31
de març
de
2017, 17:00
Actualitzat:
01
d'abril,
11:36h
" és l'exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya, una nació sense estat i, per tant, sense exèrcit". La descripció que Manuel Vázquez Montalbán va incloure el 1988 al llibre El delantero centro fue asesinado al atardecer explica en bona mesura el perquè del viacrucis judicial que el FC Barcelona ha patit des de la restitució de la democràcia. Des que Agustí Montal va abandonar la presidència del Barça tots els presidents de l’entitat sense excepció han passat -per mèrits propis la majoria de les vegades- davant d’un jutge. Nuñez, Gaspart, Laporta, Rosell i Bartomeu han afrontat processos judicials relacionats, o no, amb el club, igual que la majoria dels cracks blaugranes. De Schuster a Figo (per la seva etapa al Barça, no al Madrid), i d’Eto’o a Neymar passant, és clar, per Messi.
Un degoteig de casos que deixa estampes curioses. La mateixa portada que El País va publicar el 10 de maig de 1984 anunciant –fruit d’una filtració directa- la querella de la Fiscalia contra Jordi Pujol per Banca Catalana recollia en un faldó l’ordre de detenció que pesava contra Johan Cruyff per una suposada venda fraudulenta. Dos en un.
La contraposició d’aquest setge a la tranquil·litat del Real Madrid s’atribueix a la proximitat de la llotja del Bernabéu a les elits econòmiques, polítiques i administratives de l’Estat. El Barça, com a catalitzador de l’esperit subversiu del catalanisme, rivalitza amb un Real Madrid afecte a l’establishment. 30 anys després de la publicació del llibre de Montalbán –que també parlava de la corrupció a la Barcelona preolímpica- Barça i Madrid segueixen simbolitzant dues societats amb valors contraposats.
L’home que millor encarna aquesta connexió galàctica entre el Real Madrid, el poder de l’Estat i les empreses espanyoles és Florentino Pérez, un enginyer de camins que el 1986 aguantava la cartera de Miquel Roca als mítings del fallit Partido Reformista Democrático –primer i últim intent de CiU d’assaltar la política espanyola- i que va fer de l’adquisició de Construccions Padrós el primer graó de l’ascens al cel empresarial de la capital. El 2009 La Caixa li va concedir un aval de 57,3 milions d’euros per presentar-se a la presidència del Real Madrid. Una operació segura.
Florentino ha assegurat que la persecució de la fiscalia espanyola als suposats delictes fiscals comesos al club blaugrana contrasti sistemàticament –com va fer emergir Piqué amb les manifestacions d’aquesta setmana- amb el silenci administratiu davant els pecats del Real Madrid. Ell mateix va tenir al seu costat la Fiscalia en el penúltim procés judicial que ha afrontat en primera persona, fruit de la demanda d’un soci del Madrid contra el canvi dels estatuts del club (que va acabar arxivada), i les informacions sobre la contractació d’una empresa de la trama Púnica per millorar la imatge del club i llançar campanyes contra els seus rivals no han tingut, de moment, repercussions legals. Fa només quatre mesos un jutge de Madrid va prohibir a El Mundo que publiqués cap informació relacionada amb el suposat cas d’evasió fiscal de Cristiano Ronaldo, que segons els documents de Football Leaks ascendeix a 150 milions d’euros.
Pérez ha fet de la llotja del Bernabéu un teatre d’operacions del que té el control absolut. El president del Real Madrid –que en va ampliar la capacitat per passar de les 98 localitats de l’època de Ramón Calderón a les 375 actuals- rep i acomiada personalment els seus ostes. Al contrari dels box privats, disponibles per a empreses i particulars, aquestes entrades no es poden comprar, cal invitació directa del president o de la junta. L’espai de l'avantllotja –decorat amb parets de fusta d’on pengen les fotografies dels 11 equips que han guanyat la Champions pel club- disposa de dos bars i dues sales especials: la "del rei", reservada a altes personalitats, i una altra per a les directives dels equips rivals. L’engranatge funciona a través d’un servei de protocol que "pentina" les elits de l’Estat i de l’empresa amb invitacions personals, i que determina amb exactitud la posició de cadascun dels convidats. Disposen de tres còctels durant, després i a la mitja part del partit, i contràriament a la resta de socis del club, poden consumir alcohol.
La llista de personatges que han passat per aquest espai és extensa i plena de noms destacats a les cròniques en blanc i negre de l’Espanya post-franquista. No només la "mà negra" que Piqué va assenyalar davant les càmeres (Marta Silva, exmembre de la directiva de Florentino i l’advocada general de l’Estat que va registrar el recurs contra el 9-N i que va mantenir l’acusació contra Messi quan la Fiscalia ja l’havia retirat), sinó altres com el de l’empresari xinès Gao Ping, processat a l’Audiència Nacional per blanqueig, i perfils com el de José María Aznar, un assidu durant el seu mandat que contràriament al "culér" Zapatero –que mai va trepitjar la llotja del Camp Nou- va utilitzar desacomplexadament el seu seient.
L’epicentre de la qüestió, però, és la confluència de polítics, representants dels poders de l’Estat i empresaris que –com el mateix Florentino Pérez- han fet grans fortunes gràcies a les concessions d’obra pública. Luis Bárcenas va exemplificar en defensa pròpia l’abast del poder de la llotja: Els empresaris no necessitaven cap gerent del PP (com ell) ni cap agència de viatges perquè els organitzessin adjudicacions perquè tenien a la seva disposició “el palco del Santiago Bernabéu”. Una de les millors descripcions, però, s’atribueix al desaparegut Jesús Gil y Gil: “El palco del Bernabéu compleix en democràcia la funció de les caceres de Franco durant la dictadura”.
