen clar que aquesta partida, a Catalunya, la tenen perduda. Perquè la població catalana ha decidit que vol el canvi.