20 anys de l'11-M: del tot és ETA a la nova amenaça global

Els atemptats de Madrid, utilitzats políticament pel PP, van evidenciar les mancances de l'Estat en la lluita contra el terrorisme i van forçar un canvi d'estratègia a l'hora d'abordar el fenomen del gihadisme

L'11-M va ser l'atemptat més greu a Europa
L'11-M va ser l'atemptat més greu a Europa | Europa Press
09 de març de 2024, 20:00
Actualitzat: 10 de març, 13:26h
Era un dijous al matí, hora punta, i els trens de Madrid anaven plens de gent que anava a treballar, com qualsevol altre dia. Aquell dia, una cèl·lula terrorista va deixar diverses motxilles amb explosius en quatre combois de Rodalies de Madrid, concretament a la línia que uneix les estacions d'Alcalá de Henares i Atocha. En només dos minuts, entre les 7.37 i les 7.39, hi va haver deu explosions en diversos trens. El resultat, 192 morts i milers de ferits. Aquest dilluns es compleixen 20 anys dels atemptats de l'11-M, un atac d'Al-Qaeda al cor de l'estat espanyol que va evidenciar les mancances en la lluita contra el terrorisme -fins aleshores centrada a combatre ETA- i que va obligar a una nova estratègia contra l'amenaça que suposava el gihadisme.

L'atemptat, el més mortífer comès en territori europeu, va commocionar l'estat espanyol. Espanya, que fins aleshores s'havia enfrontat a la banda ETA, encara activa l'any 2004, patia en primera persona un atac a gran escala a mans del terrorisme islamista. Els dos principals condemnats per la seva participació com a autors materials de l'atemptat van ser Jamal Zougam -que ja havia estat investigat prèviament pel jutge Baltasar Garzón- i Othman el Gnaoui. L'Audiència Nacional els va imposar més de 40.000 anys de presó. També va ser condemnat Emilio Trashorras a prop de 35.000 anys de presó, per facilitar els explosius a la cèl·lula terrorista. Fa pocs dies va demanar l'eutanàsia com a gest de protesta perquè, diu, no se l'està tractant bé al centre penitenciari.

L'atemptat va tenir una derivada política clara. El govern de José María Aznar el va utilitzar per atacar ETA, que no hi havia tingut res a veure, amb la connivència de la immensa majoria dels mitjans de comunicació. La comissió d'investigació sobre l'11-M que va fer el Congrés -que va servir, en bona part, per escenificar la picabaralla entre PP i PSOE, com lamenten alguns dels participants-, va certificar la utilització política per part d'Aznar d'aquell atac. De fet, fins 48 hores després de l'atac, la Moncloa encara assenyalava ETA malgrat que la Policia Nacional ja tenia evidències que no havia estat la banda independentista basca, i tot apuntava a Al-Qaeda. Les mentides del govern espanyol van facilitar, contra tot pronòstic, la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero, del PSOE.


 

L'error del tot és ETA

Precisament l'obsessió amb ETA va fer que l'Estat no s'adonés que en el seu territori començaven a proliferar grups que seguien les tesis de l'islamisme radical, aleshores liderat per Al-Qaeda, que feia menys de tres anys que havia comès l'atemptat de l'11-S a Nova York. "Espanya no parava prou atenció al terrorisme islamista. Tradicionalment, havia tingut bona relació amb els països àrabs, i la creença era que això, aquí, no passaria", explica Jofre Montoto, analista de seguretat expert en gihadisme, en declaracions a Nació. La prioritat de l'Estat era la qüestió territorial i la principal amenaça era ETA, que encara matava. Les característiques de l'atemptat de l'11-M van descartar, de bon principi, que l'independentisme basc hi estigués al darrere.

"El PP va mentir malgrat que la policia ja sabia, la mateixa tarda de l'atemptat, que no era ETA", recorda Emilio Olabarría, exdirigent del PNB i que va formar part de la comissió de l'11-M. Feia anys que ETA no utilitzava goma-2, l'explosiu que es va fer servir a Madrid, i en un dels vehicles utilitzats en la preparació de l'atemptat hi havia fragments de l'Alcorà. Un 11-M era complicat de preveure i va ser un cúmul d'errors, però 20 anys després s'ha constatat que Espanya no va dedicar prou recursos a la prevenció d'un atemptat islamista, perquè la prioritat era una altra. "Es robaven explosius i ningú en sabia res, no es feia seguiment de persones que havien estat a la presó i tenien contacte amb la cèl·lula, no hi havia prou traductors d'àrab...", recorda Montoto.