Un degoteig de casos que deixa estampes curioses. La mateixa portada que El País va publicar el 10 de maig de 1984 anunciant –fruit d’una filtració directa- la querella de la Fiscalia contra Jordi Pujol per Banca Catalana recollia en un faldó l’ordre de detenció que pesava contra Johan Cruyff per una suposada venda fraudulenta. Dos en un.
La contraposició d’aquest setge a la tranquil·litat del Real Madrid s’atribueix a la proximitat de la llotja del Bernabéu a les elits econòmiques, polítiques i administratives de l’Estat. El Barça, com a catalitzador de l’esperit subversiu del catalanisme, rivalitza amb un Real Madrid afecte a l’establishment. 30 anys després de la publicació del llibre de Montalbán –que també parlava de la corrupció a la Barcelona preolímpica- Barça i Madrid segueixen simbolitzant dues societats amb valors contraposats.
L’home que millor encarna aquesta connexió galàctica entre el Real Madrid, el poder de l’Estat i les empreses espanyoles és Florentino Pérez
L’home que millor encarna aquesta connexió galàctica entre el Real Madrid, el poder de l’Estat i les empreses espanyoles és Florentino Pérez, un enginyer de camins que el 1986 aguantava la cartera de Miquel Roca als mítings del fallit Partido Reformista Democrático –primer i últim intent de CiU d’assaltar la política espanyola- i que va fer de l’adquisició de Construccions Padrós el primer graó de l’ascens al cel empresarial de la capital. El 2009 La Caixa li va concedir un aval de 57,3 milions d’euros per presentar-se a la presidència del Real Madrid. Una operació segura.
Florentino ha assegurat que la persecució de la fiscalia espanyola als suposats delictes fiscals comesos al club blaugrana contrasti sistemàticament –com va fer emergir Piqué amb les manifestacions d’aquesta setmana- amb el silenci administratiu davant els pecats del Real Madrid. Ell mateix va tenir al seu costat la Fiscalia en el penúltim procés judicial que ha afrontat en primera persona, fruit de la demanda d’un soci del Madrid contra el canvi dels estatuts del club (que va acabar arxivada), i les informacions sobre la contractació d’una empresa de la trama Púnica per millorar la imatge del club i llançar campanyes contra els seus rivals no han tingut, de moment, repercussions legals. Fa només quatre mesos un jutge de Madrid va prohibir a El Mundo que publiqués cap informació relacionada amb el suposat cas d’evasió fiscal de Cristiano Ronaldo, que segons els documents de Football Leaks ascendeix a 150 milions d’euros.
Barça i Madrid segueixen simbolitzant dues societats amb valors contraposats.
Pérez ha fet de la llotja del Bernabéu un teatre d’operacions del que té el control absolut. El president del Real Madrid –que en va ampliar la capacitat per passar de les 98 localitats de l’època de Ramón Calderón a les 375 actuals- rep i acomiada personalment els seus ostes. Al contrari dels box privats, disponibles per a empreses i particulars, aquestes entrades no es poden comprar, cal invitació directa del president o de la junta. L’espai de l'avantllotja –decorat amb parets de fusta d’on pengen les fotografies dels 11 equips que han guanyat la Champions pel club- disposa de dos bars i dues sales especials: la "del rei", reservada a altes personalitats, i una altra per a les directives dels equips rivals. L’engranatge funciona a través d’un servei de protocol que "pentina" les elits de l’Estat i de l’empresa amb invitacions personals, i que determina amb exactitud la posició de cadascun dels convidats. Disposen de tres còctels durant, després i a la mitja part del partit, i contràriament a la resta de socis del club, poden consumir alcohol.
La llista de personatges que han passat per aquest espai és extensa i plena de noms destacats a les cròniques en blanc i negre de l’Espanya post-franquista. No només la "mà negra" que Piqué va assenyalar davant les càmeres (Marta Silva, exmembre de la directiva de Florentino i l’advocada general de l’Estat que va registrar el recurs contra el 9-N i que va mantenir l’acusació contra Messi quan la Fiscalia ja l’havia retirat), sinó altres com el de l’empresari xinès Gao Ping, processat a l’Audiència Nacional per blanqueig, i perfils com el de José María Aznar, un assidu durant el seu mandat que contràriament al "culér" Zapatero –que mai va trepitjar la llotja del Camp Nou- va utilitzar desacomplexadament el seu seient.
L’epicentre de la qüestió, però, és la confluència de polítics, representants dels poders de l’Estat i empresaris que –com el mateix Florentino Pérez- han fet grans fortunes gràcies a les concessions d’obra pública. Luis Bárcenas va exemplificar en defensa pròpia l’abast del poder de la llotja: Els empresaris no necessitaven cap gerent del PP (com ell) ni cap agència de viatges perquè els organitzessin adjudicacions perquè tenien a la seva disposició “el palco del Santiago Bernabéu”. Una de les millors descripcions, però, s’atribueix al desaparegut Jesús Gil y Gil: “El palco del Bernabéu compleix en democràcia la funció de les caceres de Franco durant la dictadura”.