No dic que la major part d'espanyols pensi com VOX, encara que no els voti: dic que el cervell té una part que tots coneixem, que tots desconeixem, i que obeeix al pòsit cultural forjat durant segles. També ens passa als catalans, que el nostre subconscient ens repeteix que sempre perdem les batalles, i quan arriba l'hora de la veritat ens adonem que no hem après a guanyar. A sentir-nos bé guanyant, vull dir. No ens hi trobem còmodes, volem guanyar a l'estil Guardiola, si no és bonic i lluminós i elegant no volem la copa: preferim perdre-la i acusar l'àrbitre, o la terrible falta d'aquell animal del Madrid.
Això ens aflora inconscientment, subconscientment, per una sedimentació de derrotes que ens fa creure que guanyar és una cosa obscena. Sobretot perquè no volem ser mals guanyadors, com ho hem observat sempre en els nostres veïns.
El subconscient espanyol, i ara parlo molt en general, té un petit grill de VOX amagat. Una veu que li diu que ja t'ho deia, que això de les autonomies era un invent perillós. I que es comença amb permissivitat a les fronteres i s'acaba perdent llocs de treball per culpa dels immigrants. Compte: que sigui la veu del subconscient no vol dir que només digui ximpleries, sinó que beu d'una certa experiència.
Espanya té experiència amb els catalans: i tenen raó, cada vegada que des del 1714 a Catalunya se li concedeix certa autonomia (en forma de Mancomunitat o de Generalitat) sempre acaba havent-hi més reclamacions, més gana, més greuges, més aspiracions. Però si ho va teoritzar Prat de la Riba al començament de tot, home, però si jo ja us ho deia, que fins que tinguin un estat no pararan.
I no els falta raó. I davant d'això hi ha un gran consens a Espanya, a esquerra i dreta, i això només s'explica perquè el subconscient no falla: són molts anys plens d'afanys. Saben per on no poden passar i, de forma quasi automàtica i preventiva, se'ls activa el mecanisme repressor. Només era qüestió de temps que sortís "el partit del subconscient", altrament dit "el monstre".
El monstre no portava adormit 40 anys, sinó camuflat entre nosaltres, vestit d'incògnit, de secreta. El monstre residia al pis de cada dona maltractada, allò que en dèiem la plaga, i rere cada agressió homòfoba. El monstre es va posar a treure llaços grocs i a atonyinar independentistes, i va sortir de la boca d'aquella diputada quan va parlar dels polls de Podemos.
El monstre és Casado recordant (i avisant) sobre l'afusellament de Companys, és el 155 aplicat de forma discrecional (feia molt de temps que desitjaven suspendre l'autonomia catalana, i encara ho desitgen), i també són les presons preventives sense judici per als líders catalans. No és estrany que diguin que Catalunya ha despertat el monstre, perquè certament el que desitja Catalunya representa la seva antítesi. Però si som justos hem de dir que qui de debò va despertar el monstre va ser Aznar, ofegant tota perspectiva de millora de l'autogovern o d'entesa, i aleshores va ser quan qui va despertar fou Catalunya. Que també té el seu subconscient. Que també té els seus mecanismes.
El problema del monstre és que no pot fugir de la seva pròpia naturalesa, i que el marit no pot viure sense aquella dona que és seva i només seva. El problema del monstre és que necessita ser el monstre que és, o es mor. I, ara que n'ha agafat consciència, costarà encara més de gestionar la seva agressivitat. Però no oblidem que això que estem vivint, i que aflora ja impúdicament en forma de VOX però que ja existia abans, no deixa de ser l'espasme adolorit d'una bèstia ferida. Un drac ferit de mort, un país que ja només sap mantenir-se "unit" a través de l'autoritarisme més ranci. Era de suposar que, si li clavàvem la llança on fa més mal, reaccionaria amb violència.
El que em preocupa no és això: el que em preocupa és que nosaltres també hem obert la nostra capsa de Pandora i hem alliberat els nostres fantasmes, i que és impossible tornar-nos a ficar dins del Fossar de les Moreres com si no hagués passat res. El que em preocupa és que, mentre el monstre va llençant foc, nosaltres encara no sapiguem com alliberar la princesa.
Dona tota la sensació que, simultàniament a les sentències, alguns pretenguin que sigui Pedro Sánchez qui ens presenti la rosa brollada del ventre, en forma de proposta reformista general. Ja ho dic ara: els nostres fantasmes interiors no compraran aquesta idea. Missatge per als suposats "moderats" de cada partit: no vam sortir a defensar les escoles l'1-O per a obtenir llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. La vaga de fam de Sànchez i Turull (i ara de Forn i Rull) no va d'això, evidentment, i per si sola ja ha fet reaccionar el TC amb rapidesa. Per tant queda clar que, mentre Espanya (i els seus jutges) ensopeguen amb si mateixa i amb el seu subconscient, cal ensenyar de nou les urpes. Plantar cara, preparar allò que no vam preparar prou, publicar la DUI al DOGC i treure la gent al carrer. Que s'adonin que ells són els veritables ostatges. Que ells són el seu veritable monstre, el seu pitjor enemic. Que VOX deixi en evidència el subconscient de Cs i PP, com ja està fent, prenent-los l'essència i els vots. Que tot Europa vegi amb claredat el problema, i que la rosa del PSOE no aporta cap solució. Que recordin que, tal com vam fer una ferida mortal, quan hagin tret tot el foc pels queixals podem fer-ne una de nova. I aquesta ha de ser definitiva.
