L’envelliment de la població a Catalunya és una de les més importants conquestes i, alhora, és un dels grans reptes. Les persones grans no poden ser excloses de cap dels àmbits de la societat per raó d’edat. La veu de les persones grans no pot estar silenciada i han de poder decidir la vida que volen.
A Catalunya un milió i mig de persones tenen 65 anys o més, el 19% de la població. El 5,8% de la població té 80 anys o més i 2.732 persones són centenàries. La població de 15 anys o més és d'1.188.000, el 14,6% de la població catalana, amb una natalitat de les més baixes del món. L’esperança de vida és de 83,6 anys, 86 anys en dones i 81,2 anys superior a la del 2019, després de la davallada amb la pandèmia. Catalunya se situa entre els valors més elevats als rànquings mundials d’esperança de vida. Les projeccions ens situen en un 24% de persones de 65 anys o més només en set anys i en un 30% l’any 2050.
L’augment dels anys de vida amb bona salut i la màxima autonomia personal possible són els grans objectius de les persones i caldria que la societat lideri el repte. Les dones viuen més anys però amb més anys de problemes crònics de salut. Hi ha una relació directa entre l’edat i augment de patologies cròniques.
L’envelliment cel·lular comporta pluripatologia. La senectut és una etapa de la vida que pot comportar un increment de malalties circulatòries, càncers, artrosi, osteoporosi, sarcopènia, demència, hipoacúsia, dèficit visual, entre molts altres grups de patologies. El 7,9 % de les persones de 65 anys o més tenen demència, i la més freqüent és l’Alzheimer, 116.183 persones; el 25% de les persones de 85 anys o més tenen demència. 250.190 persones grans a Catalunya tenen reconegut un grau de dependència.
La gran prioritat és empoderar les persones, les seves famílies i l’entorn per un envelliment sa, actiu, amb significat. Calen intervencions transversals amb les mateixes persones grans en totes les polítiques: socials, sanitàries, habitatge, urbanístiques, de mobilitat, tecnològiques, educatives, culturals, econòmiques i laborals. Les accions han de ser locals, nacionals, estatals i internacionals.
El sistema de Salut de Catalunya ha de potenciar la promoció de la salut al llarg de la vida per poder gaudir d’autonomia quan arribi la vellesa. La detecció precoç i tractament en fase aguda i crònica de les malalties esdevé el gran repte davant de la societat longeva. La recerca entorn de l’envelliment i les demències estan canviant i poden revolucionar la qualitat de vida de les persones grans.
Hi ha evidència científica que l’activitat física, l’alimentació saludable i la participació social són factors determinants per la millora de la salut, física i emocional, de les persones grans. Els factors genètics expliquen el 25% dels canvis de la salut de les persones grans i la resta són estils de vida, l’entorn mediambiental, social, cultural juntament amb l’accessibilitat d’un sistema social i sanitari de qualitat.
El gran repte social és escoltar i complir la voluntat de les persones entorn com volen viure la vellesa. La gran majoria volen viure a casa o en noves cases com unitats convivencials familiars. El nivell socioeconòmic, geogràfic, cultural o de sexe no poden ser motiu per decidir per ells. Una part important de subgrups de persones grans decideixen o s’estan organitzant pel present o pel futur.
Els serveis socials públics a Catalunya atorguen 245.461 prestacions, 56,3% vinculades a serveis (38.435 atenció residencial, 33.868 servei d'ajuda a domicili, 13.812 a centres de dia, 27.635 teleassistència) i 43,7% a prestacions econòmiques (107.822 a cuidadors familiars, 23.850 vinculades a serveis). 12.728 persones estan en llista d’espera per a residència i 4.177 per centre de dia.
La mirada i l’acció integrada social i sanitària és la gran transformació. Els recursos del sistema social han de créixer, repensar-se i abans reconèixer l’extraordinària importància dels mateixos. Els professionals del sector social han de ser reputats, formats, recolzat i ben remunerats en la seva funció d’acompanyament i de tenir cura de les persones.
Cap dels recursos socials per les persones grans han de desarrelar les persones i han de respondre a la seva voluntat en el moment o les decisions anticipades. El suport a domicili adaptat a cada persona i entorn i la xarxa comunitària són la prioritat. Les unitats de convivència residencial han de formar part de la xarxa comunitària i són i han de ser la casa de les persones. La soledat mata o emmalalteix l’ànima. La soledat a casa o soledat envoltada de persones o hiperconnectat a les xarxes, però sense vincles afectius és un signe dels temps actuals i no només de les persones grans.
Fa pocs dies, dins les conferències DIXIT, a la Universitat UVic-UCC, vàrem dialogar entorn en el llibre Vull viure a casa. La història de la Remedios, de Montserrat Vilaseca. Aquest ens relata la vida d’una persona gran, amb pocs recursos econòmics, en un pis no adaptat però que vol decidir fins al final com viure la seva vida i la mort. Només si sumem els recursos públics i fem xarxa comunitària ho aconseguirem. El llibre relata com l’acompanyament de voluntariat i de barri de la Comunitat de Sant’Egidio a Ciutat Vella de Barcelona va ajudar a la Remedios.
El repte de l’envelliment ha de ser una de les grans prioritats de país i interpel·la tothom. Deia Simone de Beauvoir. “Per tal que la vellesa no sigui una paròdia ridícula de la nostra existència anterior només hi ha una solució i és continuar perseguint els objectius fins que donin sentit a la nostra vida”.