La poca especialització de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en el fenomen del gihadisme ajuda a entendre la manca de previsió davant d'un possible atemptat. Olabarria assenyala que les forces i cossos de seguretat de l'Estat no van saber veure que calia vigilar de prop els seus propis confidents. L'Estat no va fer cas de les advertències que arribaven de la CIA i el Mossad. El mateix jutge Garzón reconeixia, anys més tard, que la majoria dels terroristes de l'11-M havien estat investigats, alguns fins i tot havien tingut els telèfons punxats. Jamal Zougam, principal condemnat, era amic de membres d'Al-Qaeda. Tot plegat ajuda a entendre per què no es va poder impedir l'atemptat. L'11-M sí que va ser, però, un punt d'inflexió per preparar-se per al nou terrorisme internacional.
 

Una resposta per a una nova amenaça

"El drama és que s'ha d'avançar a cop d'atemptat", lamenta Montoto. Després de l'11-M, el Congrés constata que l'experiència en la lluita contra ETA "no és suficient" per combatre el terrorisme internacional i es comença a promoure una nova resposta a la nova amenaça. La comissió d'investigació constata que existeix un nou terrorisme d'arrel islamista radical i que Espanya és un "objectiu directe i preferent". "Es constata que l'amenaça és global i que cal aprofundir en la lluita preventiva contra el terrorisme", assenyala Jordi Jané, exconseller d'Interior i que va formar part de la comissió de l'11-M com a diputat de CiU. L'atemptat de Madrid contribueix a "un canvi de mentalitat global" i genera una certa "psicosi", en la línia també del que va passar després de l'11-S.

La comissió fa diverses propostes de millora, tant pel que fa a mesures preventives com en relació amb el control i traçabilitat dels explosius, o la seguretat en aeroports i trens. També es fan canvis en els protocols policials, per millorar la coordinació entre cossos espanyols i també amb policies europees. Es fan més actuacions preventives i es pren més consciència de l'alerta terrorista, una eina que s'estructura millor, i també es posa el focus en les anomenades "cèl·lules dorments", grups que viuen integrats en les societats occidentals i que s'activen quan reben una ordre des de l'exterior i es posa el focus en què passa dins de les mesquites. Per a Olabarría, però, les conclusions de la comissió van ser més aviat "genèriques" i amb poca traducció en l'ordenament jurídic.

Una de les prioritats després de l'11-M és la formació dels policies i la generació d'intel·ligència sobre el terrorisme. "S'ha hagut de fer tot un canvi de cultura", assenyala Montoto. Excepte les unitats més especialitzades, la gran majoria de policies no tenien coneixements sobre terrorisme gihadista, i per això s'ha hagut de fer formació per poder detectar individus radicalitzats o en procés de radicalització. Es crea també el Centre Nacional de Coordinació Antiterrorista (CNCA), que més endavant es convertirà en el Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), en què els Mossos només van poder entrar després del 17-A. També es millora l'atenció a les víctimes i sorgeixen organitzacions no tan polititzades ni vinculades al PP.
 

La recepta de l'11-M, superada

La recepta que s'adopta després de l'11-M ja ha quedat superada. El gihadisme ha canviat: Al-Qaeda ja no és la principal organització terrorista i el modus operandi també ha variat. "Al-Qaeda s'adona que la confrontació directa amb Occident la mata", explica Montoto. El grup va mutar arran de la invasió de l'Iraq i, ara, sobreviu en territoris molt petits. Estat Islàmic neix com una escissió d'Al-Qaeda encara més radical, en millora el missatge i aconsegueix arribar a joves. Estat Islàmic constata també que no es pot enfrontar a Occident i prefereix controlar territoris que no interessen a Europa o els Estats Units, en zones de l'Àfrica, al Sahel, al Caucas o a l'Orient Mitjà. "L'amenaça d'atemptat, però, es manté", avisa Montoto.

Perden força els atacs a gran escala -com l'11-S o l'11-M-, que requereixen una preparació i una logística important, i s'imposa el "llop solitari": individus radicalitzats a casa seva, a través d'internet que no cal ni tan sols que es proclamin seguidors d'Estat Islàmic, n'hi ha prou que agafin un ganivet o una furgoneta i surtin al carrer a cometre un atemptat, sigui per motius ideològics o personals. Per això es fan monitoratges de les xarxes -un canvi radical després de l'11-M, quan ja hi havia propaganda, i que ha anat guanyant pes- i sovint hi ha operacions antiterrorista. Ara, la preparació d'explosius està molt més controlada, tot i que hi poden haver escletxes, com en el cas del 17-A. Un atac que va evidenciar que, malgrat les millores en l'estratègia contra el terrorisme, el risc zero no existeix i sempre hi ha aspectes per millorar.

Arxivat a