Això ens aflora inconscientment, subconscientment, per una sedimentació de derrotes que ens fa creure que guanyar és una cosa obscena. Sobretot perquè no volem ser mals guanyadors, com ho hem observat sempre en els nostres veïns.
El subconscient espanyol, i ara parlo molt en general, té un petit grill de VOX amagat. Una veu que li diu que ja t'ho deia, que això de les autonomies era un invent perillós. I que es comença amb permissivitat a les fronteres i s'acaba perdent llocs de treball per culpa dels immigrants. Compte: que sigui la veu del subconscient no vol dir que només digui ximpleries, sinó que beu d'una certa experiència.
Espanya té experiència amb els catalans: i tenen raó, cada vegada que des del 1714 a Catalunya se li concedeix certa autonomia (en forma de Mancomunitat o de Generalitat) sempre acaba havent-hi més reclamacions, més gana, més greuges, més aspiracions. Però si ho va teoritzar Prat de la Riba al començament de tot, home, però si jo ja us ho deia, que fins que tinguin un estat no pararan.
I no els falta raó. I davant d'això hi ha un gran consens a Espanya, a esquerra i dreta, i això només s'explica perquè el subconscient no falla: són molts anys plens d'afanys. Saben per on no poden passar i, de forma quasi automàtica i preventiva, se'ls activa el mecanisme repressor. Només era qüestió de temps que sortís "el partit del subconscient", altrament dit "el monstre".
El monstre no portava adormit 40 anys, sinó camuflat entre nosaltres, vestit d'incògnit, de secreta. El monstre residia al pis de cada dona maltractada, allò que en dèiem la plaga, i rere cada agressió homòfoba. El monstre es va posar a treure llaços grocs i a atonyinar independentistes, i va sortir de la boca d'aquella diputada quan va parlar dels polls de Podemos.
El monstre és Casado recordant (i avisant) sobre l'afusellament de Companys, és el 155 aplicat de forma discrecional (feia molt de temps que desitjaven suspendre l'autonomia catalana, i encara ho desitgen), i també són les presons preventives sense judici per als líders catalans. No és estrany que diguin que Catalunya ha despertat el monstre, perquè certament el que desitja Catalunya representa la seva antítesi. Però si som justos hem de dir que qui de debò va despertar el monstre va ser Aznar, ofegant tota perspectiva de millora de l'autogovern o d'entesa, i aleshores va ser quan qui va despertar fou Catalunya. Que també té el seu subconscient. Que també té els seus mecanismes.
El problema del monstre és que no pot fugir de la seva pròpia naturalesa, i que el marit no pot viure sense aquella dona que és seva i només seva. El problema del monstre és que necessita ser el monstre que és, o es mor. I, ara que n'ha agafat consciència, costarà encara més de gestionar la seva agressivitat. Però no oblidem que això que estem vivint, i que aflora ja impúdicament en forma de VOX però que ja existia abans, no deixa de ser l'espasme adolorit d'una bèstia ferida. Un drac ferit de mort, un país que ja només sap mantenir-se "unit" a través de l'autoritarisme més ranci. Era de suposar que, si li clavàvem la llança on fa més mal, reaccionaria amb violència.
El que em preocupa no és això: el que em preocupa és que nosaltres també hem obert la nostra capsa de Pandora i hem alliberat els nostres fantasmes, i que és impossible tornar-nos a ficar dins del Fossar de les Moreres com si no hagués passat res. El que em preocupa és que, mentre el monstre va llençant foc, nosaltres encara no sapiguem com alliberar la princesa.
Dona tota la sensació que, simultàniament a les sentències, alguns pretenguin que sigui Pedro Sánchez qui ens presenti la rosa brollada del ventre, en forma de proposta reformista general. Ja ho dic ara: els nostres fantasmes interiors no compraran aquesta idea. Missatge per als suposats "moderats" de cada partit: no vam sortir a defensar les escoles l'1-O per a obtenir llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. La vaga de fam de Sànchez i Turull (i ara de Forn i Rull) no va d'això, evidentment, i per si sola ja ha fet reaccionar el TC amb rapidesa. Per tant queda clar que, mentre Espanya (i els seus jutges) ensopeguen amb si mateixa i amb el seu subconscient, cal ensenyar de nou les urpes. Plantar cara, preparar allò que no vam preparar prou, publicar la DUI al DOGC i treure la gent al carrer. Que s'adonin que ells són els veritables ostatges. Que ells són el seu veritable monstre, el seu pitjor enemic. Que VOX deixi en evidència el subconscient de Cs i PP, com ja està fent, prenent-los l'essència i els vots. Que tot Europa vegi amb claredat el problema, i que la rosa del PSOE no aporta cap solució. Que recordin que, tal com vam fer una ferida mortal, quan hagin tret tot el foc pels queixals podem fer-ne una de nova. I aquesta ha de ser definitiva.